3 BODAS DE MÁS

Ara que la comèdia romàntica nord-americana ens arriba passada per aigua, potser a causa del tràngol d'haver de creuar l'Atlàntic, cal donar una ullada a alguns productes nacionals que intenten emular-la, amb fortuna desigual però amb més ganes -que tampoc no és difícil-.

"3 bodas de más", de Javier Ruiz Caldera, conté els elements que van fonamentar l'èxit dels seus models: un (una, en aquest cas) protagonista que ha de superar un seguit d'obstacles i que canviarà a millor; una tria entre dos pretendents; una galeria de secundaris excelsa; situacions divertides i reunions (casaments) on el (la) protagonista fa el ridícul.

Afegim-hi una eclèctica selecció musical, el sex-appeal d'Inma Cuesta i gags escatològics i tenim un producte que permet passar una estona agradable, imperfecte i groller però manufacturat amb entusiasme.

Falla el final, esguerrat pel trailer que s'exhibeix, i que hauríem volgut més apoteòsic.

A PROPÓSITO DE LLEWYN DAVIS

Un film precedent dels germans Coen -"O Brother!" (2000)- ja s'inspirava obertament en l'Odissea. "A propósito de Llewyn Davis" torna a narrar un viatge de ressonàncies homerianes que inclou el cant de les sirenes que tempten el protagonista perquè s'aparti del seu camí (cada vegada que li ofereixen formar part d'un grup vocal) i un gat anomenat Ulisses. Però es tracta d'un viatge circular que no porta enlloc tret del mateix punt de partida d'aquesta història malencònica sobre un cantautor fracassat que pernocta als sofàs dels seus coneguts al Greenwich Village novaiorquès, l'any 1961. El protagonista sembla arrossegar una maledicció -fins i tot abans de conèixer l'inquietant personatge interpretat per John Goodman- que el manté en l'ostracisme i que també porta la malastrugança a tothom qui se li apropa; el seu caràcter no hi ajuda gaire: és antipàtic i egocèntric i li passa com a molts artistes, que per preservar la puresa del seu art i la seva elecció vital no dubten a menysprear i aprofitar-se dels qui els envolten, ja siguin altres artistes que toquen més de peus a terra o progres que s'hi senten obligats.

Els Coen ubiquen aquest retrat d'un personatge inspirat vagament en el músic Dave Van Ronk i d'una època i un lloc molt concrets en un univers expressionista marcat per un cel d'hivern permanentment encapotat, fotografiat en tons apagats per Bruno Delbonnel (i no pel seu operador habitual Roger Deakins). Qui sí que torna a col·laborar amb els directors és T-Bone Burnett: va treballar en la banda sonora d'"O Brother!" i aquí és el màxim responsable d'una acurada selecció musical que no únicament il·lustra sinó que manté sempre una funció narrativa. Als Coen no se'ls escapa cap detall en aquest film aclaparadorament perfecte. En tenen prou amb un pla per definir cada personatge i no tenen cap problema per filtrar el seu humor esquiu en una història tirant a tràgica.

No hem de desmerèixer el treball esplèndid de tot el repartiment, des del guatemalenc Oscar Isaac a l'esmentat John Goodman, passant per la imprescindible Carey Mulligan, Justin Timberlake o F. Murray Abraham.

I EL CINEMA ESPANYOL, QUÈ?

Doncs aquest any no he trobat cap pel·lícula espanyola que tingués prou al·licients com per situar-la entre les deu favorites. I les úniques que he arribat a considerar per a la tria han estat "La herida" i "Las brujas de Zugarramurdi", la primera una proposta arriscada i la segona molt més comercial i una mica irregular però amb grans moments de bon cinema com passa en la majoria de títols d'Àlex de la Iglesia.

Si més no, i gràcies a la recomanació de Ciudadano Noodles, he descobert un parell de joies que formen part de la iniciativa #littlesecretfilms, que, en base a un decàleg que el bloc citat explicita, permet que vegin la llum propostes al marge de la indústria, fetes amb gran limitació de medis (ningú no cobra, el director ho paga tot de la seva butxaca, el rodatge -en digital HD- es concentra en vint-i-quatre hores), i que es poden gaudir tranquil·lament i legalment a internet (a YouTube, per exemple).

Els dos títols citats pel nostre company són "La lava en los labios" i "Uranes", atribuïdes respectivament a Jordi Costa (el crític de cinema) i Chema García Ibarra, tot i que tant el decàleg com els títols de crèdit assenyalen una autoria col·lectiva.

En qualsevol cas, "La lava en los labios" és clarament una obra d'autor, tan imperfecta com atractiva, que, abans que narrar una història, ens parla sense embuts de l'univers particular d'un gran cinèfil amb una obsessió una mica perversa pel lesbianisme. Plena d'imatges surrealistes i referències al cinema de vampires xucladores, podria haver estat un exploit de Jesús Franco però és, sens dubte, un exercici psicoanalític a través del qual Jordi Costa exorcitza els seus fantasmes. Vaja, com el seu còmic "Mis problemas con Amenábar" però no tan divertit.

"Uranes" és una pel·lícula d'horror total que, saltant-se els límits de la correcció política, presenta un discapacitat i la seva disfuncional família com a protagonistes d'una trama de ciència-ficció tan imaginativa i inquietant com els millors episodis de "The Twilight Zone". Com passava a "Freaks", el terror no deriva únicament de la història narrada sinó de la intervenció de monstres autèntics que ens recorden que la vida pot ser molt injusta i dolorosa. Chema García Ibarra utilitza sàviament els mitjans de què disposa, pràcticament nuls, per tirar endavant un dels títols més insòlits que he pogut veure.

Ambdues propostes són tan radicals que resulta difícil imaginar una continuïtat en l'obra dels seus autors, si més no fora del terreny amateur. També és possible que no assoleixin objectius més ambiciosos en el cas de disposar de diners. En qualsevol cas, ens queda una sensació ambivalent: d'una banda, constatem que de talent i d'imaginació n'hi ha de sobres; de l'altra, és una llàstima que la producció més interessant del cinema nacional (recordem "Diamond Flash") es trobi al marge de la indústria. Una indústria, diguem-ho clarament, devaluada, endogàmica i oportunista, encara més misèrrima en termes d'ambició que econòmics, que ja és difícil.

LES PEL·LÍCULES DEL 2013

Aquest any m'ha costat molt poc fer una llista de deu pel·lícules, la qual cosa no deixa de resultar inquietant. Tot i que, com ja és costum, em falten per veure uns quants títols presumptament interessants (per exemple, "La gran belleza"). I, per aquest motiu, serà, també com és costum, una llista provisional.

Però d'altra banda, i sense que això serveixi de precedent, no incloc la revisió de la meva llista del 2012 atès que, encara que he pogut veure més títols d'aquesta collita al llarg de l'any i alguns han resultat prou interessants, no he trobat raons de pes per modificar la meva tria. Un dels casos era "La vida de Pi", espectacular visualment però una mica tramposa en el text; un cas semblant al d'aquest any amb "Gravity": visualment és una meravella però l'argument no està a l'altura (tot i que són a 600 quilòmetres sobre el nivell del mar).

O bé m'estic perdent alguna cosa (el divorci entre el cinema d'autor i el cinema comercial, cada vegada més evident, hi pot tenir quelcom a veure), o potser estic afinant més la punteria (mogut per la necessitat, ja que ara haig de fer quilòmetres per anar al cinema), o bé la llista de bones pel·lícules s'escurça (esperem que no i que el problema sigui meu).

Dit això, només dues observacions:

- Tota una curiositat que en la tria figurin dos títols centrats en l'esclavitud a l'Amèrica del Nord de mitjan segle XIX, malgrat que enfoquin el tema amb òptiques dispars: Tarantino amb un to festiu però eficaç en la seva descripció del problema; McQueen amb una visió més presumptament realista. La resposta al duel, acte seguit.

- Tot i que ja he pogut veure (a Manresa, 25 quilòmetres) "Nymphomaniac Vol. 1" i que em sembla un títol notable, no em sento capaç de valorar-lo adequadament sense conèixer-ne la segona meitat. Ja és prou fotut fer una aproximació crítica a un Von Trier que es mou en la delicada frontera entre la genialitat i la petulància. Però és que, a més, el director s'ha desentès del muntatge estrenat comercialment; aprofitaré aquesta circumstància per esperar a veure, si no el muntatge de cinc hores, almenys la segona part i, seguint aquest criteri, la consideraré una única pel·lícula i la inclouré (o no) a la llista del 2014.

1. AMOR, de Michael Haneke

Després de l'extraordinària "La cinta blanca", Haneke no abaixa el llistó. El seu nou discurs sobre la violència, ara disfressat d'història d'amor, està impecablement interpretat i executat i la seva duresa només és comparable a la bellesa dels moments que atrapa la seva càmera-bisturí.

2. DJANGO DESENCADENADO, de Quentin Tarantino

Tarantino aborda el gènere del western i brinda un espectacle que prova la seva genialitat a través d'uns diàlegs i unes situacions que transcendeixen tots els models i clixés que els inspiren, amb un domini del tempo i una força visual que la majoria de cineastes amb pretensions més serioses no arribaran mai a assolir.

3. LA VIDA DE ADÈLE, d'Abdellatif Kechiche

Una dissecció de la passió amorosa gairebé proustiana -tot i que al film citen Marivaux-, sentida i sensible i amb l'al.licient d'una jove actriu que enamora la càmera, la quasi debutant Adèle Exarchopoulos.

4. MUD, de Jeff Nichols

El jove Nichols demostra la solvència dels directors clàssics i ens ofereix un dels títols més bells de la temporada, que transita per territoris coneguts de la ficció nord-americana (Tom Sawyer i el relat iniciàtic, el western, les històries de perdedors) sense que res grinyoli. Grans composicions de tots els protagonistes, amb un recuperat Matthew McConaughey al capdavant.

