Després de "Carlos" (2010), Olivier Assayas ens torna a parlar dels anys setanta a "Después de mayo" (2012), un retrat dels adolescents progres que, en l'inici de la referida dècada, corrien davant de la policia i llançaven algun còctel molotov, repartien opuscles anarquistes, feien pintades, practicaven l'amor lliure i viatjaven a l'Índia, tot això mentre escoltaven vinils de Syd Barret i Tangerine Dream. Els personatges semblen caricatures vistos amb la distància dels anys, però això no els fa menys creïbles. I no tots estan tallats d'una peça: el mateix protagonista se sent empès a distanciar-se d'alguns amics i algunes amigues quan decideix trobar el seu camí més enllà de modes i de consignes.
Assayas no vol mitificar aquest moviment post-maig del 68, ans al contrari; però la seva crítica és subtil i la seva mirada objectiva. La qual cosa no implica fredor: el film és ple d'escenes emocionants, com aquella en què la hippie nord-americana visita el museu de Haarlem després que hagi viatjat a Holanda per avortar.