- D'una novel·la mediocre pot sortir-ne una gran pel·lícula.
- D'un rodatge caòtic pot sortir-ne una gran pel·lícula.
- La imaginació val més que tots els dòlars del món.
Spielberg no tenia gaire experiència quan el van contractar per adaptar el best-seller de Peter Benchley. No era la primera opció dels productors, i alguns no n'estaven gaire convençuts perquè era molt jove. "Loca evasión" encara no s'havia estrenat i, quan ho va fer, va ser un fracàs de taquilla.
El rodatge va ser extraordinàriament complicat; Spielberg es va passar de seguida del pressupost i del temps previst i estava convençut que la seva carrera com a cineasta estava acabada gairebé abans de començar.
Tenien uns taurons mecànics que s'espatllaven i s'enfonsaven cada dos per tres. Spielberg, desesperat, va adoptar una solució radical: en la majoria d'escenes en què havia d'aparèixer l'esqual, va decidir no mostrar-lo i senzillament suggerir la seva presència, amb preses sub-aquàtiques amb càmera subjectiva i un crescendo musical de John Williams que el públic associaria des del mateix inici del film als atacs de la bèstia; així, doncs, la mort de la primera banyista cruspida pel tauró es resumeix en un travelling submarí que ens aproxima a les seves cames apetitoses, la música, els crits de la noia i un bombolleig sobre l'aigua certificant el seu trist final.
Aquesta economia narrativa d'inspiració hitchcockiana esdevé el principal encert d'un film irrepetible que transcendeix àmpliament la seva vocació de producte comercial; però no l'únic: Spielberg i el guionista Carl Gottlieb -substituint el mateix Benchley- deixen de banda el conflicte amorós entre el xèrif, la seva dona i l'oceanògraf Matt Hooper, que centra el libre, per potenciar la crítica social en la primera meitat de la pel·lícula (el batlle d'Amity Island es resisteix a tancar la platja malgrat la presència del tauró per no perdre els beneficis derivats del turisme) i l'aventura marinera d'arrel clàssica en la segona meitat; la cacera del tauró, amb el xèrif Brody (Roy Scheider), Matt Hooper (Richard Dreyfuss) i Quint (Robert Shaw) viatjant en el vaixell del darrer, està filmada i musicada per Williams de manera sumptuosa. Les seqüències a l'aire lliure són a la vegada concises i espectaculars, funcionals i intenses; però també és intensa l'escena en què els tres caçadors es relaxen al vespre dins del vaixell i Quint explica la seva experiència paorosa a bord de l'Indianàpolis, un vaixell de guerra que va transportar la bomba atòmica al final de la Segona Guerra Mundial i va naufragar posteriorment en aigües del Pacífic, quedant la seva tripulació a l'abast dels nombrosos taurons, durant dies (aquesta escena, probablement la millor del film, va ser escrita per John Milius, que va col·laborar en el guió, un senyor de talent demostrat com a director -"El gran miércoles"- i guionista -"Apocalypse Now"- que només té la pega de ser una mica nazi). Xerrant molt menys, els personatges resulten molt més humans que els arquetips que apareixen al llibre de Benchley: el xèrif Brody és un home valent i honest que ha de superar el seu pànic a l'aigua per poder servir a la seva comunitat; l'oceanògraf és ridiculitzat per Quint per la seva condició de setciències amb escassa experiència pràctica, però al final demostrarà que tampoc no li falta valor; i Quint, finalment, és un mariner de la vella escola, una mena de capità Achab que odia els taurons i resultaria caricaturesc si no fos per l'eficàcia de la direcció i els diàlegs i la interpretació superlativa de Robert Shaw, un actor shakespearià que va trobar en un film d'aventures la seva consagració cinematogràfica, poc abans de la seva mort prematura.
En definitiva, "Tiburón" és un film diferent, tant en la seva concepció com en el seu llançament al mercat. És un film d'horror amb un monstre de dents esmolades però és també un film d'aventures; es va estrenar a l'inici de la temporada estiuenca amb una despesa publicitària inèdita, sent el primer blockbuster de la història del cinema. Amb una recaptació de 470 milions de dòlars a tot el món, va esdevenir la pel·lícula més taquillera de tots els temps i molts espectadors sentirien un calfred en posar els peus a l'aigua per primera vegada aquell estiu de l'any 1975.
Després d'aquest èxit apoteòsic, Spielberg va tenir via lliure per tirar endavant un projecte de ciència-ficció que li ballava pel cap des de feia temps. "Encuentros en la tercera fase" (1977) narra en clau realista l'arribada a la Terra d'extraterrestres pacífics, distanciant-se doncs dels anteriors títols sobre invasions alienígenes més destructives (inclòs "Firelight", dirigit per ell mateix el 1964).