5. 12 ANYS D'ESCLAVITUD, de Steve McQueen

El director de "Shame" brinda l'aproximació definitiva al drama dels esclaus negres al sud dels Estats Units en els anys previs a la Guerra Civil. Didàctic i alhora sensible, observa amb idèntic deteniment la dura rutina de la plantació, els esclats de violència i els sentiments del protagonista a través de la seva mirada. Fassbender està magnífic en el paper del terratinent alcohòlic, despietat i alhora patètic, un personatge sens dubte molt real però que resulta quasi irrellevant si el comparem amb el sinistre i fascinant Candie-DiCaprio del film de Tarantino.

6. BLUE JASMINE, de Woody Allen

Una trama una mica previsible no impedeix que el darrer Allen tingui una qualitat molt superior a la mitjana dels seus darrers títols. L'actuació brillant de Cate Blanchett hi fa molt, però el més impactant és la mirada despietada del director sobre les misèries de la condició humana.

7. NO, de Pablo Larraín

Larraín documenta el referèndum que va provocar la caiguda de Pinochet a través d'una ficció que aparenta no ser-ho però que deriva en un thriller apassionant.

8. SEARCHING FOR SUGAR MAN, de Malik Bendjelloul

Ara sí, un documental pur que explica una història increïble si no fos certa. Els capricis de la fama i del destí i la figura d'un geni -Sixto Rodríguez- descoberta al gran públic gràcies a un dels films més sorprenents dels darrers anys.

9. PARADIES: LIEBE, d'Ulrich Seidl

El turisme sexual retratat sense maniqueisme i amb exactitud per un director habituat a mostrar el cantó més sòrdid de la decadent classe mitjana europea.

10. PRISIONEROS, de Denis Villeneuve

La història d'un segrest i d'uns personatges al límit en un thriller que compensa l'efectisme del seu llibret amb interpretacions excel·lents i una posada en escena sòbria i precisa a càrrec del director canadenc amb més projecció ara mateix, amb permís de David Cronenberg.

EL TIGRE DE ESNAPUR / LA TUMBA INDIA

Donant per finalitzada la seva llarga i fructífera etapa americana, Fritz Lang torna a Alemanya i des d'allà se'n va a l'Índia per rodar el díptic d'aventures exòtiques que formen "El tigre de Esnapur" i "La tumba india" (1959).

Referim-nos-hi com a un únic film, doncs així va ser concebut i s'estrenà en dues parts atesa la seva llarga durada. Narra les peripècies d'uns arquitectes alemanys al palau del maharajà del regne fictici d'Esnapur, un lloc intemporal ple de tigres ferotges, intrigues cortesanes i sacerdots sàdics. El protagonista (interpretat per l'actor Paul Hubschmid, que actua absolutament encarcarat, segurament per no desentonar amb la resta del repartiment) s'hi ha traslladat per construir hospitals, escoles "i coses així", però una seductora ballarina (Debra Paget, el millor de la funció sense cap mena de dubte) el distreurà de la seva feina i propiciarà un enfrontament per gelos amb el príncep.

"El tigre de Esnapur / La tumba india" recupera un argument de Thea von Harbou (col·laboradora habitual i esposa del director fins que el nazisme els va separar i que ja era morta quan Lang va tornar al seu país de naixement) i, certament, té un aire antic, fins i tot considerant la data de la seva producció: els occidentals són cultivats, nobles i valents i els seus oponents indis habiten un món de màgia i misteri, violència i traïcions, tot i que cal dir que l'arquitecte també apareix com un traïdor a ulls del maharajà i que aquest es comporta bastant dignament malgrat la devoció malaltissa per la ballarina i el costum de tancar els leprosos en una cova, i que, finalment, expia les seves culpes dedicant-se al dejuni i la meditació; tot plegat resulta naïf i la realització diàfana de Fritz Lang contribueix a aquesta sensació d'innocència. Tot i que, com molt bé assenyala el nostre company Ricardo al seu excel·lent bloc Esculpiendo el tiempo (ha estat per recomanació seva que he visionat aquest film), les preocupacions de Lang són sempre presents en la trama, d'altra banda força entretinguda -Ricardo destaca també com el contrast entre el palau de marbre i els seus soterranis remet a a la ciutat de "Metrópolis"-. "El tigre de Esnapur / La tumba india" és un film que sembla fet als temps del cinema mut, i ho dic sense ànim pejoratiu. Ans al contrari, quan més evident es fa la saviesa narrativa del director és en les escenes sense diàleg, particularment en la part final; vege'm sinó el moment culminant en què el maharajà s'enfronta al seu rival i l'amor i el perdó s'imposen sobre les armes. I l'escena, hipnòtica i d'un erotisme exultant, en què Debra Paget dansa seminua davant d'una serp verinosa, és memorable.

(2) HISTÒRIES D'AMOR

La mort de Joan Fontaine, protagonista inoblidable de "Rebeca", de Hitchcock, ens porta a la memòria un altre títol que és una obra mestra absoluta i que narra una gran història d'amor. Ens referim a "Carta de una desconocida", dirigida el 1948 per Max Ophüls, amb guió de Howard Koch ("Casablanca") a partir d'una novel·la de Stefan Zweig.

Som al 1900. Stefan Brand, un famós pianista vienès faldiller i dissolut (Louis Jourdan), torna a casa després d'una nit de disbauxa i, mentre espera que surti el sol i arribi el moment de batre's en duel, llegeix la carta que ha rebut d'una presumpta desconeguda. La lectura de la carta propicia un llarg flash-back en què una dona anomenada Lisa (Fontaine) li explica que tota la seva vida ha girat al seu voltant, d'ençà que quan era una nena el sentia tocar durant el dia i l'espiava durant la nit quan arribava amb les seves amants ocasionals, fins que va tenir un fill d'ell després d'haver estat al seu costat només unes hores. Aquest curt espai de temps que van passar junts, que ell havia oblidat fins a llegir la carta, ocupa el tram central del film. Els gràcils moviments de la càmera, acompanyats de la música dels valsos i de la cadència de les seves veus mentre es fan confidències, transmeten perfectament la sensació d'ingravidesa que deu experimentar la Lisa mentre acompanya Stefan a una vetusta sala de ball, a un espectacle de fira que simula un viatge en tren per diferents llocs d'Europa i, finalment, a la casa del pianista, on viuran la seva nit d'amor; l'enquadrament de la càmera mentre pugen les escales fins a l'apartament reprodueix el punt de vista d'ella quan era més joveneta i l'espiava, de manera que es fa evident per a l'espectador que aquell moment, per a Lisa inoblidable, no constitueix per a ell més que una aventura igual a totes les altres. O potser no?

Ophüls dota al film d'un aire una mica màgic, com si tot plegat només fos un malson de Stefan mentre espera que el matin en sortir el sol. Abans de pujar al carruatge que l'ha de conduir al lloc del duel, veu com se li apareix una imatge fantasmal de la Lisa adolescent, la imatge d'una vida no viscuda que s'esvairà entre la boira de l'albada.

L'any 1988, el britànic Stephen Frears adaptava l'obra de teatre de Christopher Hampton "Las amistades peligrosas", amb guió del mateix autor .

"Las amistades peligrosas" té clares diferències respecte al títol de Max Ophüls que hem comentat abans: la realització és més sòbria, menys "cinematogràfica" podríem dir (sense desmerèixer la fotografia esplèndida de Philippe Rousselot), i reposa en els diàlegs i les interpretacions. I, com correspon a un film d'època modern, té una ambientació molt realista. De fet, a Frears l'interessa sobretot mostrar els excessos de l'aristocràcia en la França pre-revolucionària, la seva decadència moral enfrontada a una actitud més recta de la puixant burgesia: el vescompte de Valmont (John Malkovich) i la marquesa de Merteuil (Glenn Close) són cínics, intrigants i mentiders; en canvi, Madame de Tourvel (Michelle Pfeiffer) és una dona de profundes conviccions, caritativa i innocent. Que Malkovich i Close, actors interpretant personatges que interpreten, tinguessin una sòlida formació teatral i la Pfeiffer, en canvi, fos una estrella de Hollywood més intuïtiva, tampoc no és casual.

Però també hi ha clares concomitàncies:

- Les cartes juguen un paper fonamental en la trama (l'obra teatral de Hampton adaptava una novel·la epistolar escrita el segle XVIII per Choderlos de Laclos).

- Valmont és encara més dissolut i faldiller que Stefan Brand. La seva supèrbia, hàbilment utilitzada per la marquesa de Merteuil, el conduirà directament a la perdició.

- Com a "Carta de una desconocida", tot es resol en un duel al qual acut el vescompte després d'adonar-se que la seva vida ha estat buida i inútil i que la redempció per l'amor és ja impossible atès que la seva relació amb Madame de Tourvel ha acabat tràgicament perquè ell "no ho podia evitar".

"Las amistades peligrosas" és una pel·lícula escrita brillantment i interpretada amb exquisidesa, que ho té tot per agradar: una intensa història d'amor, cap escena supèrflua i personatges fascinants, sobretot el de la marquesa, una dona que, en una societat profundament masclista, imposa la seva voluntat gràcies a una intel·ligència genuïna i una perfídia absoluta; tot i que, al final, les seves intrigues la conduiran a la solitud (el pla que tanca el film, quan ella es desmaquilla -es treu la màscara- mentre una llàgrima llisca per la seva galta, es magnífic i corprenedor).

I és la pel·lícula favorita de la meva dona.

12 ANYS D'ESCLAVITUD

El cinema nord-americà havia abordat el tema de l'esclavitud a "Mandingo" (Richard Fleischer, 1975) o, més tangencialment, a "Amistad", de Steven Spielberg. I tots recordem la sèrie televisiva "Raíces". Finalment, Quentin Tarantino n'oferia la seva visió al començament d'aquest any a "Django desencadenado".

Però el treball del britànic Steve McQueen s'erigeix en l'al·legat definitiu sobre la situació terrible dels esclaus d'origen africà al sud dels Estats Units els anys previs a la Guerra Civil.

