"Pocilga" (1969) són dues pel·lícules en una. I l'únic nexe d'unió aparent entre les històries que avancen en paral·lel sembla ser la voluntat de provocar de Pasolini, ja que una va de canibalisme i l'altra -a la qual fa referència el títol- de bestialisme. La primera, si ens fixem en els uniformes dels militars que hi apareixen, deu transcórrer entre els segles XV i XVI, i participa del tremendisme i els paisatges desolats que acompanyen els films d'època del director italià (aquí, es tracta d'un paisatge volcànic, que enllaçaria amb el que apareix en un context simbòlic a "Teorema").
L'altra història té una ambientació contemporània: ens trobem en un palau a Alemanya -segons se'ns explica- on hi viu un industrial de bigoti hitlerìa amb la seva esposa i el seu fill (Jean-Pierre Léaud), qui sembla tenir seriosos problemes per congeniar amb l'atractiva filla d'un altre il·lustre empresari, una pija-progre interpretada per Anne Wiazemsky. Aquesta història de secrets inconfessables, que afecten al grup familiar però també a un tercer en discòrdia, un ex-nazi que s'ha fet la cirurgia estètica "a la italiana" i li ha quedat la cara d'Ugo Tognazzi, està narrada amb un distanciament insòlit (potser la referència a Godard no es limita als joves actors protagonistes); és una paròdia farcida de diàlegs impossibles (a diferència del relat sobre els caníbals, sense ni una línia de diàleg) i freqüentada per detalls surrealistes i per un humor negre que no resulta gaire subtil. El discurs anti-burgès del director és força obvi, potser no calia passar-se de frenada.
Sempre parlem de l'Anne Wiazemsky... Doncs és aquesta:
