dimarts, 17 de juny del 2014

HISTÒRIES D'AMOR, HISTÒRIES DE FAMÍLIES


Michel Gondry, el director d'"¡Olvídate de mí!" i "Rebobine, por favor", sembla haver aparcat definitivament la seva etapa americana. "La espuma de los días" (2013) no pot ser un film més francès: adapta una novel·la surrealista de Boris Vian, l'acció transcorre a París i inclou una llarga escena en què una grua passeja els protagonistes pel Forum-Les Halles en obres; Romain Duris i Audrey Tautou encapçalen un repartiment en el qual també trobem Gad Elmaleh ("El capital") i Omar Sy ("Intocable").

Tot i ser bastant literal, Gondry obvia la majoria de reflexions implícites en la novel·la i se centra en la història d'amor entre Colin i Chloe, truncada per la malaltia d'ella, descrita en la novel·la i el film de manera molt poètica (li creix un nenúfar al pulmó) però que s'assembla sospitosament a un càncer. El principal inconvenient de la pel·lícula és que la seva recreació de l'univers surrealista de Vian, jugant amb l'animació i molts elements naïf, tot i que enllaça amb l'obra anterior de Gondry, acaba assemblant-se massa a qualsevol dels excessos manieristes de Jean-Pierre Jeunet (hi ajuda la presència de Tautou). És un títol interessant i sensible però la seva presumpta originalitat ho devora tot i acaba resultant impostada.


El darrer treball rere la càmera de Julie Delpy, "Dos días en Nueva York" (2012), resulta molt decebedor.

Marion (Delpy) és una artista francesa que viu a Nova York en companyia d'un locutor de ràdio afroamericà (Chris Rock), i els fills respectius de parelles anteriors. Amb motiu d'una exposició, la visiten el seu pare i la seva germana amb el nòvio -que també ho havia estat de la protagonista-. La família de la Marion són una colla d'impresentables i la seva presència propiciarà tota mena de situacions desagradables i surrealistes que posaran a prova la relació de la parella.

El problema de "Dos días en Nueva York" és que, a diferència d'"El Skylab" -l'anterior treball de la directora-, la seva presumpta comicitat no es basa precisament en la subtilesa i abunden els gags massa fàcils o de gust dubtós (per exemple, la broma que fan els cunyats amb la similitud entre el nom del nòvio afroamericà -Mingus- i els cunnilingus).


En fi, parlarem finalment d'una pel·lícula -espanyola, en aquest cas- que també va d'amor i de famílies: "La gran familia española", dirigida el 2013 per Daniel Sánchez Arévalo.

Un casament sempre és un bon punt de partida; un partit de futbol, no tant. La mitja hora inicial d'aquesta pel·lícula de títol inquietant sobre un pare i els seus cinc fills, que porten els noms dels personatges de "Siete novias para siete hermanos", ens fa témer el pitjor. De fet, el film voreja el ridícul en diverses ocasions. Però els triangles amorosos que acaben per centrar la trama estan descrits amb sensibilitat i interpretats amb delicadesa per una colla d'actors que aporten naturalitat a la història. "La gran familia española" és una comèdia romàntica imperfecta però alhora estimulant que ens fa recuperar la confiança en el director d'"Azuloscurocasinegro" després de la decebedora "Primos". A mi no en diu gran cosa el futbol, però la victòria espanyola al mundial de Sudàfrica ha servit, si més no, per fer possible aquest argument; a hores d'ara, és poc probable que d'aquí a quatre anys tinguem una altra pel·lícula similar.