El film es basa en la novel·la autobiogràfica escrita a mitjan segle XIX per Solomon Northup en què narrava la seva dramàtica experiència. Northup era un negre que portava una vida còmoda amb la seva dona i dos fills a prop de Nova York, on era un home lliure. Almenys fins que uns desaprensius el van raptar i el van vendre com a esclau perquè treballés a les plantacions de cotó de Georgia. Aquest punt de partida argumental permet que la nostra mirada s'identifiqui en tot moment amb la del protagonista, descobrirem amb ell què significa esdevenir, ser esclau; compartirem tota la seva angoixa i el seu dolor. McQueen no ens estalviarà cap detall de l'horror de l'esclavitud però ho farà sense forçar els nostres sentiments. Ens mostrarà un món en què uns homes tracten a d'altres homes com si fossin bestiar. Sense maniqueismes: el protagonista no és cap heroi i només busca sobreviure, encara que això impliqui rebaixar-se davant dels seus amos blancs; i els terratinents sudistes són brutals i covards però no són necessàriament psicòpates: senzillament, creuen que llegir la Biblia i violar i fuetejar esclaves no són fets contradictoris i que un negre és menys que un simi; en qualsevol cas, el sistema esclavista els permet fer-se rics, a ells i als traficants.

McQueen narra la història amb senzillesa i sense digressions ni subratllats innecessaris. Quan convé, però, planta la càmera per fer sentir el pes de la violència, i també per aprofundir en els sentiments dels personatges, expressats a través de la mirada, sobretot en el cas del protagonista, que no pot xerrar gaire, no fos cas que s'adonessin que és un home educat. Diuen que el director va mostrar a Chiwetel Ejiofor com actuaven en el cinema mut i el resultat no pot ser millor. De fet, McQueen fonamenta en la direcció d'actors la força del seu cinema; Michael Fassbender, que ja havia contribuït decisivament a l'èxit dels anteriors títols del director ("Hunger", "Shame"), està extraordinari com de costum; però és que Paul Giamatti, Benedict Cumberbatch, Paul Dano o Lupita Nyong'o ratllen igualment l'excel·lència. Tampoc no podem obviar la magnífica fotografia de Sean Bobbitt, habitual al cinema de McQueen, ni la banda sonora del prolífic Hans Zimmer.

MARTIN SCORSESE # 9: NEW YORK, NEW YORK

La ciutat de Nova York on va néixer Scorsese ha estat l'escenari de moltes de les seves pel·lícules, o, fins i tot, el tema central, com a "Gangs of New York".

En fi, recordem "Who's That Knocking at My Door?", "Malas calles", "Taxi Driver", "New York, New York", "Toro salvaje", "After Hours", "Uno de los nuestros" o "Al límite".

I dos títols que ens quedaven per comentar en aquest monogràfic sobre el director:

El primer es titula precisament "Historias de Nueva York" (1989). De fet, és un film d'episodis en el qual tres directors de renom com són Francis Ford Coppola, Woody Allen i el mateix Scorsese, tradicionalment vinculats a la ciutat (el primer una mica menys), n'ofereixen la seva visió particular a través de tres històries. Coppola presentava "Vida sin Zoe", sobre una nena rica que viu rodejada de tota mena de luxes a Manhattan però allunyada dels seus pares; molt estilitzada gràcies a la fotografia de Vittorio Storaro i narrada en un to molt peculiar, entre el conte per a infants i la comèdia, amb algun apunt melodramàtic, va desconcertar la crítica i probablement sigui el fragment menys reeixit, però, en qualsevol cas, anticipava l'univers peculiar de Sofia Coppola, co-autora del guió.

Va ser, en canvi, molt celebrat l'episodi dirigit per Woody Allen "Edipo reprimido", sobretot perquè el director portava algun temps allunyat de la comèdia i aquest títol és molt divertit: al tímid protagonista (el mateix Allen), se li apareix sa mare -després que un mag la faci esfumar- sobre el cel de Manhattan, des d'on es dedica a il·lustrar els transeünts sobre els problemes de parella del seu fill.

L'episodi de Scorsese, escrit per Richard Price i inspirat en "El jugador" de Dostoievski, ens situa al Soho novaiorquès, on un pintor en hores baixes (Nick Nolte), viu angoixat per una hipotètica crisi creativa i per l'esquinçament de la seva relació amorosa amb una jove musa-alumna-assistent que conviu amb ell (Rosanna Arquette). És un film insòlit en la seva filmografia pel seu caràcter intimista però que conté tota la seva energia, reflectida en un muntatge molt imaginatiu que il·lustra perfectament la idea de la desesperació com a motor de la creació artística; tanmateix, és un excel·lent retrat de personatges en què la presència física imponent de Nick Nolte i una gran interpretació el fan absolutament creïble en el paper d'un home vençut per l'amor a una dona que no el correspon i per la por a la solitud.

I, per acabar el post i el monogràfic, hem de parlar de "La edad de la inocencia" (1993), que és, al meu parer, l'última de les seves obres mestres.

