Juan Antonio Bardem és justament famós per dues pel·lícules: "Muerte de un ciclista" (1955) i "Calle Mayor" (1956). El cicle de cinema espanyol que continua a la 2 ens ha ofert l'oportunitat de recuperar -i reivindicar- un títol de 1963 en què el director ens trasllada un cop més als ambients mediocres de la vida a províncies: es tracta de "Nunca pasa nada", una co-producció amb França amb força línies de diàleg en francès i el protagonisme de dos actors d'aquest país, Jean-Pierre Cassel i Corinne Marchand, la inoblidable protagonista de "Cleo de 5 a 7" d'Agnès Varda (Julia Gutiérrez Caba i Antonio Casas encapçalen la contribució espanyola en el repartiment).
L'anècdota d'una guapa corista francesa obligada a romandre en un poble mesetari per culpa d'un atac d'apendicitis podria haver estat punt de partida d'una comèdia castissa, però Bardem ho aprofita per denunciar sense cap subtilesa la repressió i el masclisme imperants a l'Espanya de Franco i per muntar un drama existencial en què del primer a l'últim són molt desgraciats i no es cansen de repetir-ho.
Aquesta manca de subtilesa perjudica el film però no podem obviar les seves virtuts: la naturalitat amb què el director capta l'ambient asfixiant d'un poble de províncies molt semblant al que apareixia a "Calle Mayor"; el detall inquietant dels camions que travessen els carrers constantment i il·luminen a ràfegues el trist menjador en què la dona del metge faldiller veu com fugen els dies i les il·lusions; l'escena final, desoladora, que certifica que en aquest indret, efectivament, mai no passa res (tret dels camions).
¡Que guapos, els francesos!
