L'any 2009, Sigfrid Monleón va dirigir aquest biopic sobre la figura del poeta homosexual Jaime Gil de Biedma, un dels habituals de Bocaccio als temps de la gauche divine. La posada en escena no és especialment estimulant, però el film se segueix amb interès gràcies a la interpretació de Jordi Mollà, intensa i matisada, sense caure en l'histrionisme habitual en les seves intervencions episòdiques en produccions internacionals, i també per l'interès intrínsec del personatge i la seva història: Jaime Gil de Biedma portava una mena de doble vida; era un executiu eficient a l'empresa familiar -"Tabacos de Filipinas", ni més ni menys-, però també algú que aglutinava totes les tares que el franquisme perseguia i castigava. Homosexual i intel·lectual d'esquerres, arrossegava un sentiment de culpa per no haver estat exactament com el seu pare hauria volgut, i també per representar allò que odiaven els seus amics comunistes, en tant que empresari d'una empresa post-colonial (i milionari; però milionaris ho eren la majoria dels divins de la Barcelona de Bocaccio i Fotogramas, els quals apareixen al film més o menys fugaçment). Apaivagava aquest sentiment de culpa i la por a la decadència física amb constants escapades nocturnes als barris més pobres de Manila o de Barcelona, per passar nits interminables d'alcohol i sexe, que la pel·lícula de Monleón ens mostra amb força detall; esporàdicament, vivia relacions més estables amb xarnegos de bon veure (parents del Pijoaparte del llibre del seu amic Juan Marsé amb els quals exercia de Pigmalió) o amb noies andrògines com la Bimba Bosé.
L'escena a la platja en què Gil de Biedma i Carlos Barral filosofen avorridament mentre els més joves de la colla ballen una cançó pop amb el mar i la tarda de fons retrata prou bé l'època i l'estat d'ànim del personatge. Però Monleón no és Fellini o Bertolucci; suposo que tampoc no ho pretén, i té la intel·ligència de suplir les seves mancances amb la lectura en off dels poemes de Gil de Biedma: quí millor que el mateix poeta per comentar la seva deriva existencial?
1 comentari:
Confesso que, abans de veure la pel.li, no sabia qui era Gil de Biedma, però quan vaig llegir un resum de la seva biografia en una revista, amb motiu de l'estrena del film de Sigfrid Monleón, vaig pensar que Jordi Mollà era l'actor idoni per al personatge, ja que trobo que li escauen els papers de persona diguem-ne viciosa i/o promíscua, dels quals ja hi ha antecedents en la seva carrera ("Historias del Kronen", "Segunda piel") i en algunes de les seves incursions a Hollywood ("Blow", "Knight & day"). I efectivament fa una interpretació molt creïble i lluny del seu acostumat histrionisme. Aquesta seria la millor virtut de la pel.lícula, ja que la posada en escena, com bé diu el Ricard, no és res de l'altre món, però tampoc no és especialment patètica. Correctes també alguns dels secundaris (sobretot Juli Mira i Vicky Peña en el paper dels pares del protagonista).
Publica un comentari a l'entrada