Adaptació de la novel·la homònima d'Edith Wharton, es podria considerar complementària de "Gangs of New York" en la mesura que també retrata la Nova York de mitjan segle XIX, però centrant-se en aquest cas en les classes altes. És una radiografia d'aquesta societat terriblement tancada i regida per convencions molt estrictes, que es veurà sacsejada amb l'arribada de la comtessa Olenska (Michelle Pfeiffer) des d'Europa després de separar-se del seu marit; tot i que sembla que l'home s'ho havia guanyat a pols i li havia estat infidel reiteradament, és ella qui arrossega certa mala fama, i no pas perquè sigui propensa a conductes escandaloses sinó més aviat per la seva bellesa insultant i -molt més greu en una dona d'aquell temps- per ser culta i intel·ligent. Unes qualitats que no li passaran desapercebudes al jove advocat Newland Archer (Daniel Day-Lewis), que està casat amb la cosina de la comtessa, la dolça i tradicional, una mica avorrida, May Welland (Winona Ryder).

Amb gran subtilesa, el film detalla la passió amorosa que neix entre Ellen Olenska i Newland Archer, sempre continguda atesa la condició d'ell d'home casat; allò que ell no sap -ho descobrirà quan ja sigui massa tard-, és que tothom n'està al corrent, fins i tot la jove esposa, no endebades estem enmig d'una societat que dedica tot el seu temps a fer safareig i, alhora, a dissimular i ocultar qualsevol sentiment o efusió rere una espessa cortina de formalitats i de compliments; una veu en off que poques vegades ha estat tan ben utilitzada en una pel·lícula, detalla els menús dels dinars, els vestits que cal portar a les festes i, en definitiva, els costums d'aquest món de les aparences que empresona els seus habitants.

En aquest film, com en l'altre que hem comentat en aquest post, Scorsese no ens parla de violència sinó d'amor, però ho fa amb una insòlita i perfecta barreja d'energia i sensibilitat, eludint la temptació del preciosisme o del viscontianisme, perills obvis atès l'argument.

I fins aquí el monogràfic sobre Scorsese. Ara restem a l'espera del seu últim treball, que també ens parlarà de Nova York: "El lobo de Wall Street".

LA VIDA DE ADÈLE

Flamant Palma d'Or en el darrer Festival de Cannes, "La vida de Adèle" (Abdellatif Kechiche, 2013), adaptació de la novel·la gràfica "Blue", de Julie Maroh, demostra que no cal ser original per aconseguir una gran pel·lícula. O potser la seva originalitat radica en la senzillesa.

El film mostra la vida de l'Adèle entre l'adolescència i allò que pot ser el final de la seva joventut, la qual cosa equival a narrar la relació amorosa que manté amb l'Emma, una noia més gran que ella i també més inquieta. Que és un film sobre dues lesbianes és, doncs, una obvietat. Però el lesbianisme, tot i que comporta alguna complicació afegida, no és ni de bon tros el tema de "La vida de Adèle". Kechiche és tan ambiciós que no vol parlar de les circumstàncies de l'amor -tot i que situa l'acció en un context molt precís- sinó de l'amor en si mateix. I a "La vida de Adèle", com en l'obra de Marivaux, que el film cita explícitament, s'expressen tots els moments de la passió amorosa: l'enamorament, la il·lusió, la por, el desig, l'èxtasi sexual, la gelosia, el desengany. I al llarg de tres hores de metratge que no pesen en absolut ni semblen arbitràries, el rostre de la jove actriu Adèle Exarchopoulos, filmat gairebé sempre en primer pla, transmet aquesta allau de sentiments fins a traspassar la pantalla. Si heu estimat podreu compartir cadascuna de les imatges, algunes molt íntimes, d'aquest film de sensibilitat infinita.

LA CHAQUETA METÁLICA

Set anys després d'"El resplandor", Stanley Kubrick recupera l'estructura simètrica de "La naranja mecánica" i "Barry Lyndon" per explicar a la primera meitat de "La chaqueta metálica" com uns nois són convertits en màquines de matar i, en la segona meitat, com funcionen aquestes màquines en un combat real. La transformació té lloc al centre d'entrenament dels marines a Parris Island i el combat, a Vietnam, a la ciutat d'Hué durant l'Ofensiva del Tet (1968).

El conflicte vietnamita -una derrota insòlita i vergonyosa de l'exèrcit nord-americà- va ser un tema tabú al cinema durant molts anys, fins que Ashby ("El regreso", 1978), Cimino ("El cazador", 1978) i Coppola ("Apocalypse Now", 1979) van alçar la veda. Uns anys més tard, Oliver Stone obtenia un gran èxit amb "Platoon" (1986) i es van tornar a posar de moda les pel·lícules sobre Vietnam. De manera que el film de Kubrick, estrenat el 1987, pot semblar oportunista. Però el director ja havia abordat el gènere bèl·lic -o anti-bel·licista- amb anterioritat, al seu primer film "Fear and Desire" i a "Senderos de gloria". I també cal dir que "La chaqueta metálica" s'aparta de la imatgeria imperant al subgènere, no únicament pel seu llarg pròleg al voltant de l'entrenament dels reclutes sinó pel caràcter urbà de les escenes de guerra (com que Kubrick no es movia de Londres, van filmar la lluita a la ciutat d'Hué en una fàbrica de gas abandonada als afores de la capital anglesa, després d'importar algunes palmeres d'Espanya per donar color); d'altra banda, l'argument hauria estat vàlid en molts altres escenaris, tot i que aquesta afirmació serveix per a la majoria de pel·lícules de guerra, més atentes al comportament dels homes en situacions límit que a la recreació d'un conflicte concret.

