Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris WEST SIDE STORY. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris WEST SIDE STORY. Mostrar tots els missatges

dijous, 6 de gener del 2022

LES PEL·LÍCULES DEL 2021 (I DEL 2020)

He fet una mica de trampa i he esperat a veure "West Side Story" (ja en el nou any) per fer la llista de títols de la temporada (i ha valgut la pena). Això no vol dir que no haguem d'incorporar més pel·lícules en una propera reedició, com sol passar -i més ara, que molts títols presumptament innovadors resulten de difícil accés-, i com ha passat amb la llista del 2020, que he hagut de refer contra pronòstic per encabir-hi dues o tres propostes francament interessants. 


2021
1. WEST SIDE STORY, de Steven Spielberg 

En un moment que el cinema busca noves formes d'expressar-se, de canvis en les audiències, de forta competència de les plataformes televisives, resulta que el millor títol de l'any és el remake d'un clàssic executat de manera clàssica pel director contemporani que més en sap de narrar com els clàssics amb l'energia dels moderns; a més, és un musical, gènere que no acaba de renéixer ni de trobar el seu públic, més enllà de sorpreses molt puntuals com el cas de "La La Land" ja fa algunes temporades. En fi, què voleu que us digui? Novament, la història de Romeu i Julieta i els enfrontaments entre les bandes de fills d'immigrants polonesos i les d'immigrants porto-riquenys al Nova York dels anys cinquanta, amb les cançons de Sondheim i Bernstein, m'ha captivat. 

2. EL PODER DEL PERRO, de Jane Campion 

Tampoc el western i el melodrama familiar són gèneres gaire de moda i la neozelandesa Jane Campion s'hi capbussa sense complexos. Cal aclarir, però, que la seva mirada és absolutament contemporània, que l'adscripció genèrica del seu film no és tan evident al cap i a la fi i que la crítica al masclisme resulta prou vigent. 

3. OTRA RONDA, de Thomas Vinterberg 

El deixeble més espavilat de Von Trier ens parla de quatre amics professors d'institut que experimenten amb l'alcohol. Vinterberg no pretén alliçonar, denunciar ni fer-ne apologia i es limita (sortosament) a oferir una reflexió molt lúcida sobre el tema i sobre la necessitat de sentir-nos estimats i/o valorats. 

4. NOMADLAND, de Chloé Zhao 

El nomadisme en temps de crisi econòmica enllaça amb l'esperit dels pioners que ja recorrien els espais enormes dels Estats Units; ara li toca fer-ho a la protagonista (excel·lent Frances McDormand) d'una pel·lícula que ens explica -com fan totes les road movies- que el viatge és el destí. 

5. ANNETTE, de Léos Carax 

Un altre musical en la tria d'enguany que ens arriba de la mà del realitzador francès més radical (amb permís de Gaspar Noé). També és una història d'amor clàssica però exposa obertament el seu caràcter de representació, en la forma i en el fons d'un argument que parla de la vida, de la mort, de les relacions de poder, sempre amb un intens alè poètic. 

6. EL BUEN PATRÓN, de Fernando León de Aranoa 

Les relacions de poder entre el cap d'una fàbrica de balances i els seus subalterns no són gaire equilibrades. Javier Bardem fa una creació inoblidable d'un personatge que ens pot semblar monstruós però que és, malauradament, més comú del que sembla.

7. DUNE, de Denis Villeneuve 

El nostre director canadenc favorit amb permís de David Cronenberg se'n surt prou bé de l'adaptació de la mítica obra de Frank Herbert. Ara caldrà veure'n la segona part. 

8. TIEMPO, de M. Night Shyamalan 

Un dels genis del cinema de terror contemporani recupera l'instint narratiu dels seus primers títols en aquest conte de misteri, molt claustrofòbic tot i que passa en una platja, que també ens parla de la fugacitat de les nostres vides. 

9. LA CRÓNICA FRANCESA, de Wes Anderson 

Amb el seu estil peculiar portat (més) a l'extrem, Anderson ens mostra una França intemporal que potser va existir o potser només va ser imaginada. 

10. MISA DE MEDIANOCHE, de Mike Flanagan 

Per continuar amb el costum d'incloure alguna minisèrie en la tria, optem per aquesta producció d'horror cortesia de Netflix en què Mike Flanagan juga amb algunes constants genèriques i les combina amb un discurs sobre els fanatismes religiosos. El clima de misteri reposa sobre una posada en escena excepcionalment elegant. 


2020
1. ANTIDISTURBIOS, de Rodrigo Sorogoyen 

Una minisèrie modèlica per la seva energia narrativa, plena d'idees i excepcionalment interpretada. 

2. ESTOY PENSANDO EN DEJARLO, de Charlie Kaufman 

Una parella va en cotxe a conèixer els pares del noi (Jesse Plemons confirmarà la seva vàlua amb una interpretació molt subtil a "El poder del perro"). Amb aquest senzill punt de partida, un dels creadors més originals del cinema nord-americà ens introdueix en un enigma en què cal fixar-se més en allò que veiem que en uns diàlegs tan literaris com enganyosos. 

3. UNDER THE SKIN, de Jonathan Glazer 

Com en el film de Kaufman, un cotxe avança per paratges desolats mentre anem descobrint la solitud que habita arreu del planeta Terra. El film, hipnòtic i una mica críptic, és molt més suggeridor que la novel·la de ciència-ficció en què es basa. 

4. CORPUS CHRISTI, de Jan Komasa 

Missatge apostòlic en un film apte per a agnòstics. El jove Bartosz Bielenia fa una creació inoblidable d'un delinqüent que es fa passar per capellà i acaba sent un exemple de caritat cristiana. Komasa demostra que sap condensar idees en imatges suggeridores, però la concisió d'aquest títol no es repetirà en la posterior "Hater", més ambiciosa i menys aconseguida. 

5. MARTIN EDEN, de Pietro Marcello 

En una temporada pròdiga en sorpreses, destaca aquesta adaptació d'una novel·la de Jack London sobre un mariner que aspira a escriptor i a casar-se amb una noia rica. Anacronismes i eclecticisme narratiu resultaran idonis per mostrar les aventures del protagonista en els convulsos començaments del segle XX europeu. 

6. EL FARO, de Robert Eggers 

Uns faroners (brillantment interpretats per Willem Dafoe i Robert Pattinson) són víctimes del seu aïllament (o del seu caràcter, o de l'enigma ocult sota la llum del far) en aquest film en què Eggers confirma el talent visual ja demostrat a "La bruja" i que beu de múltiples referències cinematogràfiques des d'un blanc i negre heretat de l'expressionisme, i literàries. 

7. DIAMANTES EN BRUTO, de Joshua i Ben Safdie 

Una epopeia frenètica sobre un joier ludòpata autodestructiu (notable creació d'Adam Sandler) a la manera dels personatges de Martin Scorsese, gens casualment productor d'un film que signen dues joves promeses del cinema independent americà. 

8. EL AÑO DEL DESCUBRIMIENTO, de Luis López Carrasco 

Insòlit documental de més de tres hores de durada en què hom entrevista les víctimes i supervivents de la reconversió industrial viscuda a Cartagena el 1992 i, sigui conscientment o per casualitat, acaba per parlar de la difícil situació d'Espanya i d'Europa en l'actualitat, de les servituds del capitalisme i l'amenaça de la ultradreta.

9. MANK, de David Fincher 

En blanc i negre i amb un estil més sobri d'allò que en ell és habitual, Fincher, a partir d'un guió del seu pare sobre el guionista de "Ciudadano Kane", mostra els llums i ombres del Hollywood de l'època daurada. Actuació impecable de Gary Oldman. 

10. 1917, de Sam Mendes 

Narra l'aventura de dos soldats que han de creuar les línies enemigues durant la Primera Guerra Mundial en un únic pla-seqüència, brillantíssim i espectacular.

diumenge, 2 de gener del 2022

WEST SIDE STORY

Fer un remake d'una obra mestra constitueix sempre una empresa arriscada. Segons explica Steven Spielberg, des de petit era un fan de "West Side Story" i de les seves llegendàries cançons, escrites per Stephen Sondheim i musicades per Leonard Bernstein; l'obra es va estrenar a Broadway l'any 1957, amb coreografia de Jerome Robbins, qui apareix més endavant, conjuntament amb Robert Wise, com a coautor de la versió cinematogràfica, del 1961 (li vam dedicar un post ara fa quatre anys). 

I també afirma Spielberg que sempre havia volgut dirigir un musical. La qual cosa pot semblar en principi estranya, vista la seva filmografia, repleta de títols de gènere fantàstic i d'aventures, films bèl·lics i històrics, contes per a infants; no parlem ja del seu treball com a productor. Però, en una anàlisi més detinguda, observarem que ja havia inclòs números musicals en algunes de les seves pel·lícules: l'escena del ball a "1941", el començament d'"Indiana Jones y el templo maldito" (un homenatge a Busby Berkeley) i diversos moments d'"El color púrpura" o de la més recent "Ready Player One". 

El principal encert de la seva versió és, paradoxalment, que no ha volgut canviar res -o quasi- de l'antiga. La música i les coreografies, no calia canviar-les. Partint d'un pla aeri com el film de Wise però més ajustat a un escenari en demolició -un aspecte no tan evident en la pel·lícula del 61 i prou útil dramàticament: les bandes lluiten per un territori condemnat a desaparèixer-, presenta els mateixos personatges amb els mateixos problemes a la mateixa època. Que la seva mirada pugui ser actual no invalida cap dels aspectes d'una història que parlava de conflictes mai resolts (racisme, masclisme, abús policial). I aconsegueix fer un film tan clàssic com l'original que, no obstant això, resulta modern; precisament perquè no pretén anar de modern. 

Spielberg aprofita el material sense trair-lo i el serveix revitalitzat amb un treball de posada en escena elegantíssim, molt imaginatiu en aspectes com l'ús dels colors (com sempre, la col·laboració de Janusz Kaminski esdevé essencial) i dels decorats, i, per damunt de tot, espectacular fins al deliri.

dissabte, 28 de gener del 2017

WEST SIDE STORY


Natalie Wood també va protagonitzar un musical en què apareixien molts nois rebels amb texans i caçadora. Ens referim, està clar, a "West Side Story" (1961), dirigit per Jerome Robbins i Robert Wise amb música de Leonard Bernstein, un film que va constituir un èxit de públic espectacular i va aportar algunes novetats a un gènere que ja havia deixat enrere els seus millors anys però es resistia a morir.

"West Side Story" és una adaptació de Romeu i Julieta de William Shakespeare, que canvia Verona per Manhattan i substitueix Capuletos i Montescos per les bandes rivals dels sharks i els jets. Els primers són immigrants portorriquenys i els segons nord-americans però també fills d'immigrants europeus, com procura subratllar un llibret força crític amb l'anomenat somni americà (caldria que Trump veiés aquesta pel·lícula?). Les bandes són rivals però tenen un enemic comú: la policia. Les bandes representen per als seus membres el substitut d'unes famílies desestructurades. Una cançó resumeix el problema de manera prou lúcida i mordaç: "Officer Krupke". Però el to de denúncia comença des d'un pròleg excepcional: una obertura d'almenys quatre minuts de durada glosa els temes de la banda sonora sobre una pantalla que va canviant de color i en la qual només veiem unes ratlles que suggereixen allò en què després es convertiran, els gratacels de Manhattan vistos des del cel.

Obrir un film amb una panoràmica aèria sobre Nova York ens pot semblar avui una cosa molt habitual però era tota una novetat l'any 1961.

La càmera recorre indrets prou coneguts però acaba sobrevolant uns barris grisos d'edificis idèntics. Les imatges ens estan dient que hi ha una part de Manhattan sense glamur de cap mena i que és allà on transcorre la nostra història, entre carrerons i escales d'incendis.


El film de Robbins i Wise combina amb més o menys fortuna el to crític i un altre més melós. En qualsevol cas, més enllà de l'esperit de denúncia i de l'excel·lència cinematogràfica dels primers minuts sense diàleg, "West Side Story" serà memorable per les seves esplèndides cançons i coreografies ("Jet Song", "Maria", "America", "I Feel Preety"...). Difícil triar-ne alguna. Vinga, ens quedarem amb "Tonight" i l'equivalent de l'escena del balcó de l'obra de Shakespeare: