La mort d'Omar Sharif ens porta a la memòria dos dels seus títols més coneguts, els que va protagonitzar a les ordres de David Lean: "Lawrence de Arabia" (1962) i "Doctor Zhivago" (1965).
En la primera, Sharif té un paper secundari que li va obrir, però, les portes del cinema a Occident i una merescuda nominació a l'Òscar. El veritable protagonista, com tots sabem, fou el llavors tampoc gaire conegut Peter O'Toole, que hi fa el paper del britànic T.E. Lawrence.
Durant la Primera Guerra Mundial, a Lawrence li van encarregar la missió estratègica de donar suport als àrabs en la seva lluita contra els turcs, que eren enemics comuns. Però ningú no s'esperava que el jove oficial es convertiria en un cabdill admirat pel seu coratge i que uniria sota un projecte comú les tribus del desert.
"Lawrence de Arabia" és un film col·lossal, el súmmum del gènere d'aventures èpiques. La música de Maurice Jarre, la fotografia de Freddie Young (i la fotogènia del desert), la interpretació arravatada d'O'Toole i la sàvia direcció de David Lean, qui aconsegueix moments de cinema pur tan contundents com la desfilada de Lawrence sobre els vagons del tren que han fet descarrilar, o la incursió al desert per trobar un home que s'ha quedat enrere, en fan una pel·lícula irrepetible.
"Doctor Zhivago" també juga a la lliga dels films èpics i grandiloqüents que el director britànic va conrear des d'"El puente sobre el río Kwai" (1957). Basada en la novel·la del premi Nobel Boris Pasternak, presenta les peripècies del metge i poeta Yuri Zhivago (Omar Sharif) durant els anys de la Revolució Russa. Novament, es tracta d'un gran esforç de producció, amb un repartiment luxós (acompanyen Sharif: Julie Christie, Geraldine Chaplin, Tom Courtenay, Alec Guiness, Rod Steiger i Ralph Richardson) i altra vegada la música de Maurice Jarre i la fotografia de Freddie Young.
Es tracta sens dubte d'un film vistós, ple de grans moments subratllats per una partitura inspiradíssima de Jarre. No obstant això, el trobo un títol insatisfactori, allunyat de l'obra mestra que voldria ser. Al meu parer, és dispers; en cap moment sabem què ens vol explicar. Sí, hi ha la gran història d'amor entre Zhivago i Lara (una guapíssima Julie Christie), però la seva hipotètica intensitat es perd entre postals de l'estepa russa (ja siguin paisatges glaçats o camps de girasols a la primavera assolellada). Els comentaris sobre la revolució soviètica o sobre la relació entre l'artista i la societat del seu temps són superficials i tenyits d'un ferotge anti-comunisme. I la majoria de personatges resulten sorprenentment poc atractius i mancats de relleu: Zhivago es limita a posar cara de pena, un benaventurat superat per les circumstàncies; Tonya (Geraldine Chaplin), una altra benaventurada, només acluca els ulls i ensenya les dents; els bolxevics fan cara de pal tota l'estona. Els personatges més interessants són els més ambigus: Lara i Komarovsky (Rod Steiger).
"Doctor Zhivago" és un film notable i té rampells de genialitat però, sovint, el cartró-pedra dels decorats de Gil Parrondo s'apodera de la funció. Entre tantes escenes de masses revoltades, el millor continuen sent els primers plans dels ulls blaus de Julie Christie.