El film de Kubrick, arrenglerat en qualsevol cas amb els altres que hem esmentat, empal·lideix si el comparem amb una obra mestra com "Apocalypse Now", i la seva estructura en blocs no n'afavoreix la intensitat dramàtica. No obstant això, està realitzat amb el seu virtuosisme habitual i conté prou punts d'interès.

L'escena inicial en què els reclutes són pelats al zero fins a fer-los indistingibles els uns dels altres, mentre sona la cançó "Hello Vietnam", de Johnny Wright, és una mostra excel·lent de la capacitat del director per condensar idees. Fabricar una màquina de matar, practicar un rentat de cervell, comença justament per això, per l'eliminació de la identitat. L'escena és brillant i en si mateixa resumeix molt bé l'esperit de tot el film, de manera que podríem arribar a dir que la resta és només una extensió d'aquest plantejament. L'entrenament a Parris Island sota la tutela del sergent Hartman (en anglès es pronuncia de manera similar a "home dur") continua en aquesta línia: no coneixem els noms dels reclutes, als quals l'instructor ha batejat amb renoms com "Maldestre" o "Bufó"; el sergent afirma que no fa distincions per motius de raça o credo: per a ell, tots són una merda punxada en un pal. I els seus mètodes -brutals- passen per reforçar el sentiment de grup, si cal enfrontant la majoria contra qui no s'adapti, com és el cas del Recluta Maldestre.

Només algú que va fer d'instructor en la vida real, com era el cas de R. Lee Ermey, podia crear un personatge tan odiós i fascinant com el sergent Hartman de "La chaqueta metálica". Les seves al·locucions, sempre a crits i farcides de renecs, són terrorífiques i divertides alhora. Tota aquesta part del film, de fet extraordinària, demostra una vegada més el domini del director de la posada en escena: mentre la càmera es belluga al voltant dels reclutes tan infatigablement i ordenada com les seves desfilades, la banda sonora feta de crits i música militar tampoc no coneix el repòs i conté la cadència que ja assolien els millors moments de "La naranja mecánica". D'altra banda, el llenguatge de doble sentit o les múltiples referències fàl·liques que associen el fusell i el penis aporten un impacte afegit que es complementa perfectament amb les imatges.

Cada paraula que es diu està molt pensada; i si tenim present que el sergent instructor constantment actua davant dels reclutes (i, de fet, Lee Ermey va esdevenir actor sense gaires problemes), tot plegat resulta convincent. En canvi, a la segona meitat del film, es nota un excés de literatura en els diàlegs entre els soldats; el guió (del mateix Kubrick, Michael Herr i Gustav Hasford, a partir de la novel·la del darrer) resulta molt calculat i això no afavoreix un realisme que, en canvi, el director va voler potenciar recorrent a actors poc coneguts. De tota manera, el discurs sobre el llenguatge i la seva perversió (un tema molt kubrickià) brilla en l'escena en la redacció de "Barres i Estrelles".

Com a "Atraco perfecto" o "¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú", el film parla de la creació d'un mecanisme perfecte que després falla estrepitosament. Hartman transforma els reclutes -fins i tot l'aparentment assenyat Recluta Bufó- en insensibles màquines de matar. Però ja en el final de la primera meitat, esdevé que el Recluta Maldestre es rebel·la contra el seu creador, com van fer al seu dia el monstre de Frankenstein o el robot HAL 9000 de "2001". I, en el combat, el pelotó és posat a prova per un franctirador que resulta ser algú molt diferent dels marines forçuts i ben ensinistrats.

La banda sonora del film incorpora molts hits de l'època però la part del franctirador s'acompanya -per primera vegada en la filmografia de Kubrick des de "¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú" de música original (d'Abigail Mead, pseudònim de la seva filla Vivian). Aquest llarg fragment, molt ben filmat amb l'ajuda de la steadicam, amb una fotografia de tons rogencs molt atmosfèrica i contraposada als tons freds de la primera meitat (responsabilitat de Douglas Milsome; John Alcott va morir abans del rodatge), té una conclusió una mica insubstancial, corregida per un epíleg tan brillant com l'inici del film en què els soldats, mentre caminen entre el foc i les runes, entonen la cançó del "Club de Mickey Mouse".

