El maig de 2011 vaig saludar l'arribada via Digital + d'una sèrie de la cadena HBO que prometia força. Es tractava de "Juego de tronos".
No voldria presumir de visionari però l'evolució de la sèrie, que acaba de tancar la seva setena i presumptament penúltima temporada ha fins i tot superat les meves expectatives. Malgrat la perillosa tendència a convertir els episodis en una fórmula i malgrat les solucions dramàtiques massa fàcils -com passa amb la resurrecció d'alguns personatges-, els diàlegs sempre brillants, el to shakespearià, els girs de guió, el gran treball de fotografia i direcció artística i, sobretot, unes escenes d'acció que farien empal·lidir més d'un
blockbuster cinematogràfic han aconseguit enganxar-nos sense remei i, definitivament, marcar un abans i un després en la història de les sèries per a la televisió. De fet, algunes de les propostes àudio-visuals més impactants de la temporada les hem vistes a la pantalla petita, ja sigui la batalla entre els dracs i els Caminants Blancs a "Juego de tronos" o el lisèrgic episodi 8 de la tercera temporada de "Twin Peaks" (sí, ja en parlaré quan reprengui el monogràfic sobre David Lynch).
Molt oportunament, la revista "Cinemanía", eterna candidata a arrabassar-los el tron (ja que parlem de trons) a "Fotogramas" o "Dirigido por", presenta en el seu especial de setembre una llista, obtinguda per votació dels seus col·laboradors, amb les 100 millors sèries de televisió de tots els temps. Com sempre en aquests casos, ens permetrem algunes reflexions.
Estem d'acord en què vivim l'etapa daurada de les sèries televisives. L'aposta per la qualitat de cadenes privades com HBO, pressupostos més generosos i, per damunt de tot, una gran llibertat creativa i la col·laboració de magnífics guionistes que no troben el seu lloc en un panorama cinematogràfic dominat per les pel·lícules de superherois hi han contribuït. David Simon, el creador de "The Wire" (la primera de la llista), no volia complaure l'espectador ("si un paio no pot esperar a menjar les seves crispetes i a pixar durant els cinquanta minuts que dura un episodi, que es foti, que vegi una altra cosa"); volia qualitat, volia un realisme equiparable al de la novel·la del XIX. Per cert, alguns apunten que l'èxit de les noves sèries es pot deure, entre molts altres factors, a la durada dels episodis, més humana que la de la majoria de pel·lícules que s'estrenen als cinemes. No obstant això, no podem obviar que el darrer episodi emès de "Juego de tronos" durava hora i mitja (que transcorria en un sospir), o que molts espectadors graven els episodis i veuen temporades senceres parant només per menjar i pixar. De fet, les sèries actuals, amb arguments de continuïtat, són al cap i a la fi pel·lícules més llargues que permeten que els personatges tinguin una evolució més detallada i complexa.
Així, doncs, la llista de "Cinemanía" inclou sobretot títols produïts en aquest segle o finals del passat. A més de l'esmentada "The Wire", ocupen els primers llocs "Breaking Bad" (evidentment), "Los Soprano", "Los Simpson", "Twin Peaks", "Black Mirror", "Friends", "Mad Men", "Juego de tronos" o "Perdidos".
Però també hi ha lloc per a sèries més clàssiques, sempre caracteritzades per la seva voluntat d'anar més enllà, de ser més trencadores i més exigents que la majoria de produccions de la vella televisió, dirigides només a distreure l'espectador amb fòrmules d'èxit que es repetien episodi rere episodi. Aquestes sèries que van fer història, si més no segons els responsables de "Cinemanía", serien títols com "Monty Python's Flying Circus" (1969-1974), inventors d'un humor que ha alimentat propostes més recents i igualment originals i surrealistes com ho fou "La hora chanante" (al lloc 97 de la llista), humor que van traslladar a la pantalla gran en les celebrades "Los caballeros de la mesa cuadrada", "La vida de Brian" o "El sentido de la vida"; ocupa el novè lloc de la llista. També trobem "Alfred Hitchcock presenta" al lloc 13, la franquícia televisiva del mestre del suspens cinematogràfic, produïda entre 1955 i 1989 i que està en l'origen de la mítica "Psicosis". O, en el lloc 14, "El prisionero" (1967-1968), una faula distòpica quasi tan de culte com l'extraordinària producció de Rod Serling "La dimensió desconeguda" (al lloc 17). I altres mites televisius com les "Historias para no dormir" de Narciso Ibáñez Serrador (1966-1982), "Els joves" (1982-1984), "Yo, Claudio" (1976), "Los vengadores" (1961-1969), "Star Trek" (1966-1969) o "Superagente 86", de Mel Brooks (1965-1970).
La paradoxa de tot plegat és que les sèries actuals, l'edat d'or de la televisió, va íntimament lligada a l'aparició de les cadenes de pagament, la qual cosa implica que el públic quedi dividit, no ja entre els més exigents i els consumidors de sèries de producció pròpia i tele-escombraries, sinó també entre els que poden i els que no poden permetre's pagar la quota. Sempre queda Internet, és clar. Però, en qualsevol cas, tot i l'èxit incontestable de produccions com "Juego de tronos", la gent que la segueix és escassa en comparació amb els espectadors de les sèries que jo veia quan era cadell, quan només teníem dos canals en blanc i negre i ens extasiàvem amb joies de cartró-pedra que la llista de "Cinemanía" ha oblidat (potser merescudament, no ho sé): "Viaje al fondo del mar", "Guardianes del espacio", "Bonanza", "Misión imposible"... Després, van venir els anys setanta i "Columbo", aquest sí un títol que mereixia haver estat inclòs.
