Aquest any m'ha costat molt poc fer una llista de deu pel·lícules, la qual cosa no deixa de resultar inquietant. Tot i que, com ja és costum, em falten per veure uns quants títols presumptament interessants (per exemple, "La gran belleza"). I, per aquest motiu, serà, també com és costum, una llista provisional.
Però d'altra banda, i sense que això serveixi de precedent, no incloc la revisió de la meva llista del 2012 atès que, encara que he pogut veure més títols d'aquesta collita al llarg de l'any i alguns han resultat prou interessants, no he trobat raons de pes per modificar la meva tria. Un dels casos era "La vida de Pi", espectacular visualment però una mica tramposa en el text; un cas semblant al d'aquest any amb "Gravity": visualment és una meravella però l'argument no està a l'altura (tot i que són a 600 quilòmetres sobre el nivell del mar).
O bé m'estic perdent alguna cosa (el divorci entre el cinema d'autor i el cinema comercial, cada vegada més evident, hi pot tenir quelcom a veure), o potser estic afinant més la punteria (mogut per la necessitat, ja que ara haig de fer quilòmetres per anar al cinema), o bé la llista de bones pel·lícules s'escurça (esperem que no i que el problema sigui meu).
Dit això, només dues observacions:
- Tota una curiositat que en la tria figurin dos títols centrats en l'esclavitud a l'Amèrica del Nord de mitjan segle XIX, malgrat que enfoquin el tema amb òptiques dispars: Tarantino amb un to festiu però eficaç en la seva descripció del problema; McQueen amb una visió més presumptament realista. La resposta al duel, acte seguit.
- Tot i que ja he pogut veure (a Manresa, 25 quilòmetres) "Nymphomaniac Vol. 1" i que em sembla un títol notable, no em sento capaç de valorar-lo adequadament sense conèixer-ne la segona meitat. Ja és prou fotut fer una aproximació crítica a un Von Trier que es mou en la delicada frontera entre la genialitat i la petulància. Però és que, a més, el director s'ha desentès del muntatge estrenat comercialment; aprofitaré aquesta circumstància per esperar a veure, si no el muntatge de cinc hores, almenys la segona part i, seguint aquest criteri, la consideraré una única pel·lícula i la inclouré (o no) a la llista del 2014.
1. AMOR, de Michael Haneke
Després de l'extraordinària "La cinta blanca", Haneke no abaixa el llistó. El seu nou discurs sobre la violència, ara disfressat d'història d'amor, està impecablement interpretat i executat i la seva duresa només és comparable a la bellesa dels moments que atrapa la seva càmera-bisturí.
2. DJANGO DESENCADENADO, de Quentin Tarantino
Tarantino aborda el gènere del western i brinda un espectacle que prova la seva genialitat a través d'uns diàlegs i unes situacions que transcendeixen tots els models i clixés que els inspiren, amb un domini del tempo i una força visual que la majoria de cineastes amb pretensions més serioses no arribaran mai a assolir.
3. LA VIDA DE ADÈLE, d'Abdellatif Kechiche
Una dissecció de la passió amorosa gairebé proustiana -tot i que al film citen Marivaux-, sentida i sensible i amb l'al.licient d'una jove actriu que enamora la càmera, la quasi debutant Adèle Exarchopoulos.
4. MUD, de Jeff Nichols
El jove Nichols demostra la solvència dels directors clàssics i ens ofereix un dels títols més bells de la temporada, que transita per territoris coneguts de la ficció nord-americana (Tom Sawyer i el relat iniciàtic, el western, les històries de perdedors) sense que res grinyoli. Grans composicions de tots els protagonistes, amb un recuperat Matthew McConaughey al capdavant.
5. 12 ANYS D'ESCLAVITUD, de Steve McQueen
El director de "Shame" brinda l'aproximació definitiva al drama dels esclaus negres al sud dels Estats Units en els anys previs a la Guerra Civil. Didàctic i alhora sensible, observa amb idèntic deteniment la dura rutina de la plantació, els esclats de violència i els sentiments del protagonista a través de la seva mirada. Fassbender està magnífic en el paper del terratinent alcohòlic, despietat i alhora patètic, un personatge sens dubte molt real però que resulta quasi irrellevant si el comparem amb el sinistre i fascinant Candie-DiCaprio del film de Tarantino.
