STEVEN SPIELBERG # 5: LA QÜESTIÓ RACIAL

Amb "El color púrpura" (1985), adaptació de la la novel·la d'Alice Walker guanyadora d'un premi Pulitzer, Steven Spielberg sembla fer el pas a un cinema més adult, compromès. El fet que els protagonistes siguin de raça negra i que l'acció transcorri als Estats Units de principis del segle XX fa pensar en un al·legat contra la discriminació racial. Però la raça és només un dels problemes de la protagonista, Celie (la revelació de Whoopi Goldberg); com algú li diu al film, és negra però també és lletja i és dona.

La pel·lícula arrenca quan Celie és petita i juga feliç amb la seva germana Nettie. Però el seu pare la viola repetidament i la separa dels fills que té amb ella. Després, la ven a un individu (Danny Glover) que la maltracta físicament i psicològica. Celie acaba tenint com a única amiga l'amant del seu marit, la cantant Shug Avery (Margaret Avery), la qual l'ajudarà a plantar cara al seu destí. Al final, Celie retrobarà la seva germana i els seus fills, que han trobat al continent africà una llar veritable.

Aquest esquema és característicament spielbergià. A l'inici, trobem una família que no és una veritable família i un (una) protagonista que ha perdut els seus fills (els personatges de Spielberg sempre busquen alguna cosa o persona que estigui perduda). Després d'un llarg via crucis, la família (la de veritat) es torna a reunir.

Excepcionalment, Spielberg va prescindir de John Williams i va encarregar la banda sonora a l'afroamericà Quincy Jones, que va fer un treball magnífic. La pel·lícula té escenes musicals excel·lents i també algun toc de comèdia per alleugerir un drama tan tremebund. Està narrada amb el vigor i dinamisme característics del director però inusuals en un film tan dramàtic. Va ser aquest el motiu que l'Acadèmia li fes un lleig i no li donés cap dels onze Òscars als quals aspirava? O simplement, com algú va dir, li tenien mania?

La intolerància racial és el nucli argumental a tres films més del director:

Al post que vaig dedicar al cinema sobre l'Holocaust ja vaig parlar de "La lista de Schindler" (1993), de les seves virtuts (el vigor narratiu, escenes i personatges memorables, l'extraordinària fotografia en blanc i negre de Janusz Kaminski, des de llavors col·laborador en tots els títols del director) i les seves mancances, en particular un relatiu distanciament en tractar un tema tan aspre, que entenc que no prové d'una manca de compromís de Spielberg (al cap i a la fi, ell també és jueu) sinó d'una preocupació excessiva per no incomodar l'espectador. Posaré un exemple d'això que vull dir: Un dels moments més colpidors és quan els nazis fan pujar els nens del camp en camions que els conduiran a la mort, davant la mirada horroritzada de les seves mares; però el director desvia l'atenció de l'espectador d'aquest terrible drama col·lectiu i se centra en un dels nens que s'escapa i cerca un amagatall. Spielberg bescanvia l'horror pel suspens i acaba l'escena quan l'infant prova d'amagar-se a les latrines i descobreix que estan plenes d'altres nens nedant en la merda, literalment; una imatge xocant i també colpidora que compleix, però, l'objectiu d'allunyar de la ment de l'espectador l'altra imatge encara més terrible -els camions plens de nens que canten mentre van cap a la mort- amb què s'obria la seqüència. El procediment és cinematogràficament brillant però èticament qüestionable.

I, no obstant això, i alguna concessió sentimental, Spielberg procura ser objectiu, mostrar els fets en la seva cruesa.

A "Amistad" (1997) s'apropa novament a la Història per narrar el judici, l'any 1838, a uns esclaus africans que van amotinar-se i assassinar els traficants del vaixell que els conduïa cap a Cuba com si fossin bestiar. Sense rumb, van a anar a parar al nord-est dels Estats Units, on van tenir la sort de gaudir d'uns advocats defensors molt hàbils (Matthew McConaughey i Anthony Hopkins, que fa de John Quincy Adams i es llueix al monòleg final davant el Tribunal Suprem). Els espanyols, que reclamen la propietat de la càrrega, són els dolents i els nord-americans els bons. A més d'un argument maniqueu i previsible, el film avança pesadament a través d'una posada en escena gairebé televisiva, sense l'habitual enginy narratiu de Spielberg, que només es llueix en l'escena del principi al vaixell, visualment impactant i adequadament el·líptica.

Spielberg es mostra més inspirat a "Munich" (2005), un film sobre la venjança del Mossad per l'assassinat d'onze atletes israelians durant els Jocs Olímpics de Munich, l'any 1972. Contra un acte terrorista reprovable dels palestins, els jueus responen amb els mateixos mètodes; la raó d'Estat legitima la Llei del Talió i els soldats es converteixen en assassins paranoics (magnífica la interpretació que fa Eric Bana del cap del comando). Com en els millors moments de "La lista de Schindler", la càmera de Spielberg enregistra amb calculada objectivitat la planificació i execució d'un seguit d'actes criminals provocats per la lògica inexorable dels prejudicis i la desraó; els membres del Mossad encarregats de la terrible missió de matar un mínim d'onze palestins no són especialment antipàtics i afronten la tasca amb una enigmàtica barreja de professionalitat i de passió. A diferència d'"Amistad", "Munich" és un film més realista i molt ambigu (els jueus nord-americans van alçar les seves veus contra la pel·lícula), i cinematogràficament brillant: amb una fotografia novament extraordinària de Janusz Kaminski, el seu ritme i la seva estètica s'inspiren en els thrillers conspiratius dels setanta, i el resultat té la mateixa força dramàtica.

Resulta curiós comprovar com els films "seriosos" del director aborden gairebé sempre, amb més o menys fortuna, temes històrics. Spielberg vol fer-se adult però no troba arguments en el món dels adults i es refugia en els grans fets que la realitat posa al seu abast. Potser vol fer com el seu mestre John Ford, com feien els directors clàssics nord-americans: alternar films de gènere amb obres més didàctiques. I, certament, Spielberg és més a prop d'aquests narradors clàssics que dels directors-autors contemporanis; això no impedeix que tots els seus films, com anirem veient, mantinguin unes constants autorals, encara que ell no s'ho cregui.

CINEMA SOBRE L'HOLOCAUST

La representació al cinema de l'Holocaust planteja des de sempre un dilema alhora artístic i ètic, en la mesura que es tracta de mostrar un horror més enllà de la comprensió humana (malgrat ser un fenomen que -ens agradi o no- només ha estat possible per la maldat de l'ésser humà): llavors, cal evitar banalitzar-lo; cal evitar excessos en la representació de la violència que estaríen permesos en films de gènere; no obstant això, un apropament que eviti incomodar al públic eludint els aspectes més tenebrosos, inhabilitarà la denúncia (que hauria de ser la finalitat de qualsevol film que vulgui tractar el tema).

Alain Resnais, el gran director francès, va optar pel format documental, util·litzant imatges d'arxiu, en el seu curtmetratge de 1955 "Nuit et Bruillard". Aquest és un títol imprescindible i planteja obertament la pregunta: hem de considerar l'Holocaust com un fenomen que ens és aliè? Poden els homes eludir la seva culpabilitat només pel fet de no haver col·laborat directament en el genocidi dels jueus?

Uns anys més tard, "Vencedores o vencidos" (Stanley Kramer, 1961), incloïa també imatges d'arxiu (aconseguides pels americans en alliberar els camps) dins d'un film de ficció, basat en els judicis de Nuremberg, que també subratllava la qüestió de la culpabilitat.

Però la paradoxa és que va ser un serial televisiu, bastant tou en el tractament del tema i de qualitat cinematogràfica molt relativa ("Holocausto", 1977), el revulsiu més eficaç per enfrontar al món (i la societat alemanya en particular) a uns fets que els interessos polítics de la Guerra Freda havíen parcialment relegat a l'oblit.

En definitiva, la difusió a travès d'un mitjà popular resultarà més eficaç que tots els documentals més rigorosos. I una representació que eviti els contorns més aspres arribarà sempre a un públic més massiu.

Però, entendrà aquest públic el veritable significat del fenomen dels camps d'extermini?

Hi ha hagut aproximacions al tema curioses, como el cas de "La vida es bella" (Roberto Benigni, 1997), que aconseguia un equilibri certament difícil entre la comèdia, la poesia i el drama de l'Holocaust. No és la millor pel·lícula sobre el tema, però el final en què el nen guanya el "concurs" i apareix el tanc promès pel seu pare pilotat per un oficial nord-americà, fa saltar les llàgrimes a l'espectador més flegmàtic. Benigni triomfa en un registre que va intentar sense cap èxit Jerry Lewis l'any 1972 amb "The day the clown cried" (és clar que parlem per referències, ja que el film no ha tingut mai una estrena normalitzada). Aquests títols remeten a la novel·la "Jacob el mentider", de 1969, en què un presoner jueu transmet nótícies falses (enganya) per donar esperances a la resta de condemnats: va ser adaptada al cinema el 1975 en una coproducció entre l'Alemanya de l'Est i Txecoslovàquia i el 1999 en un film nord-americà protagonitzat per Robin Williams, un actor que, com Lewis i Benigni, vol resultar seriós tot fent el pallasso (els resultats, força discrets).

Al començament dels anys noranta, Kubrick es va sentir atret pel tema, la qual cosa sembla lògica per la seva doble condició de jueu i autor consagrat especialitzat en històries impactants. Va estar treballant en el projecte "Aryan papers", basat en la novel·la "Wartime lies", però va abandonar, probablement perquè un altre director important, Steven Spielberg, se li va avançar amb "La lista de Schindler" (1993).

"La lista de Schindler" és amb tota seguretat el film de ficció més important sobre l'Holocaust, si més no per la seva voluntat d'abastar tot el procés històric que va des de la creació dels ghettos als camps d'extermini. Des d'aquest punt de vista, la seva capacitat didàctica és considerable. Narrativament, és un film d'una eficàcia extraordinària, que transcorre en un sospir malgrat la llarga durada, té l'encert d'una fotografia en blanc i negre que recorda visualment les aproximacions documentals al període i, en certa manera, aporta a un film de ficció moltes de les característiques d'un documental; el personatge del nazi incorporat per Ralph Fiennes és una troballa, i el mateix protagonista està contemplat amb la distància necessària. Cosa lògica tractant-se d'un film de Spielberg, resulta molt hàbil a l'hora de mostrar la barbàrie forçant la tensió només fins al punt en què aprofundir en els detalls resultaria insuportable per a l'espectador.

No obstant això, és precisament aquest sentit de la mesura el que fa que, a la meva manera de veure, "La lista de Schindler" resulti un film insuficient, tot i tractar-se com hem dit d'una gran obra cinematogràfica.

Com es pot tractar amb mesura, amb tacte, un assumpte que va més enllà de tota mesura?

Opino que transmet de manera més eficaç la tragèdia de la deportació "El pianista" (2002), de Roman Polanski, tot i estalviar-nos la visió dels camps. La seqüència en què els nazis llancen pel balcó l'invàlid que no volia alçar-se en la seva presència (sic) és un resum perfecte de l'horror de la situació.

En un registre molt diferent al de "La lista de Schindler", l'altre títol cabdal sobre l'Holocaust és, sens dubte, "Shoah" (1985), el documental de nou hores de durada que Claude Lanzmann va preparar al llarg de deu anys, centrat gairebé exclusivament en el funcionament de la maquinària de la mort (transport dels jueus, assassinat a les cambres de gas, eliminació dels cadàvers als forns crematoris).

Lanzmann ofereix la resposta a les qüestions plantejades: Senzillament, filmar l'Holocaust és inviable. El film, aleshores, se centra en la memòria, en la recuperació de la memòria dels fets a través del viatge als llocs on van ocórrer, i del testimoni dels qui van ser-hi presents, ja siguin els polonesos que vivien vora els camps, els homes que conduïen els vagons de la mort, els jueus sobrevivents i, fins i tot, els oficials nazis encarregats del funcionament d'aquella indústria de l'extermini.

Alguns dels sobrevivents no havien parlat de la seva experiència a ningú, ni als seus familiars, fins que ho van fer davant la càmera de Lanzmann. Com el barber que explica com tallava els cabells dels condemnats a les cambres de gas, mentre treballa a la seva barberia de Tel Aviv: parla amb veu alta i ferma, però s'interromp en un moment determinat, comença a plorar i declara que és incapaç de continuar. Sentim la veu del director que li diu que sap que és difícil però que és necessari... Que ell sap que és necessari. El barber, al cap d'una estona, es refà i continua amb el seu relat. Aquesta és l'essència del film de Lanzmann, un film necessari i irrepetible per raons òbvies; calia parlar amb aquelles persones quan encara vivíen, perquè el seu testimoni quedés per a les futures generacions, perquè ningú no pogués negar que l'Holocaust havia passat de debò, perquè ningú no oblidi que l'odi entre les races només condueix a la injustícia i a l'horror. No ho hem d'oblidar. Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.