EL INFIERNO

Algunes ressenyes sobre "El infierno" (Luis Estrada, 2010) apunten que pertany al gènere comèdia. Potser és que els signants només n'han vist els primers deu minuts, que presenten el retorn a Mèxic del protagonista, exiliat durant vint anys als Estats Units, i mostren, amb el contrapunt del somriure omptimista del Benny i la música simpàtica d'un corrido, el brutal desgavell d'un país en què la corrupció i la misèria són presents fins a extrems surrealistes.

Res més lluny de la veritat. A mesura que l'acció avança i ens mostra el dia a dia dels narcos, descobrim que rere les bromes, els gestos afables i les donacions a l'Església, els homes que controlen el tràfic de drogues són monstres desnaturalitzats que no coneixen altre llei que l'ull per l'ull ni altre déu que els dòlars; les institucions estan totes venudes, les venjances són terribles i les morts esgarrifoses; i quan el Benny, ràpidament reconvertit de bon noi a assassí implacable, li pregunta al Cochiloco si no té por d'anar a l'infern, aquest li respon que ja hi són, a l'infern; i és impossible escapar-se'n: la violència és l'única sortida i condueix a la mort, que cal esperar amb un somriure, tot follant amb putes, bevent cervesa o esnifant coca, o tot al mateix temps; i els estalvis serviran per tenir la tomba més maca del cementiri, si convé amb música de corrido incorporada.

Entre Scorsese i Peckinpah, Estrada controla amb pols narratiu molt ferm un relat terrible que funciona com a tragèdia contemporània i com a denúncia sense pal.liatius d'una situació insostenible que difícilment es resoldrà mentre els Estats Units siguin tan bons clients.