6. BLUE JASMINE, de Woody Allen
Una trama una mica previsible no impedeix que el darrer Allen tingui una qualitat molt superior a la mitjana dels seus darrers títols. L'actuació brillant de Cate Blanchett hi fa molt, però el més impactant és la mirada despietada del director sobre les misèries de la condició humana.
7. NO, de Pablo Larraín
Larraín documenta el referèndum que va provocar la caiguda de Pinochet a través d'una ficció que aparenta no ser-ho però que deriva en un thriller apassionant.
8. SEARCHING FOR SUGAR MAN, de Malik Bendjelloul
Ara sí, un documental pur que explica una història increïble si no fos certa. Els capricis de la fama i del destí i la figura d'un geni -Sixto Rodríguez- descoberta al gran públic gràcies a un dels films més sorprenents dels darrers anys.
9. PARADIES: LIEBE, d'Ulrich Seidl
El turisme sexual retratat sense maniqueisme i amb exactitud per un director habituat a mostrar el cantó més sòrdid de la decadent classe mitjana europea.
10. PRISIONEROS, de Denis Villeneuve
La història d'un segrest i d'uns personatges al límit en un thriller que compensa l'efectisme del seu llibret amb interpretacions excel·lents i una posada en escena sòbria i precisa a càrrec del director canadenc amb més projecció ara mateix, amb permís de David Cronenberg.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 12 ANYS D'ESCLAVITUD. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 12 ANYS D'ESCLAVITUD. Mostrar tots els missatges
dissabte, 4 de gener del 2014
dijous, 19 de desembre del 2013
12 ANYS D'ESCLAVITUD
El cinema nord-americà havia abordat el tema de l'esclavitud a "Mandingo" (Richard Fleischer, 1975) o, més tangencialment, a "Amistad", de Steven Spielberg. I tots recordem la sèrie televisiva "Raíces". Finalment, Quentin Tarantino n'oferia la seva visió al començament d'aquest any a "Django desencadenado".
Però el treball del britànic Steve McQueen s'erigeix en l'al·legat definitiu sobre la situació terrible dels esclaus d'origen africà al sud dels Estats Units els anys previs a la Guerra Civil.
El film es basa en la novel·la autobiogràfica escrita a mitjan segle XIX per Solomon Northup en què narrava la seva dramàtica experiència. Northup era un negre que portava una vida còmoda amb la seva dona i dos fills a prop de Nova York, on era un home lliure. Almenys fins que uns desaprensius el van raptar i el van vendre com a esclau perquè treballés a les plantacions de cotó de Georgia. Aquest punt de partida argumental permet que la nostra mirada s'identifiqui en tot moment amb la del protagonista, descobrirem amb ell què significa esdevenir, ser esclau; compartirem tota la seva angoixa i el seu dolor. McQueen no ens estalviarà cap detall de l'horror de l'esclavitud però ho farà sense forçar els nostres sentiments. Ens mostrarà un món en què uns homes tracten a d'altres homes com si fossin bestiar. Sense maniqueismes: el protagonista no és cap heroi i només busca sobreviure, encara que això impliqui rebaixar-se davant dels seus amos blancs; i els terratinents sudistes són brutals i covards però no són necessàriament psicòpates: senzillament, creuen que llegir la Biblia i violar i fuetejar esclaves no són fets contradictoris i que un negre és menys que un simi; en qualsevol cas, el sistema esclavista els permet fer-se rics, a ells i als traficants.
McQueen narra la història amb senzillesa i sense digressions ni subratllats innecessaris. Quan convé, però, planta la càmera per fer sentir el pes de la violència, i també per aprofundir en els sentiments dels personatges, expressats a través de la mirada, sobretot en el cas del protagonista, que no pot xerrar gaire, no fos cas que s'adonessin que és un home educat. Diuen que el director va mostrar a Chiwetel Ejiofor com actuaven en el cinema mut i el resultat no pot ser millor. De fet, McQueen fonamenta en la direcció d'actors la força del seu cinema; Michael Fassbender, que ja havia contribuït decisivament a l'èxit dels anteriors títols del director ("Hunger", "Shame"), està extraordinari com de costum; però és que Paul Giamatti, Benedict Cumberbatch, Paul Dano o Lupita Nyong'o ratllen igualment l'excel·lència. Tampoc no podem obviar la magnífica fotografia de Sean Bobbitt, habitual al cinema de McQueen, ni la banda sonora del prolífic Hans Zimmer.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