Una música alegre que funciona com a contrapunt de la violència mostrada per les imatges no és pas un fet nou en la filmografia de Kubrick ("We'll Meet Again", de Vera Lynn, a "¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú"; el Danubi Blau a "2001"; "Singin' in the Rain" a "La naranja mecánica"; o la música dels anys vint a "El resplandor"). Però aquí té la virtut de funcionar com a metàfora: aquestes màquines de matar, que celebren no ser entre els morts i pensen en "Carme Escalfabraguetes i el Gran Follar del retorn", fa quatre dies que eren nens i cantaven la mateixa cançó davant dels televisors de les seves cases als Estats Units. El món és una puta merda però estem contents.

Després de "La chaqueta metálica", Kubrick ja només va dirigir "Eyes Wide Shut"... dotze anys més tard! Aquest film -i la seva carrera- concloïen amb una manifestació gairebé igual de pragmàtica, quan la senyora Harford li diu al seu astorat espòs que allò que cal fer acte seguit i per superar-ho tot és... follar.

LA NOCHE DEL CAZADOR

La lluita entre el Bé i el Mal és un tema senzill però agraït que està en la base argumental d'infinitat de pel·lícules, algunes d'elles veritables obres mestres.

Un exemple és "La noche del cazador", dirigida el 1955 per Charles Laughton (sí, l'actor). Ambientada en els anys de la Gran Depressió, és un conte infantil d'horror amb un ogre disfressat de predicador que persegueix un nen i una nena orfes. El predicador Harry Powell, que té els trets de Robert Mitchum, és l'encarnació del Mal absolut: es dedica a ensarronar vídues; s'hi casa i, després, sense ni tan sols oferir-los el consol d'una nit de noces com déu mana, les mata i se'ls queda els estalvis. Un Barba Blava que s'assembla també al monstre de Frankenstein (com en l'escena en què avança cap als germans orfes amb els braços estesos mentre mou mecànicament el cos cobert amb la roba negra pròpia del seu presumpte ofici). L'encarnació del Bé -i la salvació dels nens- és una simpàtica iaia (interpretada per l'estrella del cinema mut Lillian Gish) que acull en la seva cabana els infants perduts.

L'esquema és molt senzill. Però el guió de James Agee, basat en la novel·la de David Grubb, perverteix astutament molts dels clixés dels relats per a infants que l'argument evoca i, a més, presenta algunes paradoxes que suggereixen que la línia que separa el Bé i el Mal és moltes vegades força difusa. Vegem sinó:

- El pare dels infortunats germanets (Peter Graves), per salvar-los de la misèria, roba un banc i mata dues persones.

- El botxí que executa el pare es mostra penedit i només troba justificació en el benestar que el seu salari proporciona a la seva modesta família; quan torna a casa el mateix vespre, observa els seus fills dormint ben acotxadets, mentre la dona li diu que s'estima més que faci aquesta feina en comptes de jugar-se la vida amb el treball a la mina. Retrobarem aquest personatge en la seqüència final: mentre la policia salva el predicador de la gent del poble que el vol linxar -els mateixos que van ser còmplices involuntaris del seu engany a la vídua interpretada per Shelley Winters-, el botxí somriu i manifesta que penjar Harry Powell sí que el satisfarà.

- El dolent predica la paraula de Déu. Als dits hi té tatuades les paraules "amor" ("love") i "odi" ("hate"), una en cada mà; i, en un espectacle que deixa bocabadada la seva audiència, les entrecreua i simula una batalla entre el bé i el mal en què l'amor acaba per imposar-se.

- La nit de noces, refusa fer-li l'amor a la pobra vídua Harper perquè -diu- seria caure en la concupiscència, ja que l'acte sexual només serveix per tenir fills i ella ja en té dos i el seu matrimoni no té altre objectiu que procurar-los un pare i tenir-ne cura (en realitat, Powell busca descobrir on són amagats els diners robats). La vídua se sent avergonyida i es converteix en una fanàtica religiosa que l'acompanyarà en els seus discursos.

- El vellet que pesca amb els nens no els ajuda quan descobreix el crim.

- En la majoria de contes infantils, quan uns orfes fugen i troben una cabana enmig del bosc on viu una velleta, aquesta resulta ser una bruixa. Aquí, és una fada.

- La iaia (Lillian Gish) observa un mussol -un dels molts animals que apareixen al film- i el mussol salta sobre un pobre conill per cruspir-se'l; la iaia comenta que aquest és un món difícil per als nens. Podria ser que aquesta escena hagués inspirat la de "Terciopelo azul" (David Lynch, 1986; una altra obra mestra que parla del Bé i del Mal) en què la família contempla una cadernera com es menja un insecte i Laura Dern diu allò de "és un món estrany".

Més enllà d'aquestes peculiaritats argumentals, allò que fa de "La noche del cazador" una pel·lícula insòlita i fascinant és la seva capacitat per crear imatges perdurables. La fotografia expressionista de Stanley Cortez ("El cuarto mandamiento") hi contribueix decisivament.

Aquesta obra mestra, òpera prima de Charles Laughton, va ser un fracàs absolut. L'actor no va tornar a dirigir.