Novament, el film va ser un gran èxit. Té uns magnífics efectes especials supervisats per Douglas Trumbull ("2001: Una odisea del espacio"); no obstant això, no s'assembla gens a una pel·lícula pensada per fer diners: ni l'actor ni el personatge protagonista (Richard Dreyfusss en el paper de Roy Neary, empleat d'una companyia elèctrica) resulten carismàtics; l'home s'obsessiona per unes llums i unes premonicions en forma de notes musicals i una muntanya molt rara; la dona (Teri Garr) el deixa amb les seves grilladures i s'endú la canalla. En la recerca de l'origen del misteri, Roy s'uneix a una dona que busca el seu fill (Melinda Dillon), però ni s'enrotllen ni els hi passa pel cap. Nogensmenys, el fet que la vida a la Terra de Roy no sigui especialment apassionant fa més coherent el final. Hi ha escenes espectaculars, però ocupen una part molt petita del metratge. El final a la muntanya recorda en un primer moment els enclavaments secrets dels films de James Bond, però la resolució no pot ser més austera -efectes lluminosos apart-, amb un diàleg musical amb els alienígenes que resulta una idea molt original, i la intervenció d'un científic francès, interpretat pel director de la Nouvelle Vague i actor ocasional François Truffaut, que reforça l'aire de no-ficció que impregna la proposta.
En qualsevol cas, malgrat no semblar-ho, és un altre gran film d'aventures. Spielberg en va fer una nova versió l'any 1980 en què eliminava escenes familiars a casa d'en Roy i ens permetia veure per dins la nau dels marcians.
Després de l'èxit consecutiu de "Tiburón" i "Encuentros en la tercera fase", i amb tot el món reverenciant el cinema del Nou Hollywood (al triomf de Spielberg havia seguit el de George Lucas i "La guerra de las galaxias"), el director californià confia ja plenament en les seves possibilitats. Sense problemes de pressupost, dirigeix el 1979 "1941", un slapstick de gran format sobre la possibilitat d'una invasió japonesa a la costa californiana durant la Segona Guerra Mundial i les reaccions desmesurades de la població civil i part de l'Exèrcit. Disposa d'un repartiment extens i variat (Dan Aykroyd, John Belushi, Ned Beatty, Nancy Allen, Toshiro Mifune, Christopher Lee, Warren Oates, Robert Stack, Treat Williams, John Candy, Slim Pickens, James Caan) i molts dòlars per destrossar decorats en una apoteosi del caos que hauria d'haver reventat novament les taquilles. Però no. El Rei Mides va patir un error de càlcul i "1941" va esdevenir un fracàs considerable de públic i de crítica. El problema principal és que l'acumulació de situacions divertides o presumptament divertides desactiva per saturació la seva eficàcia. De tota manera, tothom ha estat sempre molt dur amb aquest film (una mica d'enveja cap a un senyor a qui totes li ponien?), i si és cert que "1941" és un film irregular i desproporcionat, també conté moments de gran cinema, tota l'escena del ball per exemple.
Spielberg devia tenir un concepte molt alt de si mateix, després de tants èxits; el mateix inici de "1941" era una paròdia de la primera escena de "Tiburón", en una època en què els auto-homenatges no eren tan freqüents com ara. El fracàs de la pel·lícula va suposar una cura d'humilitat, però també el va posar en una situació molt compromesa.
Però per a les situacions compromeses, res millor que un heroi d'aquells d'abans, amb barba de dos dies, un barret i un fuet ligat a la cintura.
4 comentaris:
Insinuar fue una buena y práctica idea en Tiburón, el primer bombazo taquillero de Spielberg.
Me gusta como cuenta la obsesión de Dreyfuss en Encuentros en la tercera fase.
Todavía no he visto 1941; no sé si llegaré a hacerlo algún día. Nunca me tiró esta peli y no sé por qué. Tengo la intuición de que tiene un tono parecido al de American Graffiti.
Genial el post, ricard.
Hasta pronto.
- D'una novel·la mediocre pot sortir-ne una gran pel·lícula Aquesta teoria tambè es pot aplicar a El Resplandor; la novela es molt fluixa pero la pel·lícula esta molt be.
La mini serie (molt més fidel al llibre) també esta força, per tant queda "confirmat" que el problema esta al llibre.
Tiburon m'encanta i és de les meves pelis favorites de Spielberg. La veritat és que Encuentros em sembla bé, però crec que ha envellit molt malament. I mai he vist la comèdia. He llegit sobre el rodatge de "Tiburón" i es d'aquells en que el resultat final és un miracle, com passa per exemple amb "casablanca". Una abraçada.
Javi: "1941" no se parece demasiado a "American Graffiti" (¿no te gustó esa película?). La de Spielberg es una comedia bastante desmadrada, puro slapstick, mientras que la de Lucas es más reposada, realista y nostálgica (y mucho mejor película). Gracias por el comentario.
Lluís: Molt oportuna la teva observació. De tota manera, el més interessant en el cas d'"El resplandor" és veure com algunes idees que funcionen bé en la novel·la (les plantes amb forma d'animals que protegeixen l'hotel) són difícilment traslladables a la pantalla; trobo que Kubrick va ser molt hàbil amb els canvis respecte de l'original literari, particularment la utilització dramàtica del laberint.
David: "Tiburón" també és de les meves favorites i una pel·lícula que no envelleix. En canvi, és veritat que "Encuentros en la tercera fase", que era tan "moderna" al seu moment, amb tota la parafernàlia dels efectes especials de Douglas Trumbull, es veu una mica passada de moda; em continua, però, agradant força el final, amb Truffaut i els altres assistint emocionats a la trobada amb els extra-terrestres. Que gaudeixes força a Sitges! Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada