Ara fa deu anys comentava en aquest bloc "Origen". De la qual vaig afirmar coses com "integra una estructura sofisticada que requereix tota l'atenció de l'espectador... i un seguit d'escenes adrenalíniques que recorden les pel·lícules de James Bond", o "Nolan demostra ser tan bo ideant trames alambinades com inepte rodant escenes d'acció". Resulta curiós observar que la primera asseveració seria plenament aplicable a "Tenet"; en canvi, Nolan ha polit molt el seu estil i ara ja és un mestre rodant escenes d'acció; les de "Tenet" són espectaculars i idònies per a aquest esperat retorn a les sales cinematogràfiques (atenció també a la banda sonora de Ludwig Göransson); pel que fa a les trames alambinades, la del seu darrer treball no pot ser-ho més. De fet, és tan recaragolada que quasi esdevé un llast per a una proposta que és (o hauria de ser) un divertiment. Si més no, les paradoxes temporals que tant li agraden a Christopher Nolan són l'excusa perfecta per a unes seqüències realment sorprenents: que les imatges avancin a l'inrevés és un truc tan antic com el mateix cinema; però que ho facin en combinació amb les que transcorren normalment (si considerem normal que les bales surtin de les pistoles en comptes d'entrar-hi) ja és força més notable.
A nivell visual, doncs, "Tenet" pot significar un pas endavant com ho va ser "Matrix" al seu dia. La proposta argumental és més discutible, tot i que les referències a l'univers jamesbondià preserven el seu càustic sentit de l'humor; com quan El Protagonista es vesteix de Brooks Brothers per a una reunió en un club anglès molt exclusiu i Michael Caine (qui, si no?) li diu que ja li recomanarà algun sastre (potser caldria preguntar-se si els productors havien previst la fallida de la mítica marca americana).
