SOBRE LA INTOLERÀNCIA RELIGIOSA

La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) va ser un conflicte europeu que va enfrontar catòlics i protestants. Però la religió no fou l'única causa de la guerra: fins a cert punt, va ser una excusa, ja que també es tractava d'una lluita de poder entre els prínceps centre-europeus i l'emperador; i Suècia va entrar en guerra al costat protestant per defensar els seus interessos sobre la regió bàltica; i França, que era un país catòlic, va unir-se al bàndol protestant per fer la guitza als espanyols...

Els bàndols en conflicte no tenien un exèrcit nacional i els soldats eren mercenaris. Si no cobraven a final de mes, canviaven de bàndol. I, en qualsevol cas, arrasaven els pobles que trobaven pel camí: robaven el bestiar i tot el menjar que trobaven, violaven les dones, mataven a tothom i cremaven las ruïnes que deixaven al seu pas. No va ser cap broma. Molts camperols es feien soldats perquè tenien més possibilitats de sobreviure. Morts els camperols, ningú no conreava la terra i arribava la fam. Amb la gana i amb els moviments de la població arribaren les epidèmies. El resultat: la mort de la meitat dels alemanys i entre un quinze i un vint per cent de la població europea en el seu conjunt.

La pel·lícula "El último valle" (1971), dirigida per James Clavell i protagonitzada, entre d'altres, per Omar Sharif, Michael Caine i Florinda Bolkan, no és un prodigi de subtilesa però, potser per la mateixa raó, il·lustra eficaçment l'horror que es va viure a Europa en aquells dies. El títol fa referència a una petita vall que, gràcies a les muntanyes que l'envolten i a una suposada intervenció de la Verge, ha sobreviscut a molts anys de conflicte. Però, un dia, els soldats hi arriben. La sort voldrà que també hi arribi un antic professor de la universitat de Heidelberg (Sharif), un home amb seny i principis que convenç el capità dels mercenaris (Caine) perquè respecti les vides dels camperols i, d'aquesta manera, tots podran sobreviure durant l'hivern. I, quan arribi la primavera, doncs ja ho veurem. Els soldats accepten però exigeixen menjar i dones. La convivència no serà fàcil. Un capellà fanàtic i una acusació de bruixeria acabaran de complicar la situació.

El professor i el capità són persones intel·ligents que han viscut tota mena d'horrors i han perdut la fe en Déu i en els homes (en les seves converses, fan referència a la ciutat de Magdeburg, els vint mil habitants de la qual van ser anihilats per les tropes mercenàries; o al judici, tortura i execució a la foguera d'una nena de sis anys acusada de bruixeria).

"El último valle" adapta una novel·la de J.B. Pick. El guió és una mica esquemàtic però preval el realisme de les imatges, l'emotiva música de John Barry i la interpretació que fa Michael Caine del personatge més interessant de la funció, el soldat professional que no dubta a l'hora de matar, descregut però encara humà, fràgil i solitari sota la seva màscara de fredor.

"El nombre de la rosa" (1986), dirigida pel francès Jean-Jacques Annaud, adapta modèl·licament la densa obra d'Umberto Eco i també parla d'una Europa sumida en la foscor per culpa de la intolerància religiosa.

Com en la novel·la, l'acció transcorre al segle XIV. En un convent llòbrec del nord d'Itàlia, jesuïtes i franciscans es reuneixen per parlar d'un tema que preocupa la cristiandat: portava Jesús una bossa amb diners? Aquesta qüestió no era tan fútil com pot semblar a primera vista en una època en què l'Església acumulava riqueses; precisament, la conducta poc exemplar dels Papes va originar un parell de segles més tard la reforma de Luter, que, al seu torn, va acabar propiciant la Guerra dels Trenta Anys.

La discussió aviat queda relegada a un segon terme quan un seguit d'assassinats misteriosos es produeixen al convent. L'assenyat franciscà William de Baskerville farà honor al seu nom i exercirà de Sherlock Holmes -ajudat pel seu Watson particular: Adso de Melk, el seu pupil- per descobrir qui o què és la causa d'uns crims que, com era habitual en aquests casos, també s'atribuïen a la intervenció del dimoni i de bruixes i heretges. No vull fer un spoiler per si algú encara no ha vist aquesta pel·lícula entretingudíssima però assenyalaré que alguns monjos no veuen de bon ull els llibres guardats a la immensa i laberíntica biblioteca que parlen de la importància de l'humor.

I és que, llavors com ara, l'humor és enemic dels fanatismes. La sàtira és necessària -sempre ho ha estat- perquè cal eradicar els tabús i fer neteja de la porqueria que embruta els cervells i que atia l'odi entre les persones. I cadascú que cregui el que vulgui, però una rialla no fa mal a ningú. Fan mal les espases, el verí, els kalàixnikov.