En la seva primera pel·lícula nord-americana, l'any 1968, Roman Polanski adapta una novel·la d'Ira Levin i narra els problemes d'en Guy i la Rosemary Woodhouse, una parella molt moderna que busquen un pis a Manhattan i en troben un de molt bufó en un edifici de trets gòtics que arrossega certa llegenda negra (en la ficció com en la realitat, doncs es tracta del Dakota, un dels immobles més luxosos i antics de Nova York, amb vistes a Central Park i on va viure i va morir assassinat en John Lennon).
Al cap de poc temps de la mudança, ell comença a treballar en una obra de teatre i ella es queda embarassada. A més, tenen uns veïns molt simpàtics, atents i molt ben relacionats que li busquen a la jove un dels ginecòlegs més prestigiosos de la ciutat. Tot té molt bona pinta i, no obstant això, alguns fets inquietants preocupen la Rosemary: el suïcidi d'una veïna, el fet que l'oportunitat laboral del marit hagi estat conseqüència de la desgràcia patida per un altre actor, un somni molt estrany que acompanya el moment de la concepció i els forts dolors abdominals que pateix durant l'embaràs.
Polanski introdueix hàbilment l'horror en un entorn quotidià, sempre a partir de petits detalls i adoptant el punt de vista de la Rosemary, la qual cosa -i l'actitud indiferent de l'espòs- pot fer-nos pensar que tot plegat només sigui una neurosi provocada per l'embaràs. A més, el director ja havia abordat el cas d'una noia pertorbada a "Repulsión" (1965). Però ben aviat ens adonarem que la cosa no funciona i que els veïns no són tan innocents com semblen (la situació anticipa un altre gran títol de Polanski: "El quimérico inquilino"); a més, és l'any 1966, i això dels sisos ja se sap: porten mala estrugança. I, si som espectadors espanyols, no podem pas obviar un títol més revelador que l'original, molt més neutre ("Rosemary's Baby").
Tant se val que imaginem el final: de mica en mica, el terror s'apodera de nosaltres com de la pobra protagonista (una impagable Mia Farrow, cadavèrica i amb el cabell curtíssim), podem sentir la seva claustrofòbia (una altra especialitat del director) i la impossibilitat d'escapar de l'amenaça que s'amaga rere les parets de l'apartament i que es concretarà en una revelació esglaiadora en la terrible i inoblidable seqüència que tanca el film (la vaig penjar en un post antic d'aquest mateix bloc).
"La semilla del diablo" és una obra mestra, una peça cabdal d'un gènere que, l'any de la seva estrena, va conèixer un altre títol molt diferent però igualment essencial: "La noche de los muertos vivientes", de George A. Romero. Els anys setanta ens van portar més pel·lícules sobre dimonis i sobre zombis, algunes tan il·lustres com "El exorcista" (1973) o la continuació de l'obra de Romero, "Zombi" (1978).
L'impacte del film va tenir un reflex estrany en la vida real, quan, un any després de l'estrena, Manson i els seus acòlits assassinaven en una mansió de Los Angeles l'esposa embarassada del director, la bellíssima Sharon Tate.
Terror a Manhattan: