Aquest any m'ha costat molt poc fer una llista de deu pel·lícules, la qual cosa no deixa de resultar inquietant. Tot i que, com ja és costum, em falten per veure uns quants títols presumptament interessants (per exemple, "La gran belleza"). I, per aquest motiu, serà, també com és costum, una llista provisional.
Però d'altra banda, i sense que això serveixi de precedent, no incloc la revisió de la meva llista del 2012 atès que, encara que he pogut veure més títols d'aquesta collita al llarg de l'any i alguns han resultat prou interessants, no he trobat raons de pes per modificar la meva tria. Un dels casos era "La vida de Pi", espectacular visualment però una mica tramposa en el text; un cas semblant al d'aquest any amb "Gravity": visualment és una meravella però l'argument no està a l'altura (tot i que són a 600 quilòmetres sobre el nivell del mar).
O bé m'estic perdent alguna cosa (el divorci entre el cinema d'autor i el cinema comercial, cada vegada més evident, hi pot tenir quelcom a veure), o potser estic afinant més la punteria (mogut per la necessitat, ja que ara haig de fer quilòmetres per anar al cinema), o bé la llista de bones pel·lícules s'escurça (esperem que no i que el problema sigui meu).
Dit això, només dues observacions:
- Tota una curiositat que en la tria figurin dos títols centrats en l'esclavitud a l'Amèrica del Nord de mitjan segle XIX, malgrat que enfoquin el tema amb òptiques dispars: Tarantino amb un to festiu però eficaç en la seva descripció del problema; McQueen amb una visió més presumptament realista. La resposta al duel, acte seguit.
- Tot i que ja he pogut veure (a Manresa, 25 quilòmetres) "Nymphomaniac Vol. 1" i que em sembla un títol notable, no em sento capaç de valorar-lo adequadament sense conèixer-ne la segona meitat. Ja és prou fotut fer una aproximació crítica a un Von Trier que es mou en la delicada frontera entre la genialitat i la petulància. Però és que, a més, el director s'ha desentès del muntatge estrenat comercialment; aprofitaré aquesta circumstància per esperar a veure, si no el muntatge de cinc hores, almenys la segona part i, seguint aquest criteri, la consideraré una única pel·lícula i la inclouré (o no) a la llista del 2014.
1. AMOR, de Michael Haneke
Després de l'extraordinària "La cinta blanca", Haneke no abaixa el llistó. El seu nou discurs sobre la violència, ara disfressat d'història d'amor, està impecablement interpretat i executat i la seva duresa només és comparable a la bellesa dels moments que atrapa la seva càmera-bisturí.
2. DJANGO DESENCADENADO, de Quentin Tarantino
Tarantino aborda el gènere del western i brinda un espectacle que prova la seva genialitat a través d'uns diàlegs i unes situacions que transcendeixen tots els models i clixés que els inspiren, amb un domini del tempo i una força visual que la majoria de cineastes amb pretensions més serioses no arribaran mai a assolir.
3. LA VIDA DE ADÈLE, d'Abdellatif Kechiche
Una dissecció de la passió amorosa gairebé proustiana -tot i que al film citen Marivaux-, sentida i sensible i amb l'al.licient d'una jove actriu que enamora la càmera, la quasi debutant Adèle Exarchopoulos.
4. MUD, de Jeff Nichols
El jove Nichols demostra la solvència dels directors clàssics i ens ofereix un dels títols més bells de la temporada, que transita per territoris coneguts de la ficció nord-americana (Tom Sawyer i el relat iniciàtic, el western, les històries de perdedors) sense que res grinyoli. Grans composicions de tots els protagonistes, amb un recuperat Matthew McConaughey al capdavant.
5. 12 ANYS D'ESCLAVITUD, de Steve McQueen
El director de "Shame" brinda l'aproximació definitiva al drama dels esclaus negres al sud dels Estats Units en els anys previs a la Guerra Civil. Didàctic i alhora sensible, observa amb idèntic deteniment la dura rutina de la plantació, els esclats de violència i els sentiments del protagonista a través de la seva mirada. Fassbender està magnífic en el paper del terratinent alcohòlic, despietat i alhora patètic, un personatge sens dubte molt real però que resulta quasi irrellevant si el comparem amb el sinistre i fascinant Candie-DiCaprio del film de Tarantino.
6. BLUE JASMINE, de Woody Allen
Una trama una mica previsible no impedeix que el darrer Allen tingui una qualitat molt superior a la mitjana dels seus darrers títols. L'actuació brillant de Cate Blanchett hi fa molt, però el més impactant és la mirada despietada del director sobre les misèries de la condició humana.
7. NO, de Pablo Larraín
Larraín documenta el referèndum que va provocar la caiguda de Pinochet a través d'una ficció que aparenta no ser-ho però que deriva en un thriller apassionant.
8. SEARCHING FOR SUGAR MAN, de Malik Bendjelloul
Ara sí, un documental pur que explica una història increïble si no fos certa. Els capricis de la fama i del destí i la figura d'un geni -Sixto Rodríguez- descoberta al gran públic gràcies a un dels films més sorprenents dels darrers anys.
9. PARADIES: LIEBE, d'Ulrich Seidl
El turisme sexual retratat sense maniqueisme i amb exactitud per un director habituat a mostrar el cantó més sòrdid de la decadent classe mitjana europea.
10. PRISIONEROS, de Denis Villeneuve
La història d'un segrest i d'uns personatges al límit en un thriller que compensa l'efectisme del seu llibret amb interpretacions excel·lents i una posada en escena sòbria i precisa a càrrec del director canadenc amb més projecció ara mateix, amb permís de David Cronenberg.
La meva llista de blogs
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris DJANGO DESENCADENADO. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris DJANGO DESENCADENADO. Mostrar tots els missatges
dissabte, 4 de gener del 2014
dissabte, 26 de gener del 2013
DJANGO DESENCADENADO (dos cavalquen junts)
Quentin Tarantino no ha ocultat mai la seva devoció per l'espagueti-western. Per a ell, "El bueno, el feo y el malo" (Sergio Leone, 1966) és la millor pel·lícula de la història; a "Reservoir Dogs" ja homenatjava el famós duel a tres bandes. I la construcció d'algunes seqüències de "Kill Bill" i "Malditos bastardos" remet directament al gènere. Aquesta parada, doncs, semblava obligada. Tanmateix, el tema de l'esclavitud i els escenaris dels camps de cotó a Mississippi no resulten habituals en el western europeu -ni en el nord-americà-. Tampoc no era habitual que el protagonista fos de raça negra, com el Django del títol (Jamie Foxx), alliberat de la seva condició d'esclau per un simpàtic caçarrecompenses alemany -extraordinari Christoph Waltz-, que veurà en ell l'encarnació del valent Sigfrid i l'ajudarà a rescatar una Brunilda de raça negra (una esclava que parla alemany, una de les nombrosíssimes grans idees de guió que conté el film).
L'estructura de "Django desencadenado" és episòdica, com a "Malditos bastardos", però la concurrència d'una proposta senzilla i eficaç -a "Kill Bill" era la venjança de la protagonista; aquí, l'esmentat salvament de l'esposa esclava de Django de les urpes de l'indesitjable terratinent interpretat per Leonardo DiCaprio-, cohesiona el film i no permet que l'interès decaigui en cap moment, malgrat que algunes escenes són llarguíssimes. "Django desencadenado", diguem-ho ja, és una festa: cadascun dels molts personatges que apareixen són una veritable troballa, arquetips del gènere i originals alhora; la força de les imatges deixa l'espectador sense alè; les situacions són còmiques, sorprenents i angoixants, tot al mateix temps; els actors gaudeixen i fan gaudir, des dels protagonistes, immensos, a tot el ventall de secundaris, amb presències emblemàtiques com Bruce Dern, Tom Savini, Michael Parks, Don Johnson (!), Jonah Hill (!!) o el mateix Tarantino vestit de "Bonanza". I Samuel L. Jackson compareix personificant un malvadíssim oncle Tom.
Als Estats Units, rodeja el film una polèmica absurda per un hipotètic tractament frívol d'un tema tan seriós com l'esclavitud, i perquè la paraula nigger es diu més d'un centenar de vegades. Però Tarantino no ens convida a una conferència, com fa Spielberg a "Lincoln", sinó a pujar a la muntanya russa del seu particular parc d'atraccions.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

