"Babadook" (Jennifer Kent, 2014) és una producció australiana de terror francament notable. No té gaire sang i fetge i només un parell d'ensurts (però consistents) i, tanmateix, aconsegueix incomodar-nos amb el seu clima de malson, la sensació d'irrealitat que envaeix tots els plans mentre som incapaços de saber si el monstre que surt de les pàgines d'un llibre molt estrany i s'instal·la a la casa on viuen Amelia i el seu fill existeix realment o només és una projecció del trauma que tortura la protagonista.
2 comentaris:
Completament d'acord. L'enfolliment progressiu de la mare està descrit magistralment, amb un naturalisme anguniós que recorda el Polanski de "Repulsión" (tics inclosos...) Feia temps que no es veia un descens cap a la bogeria tan ben interpretat. Resulta molt innovador, també, el joc simultani de punts de vista: mentre nosaltres observem una mare que s'endinsa en en la psicosi, el fill entén la seva conducta aberrant com un cas de posessió i, en la mesura de les seves modestes possibilitats, s'esforça per defensar-la del monstre. Genial, també, el desenllaç ambigu, en què la bèstia és sotmesa però no pas vençuda, al millor estil dels contes tradicionals. Per una vegada, el premi de Sitges és merescut de debò.
La referència a "Repulsión" és prou encertada. L'argument també recorda "El resplandor". No obstant això, el film de Jennifer Kent aconsegueix ser original i personal. I el monstre és una troballa.
Gràcies per comentar, Josep.
Publica un comentari a l'entrada