Gràcies al cicle de cinema espanyol a la 2, hem pogut recuperar "Amo tu cama rica", dirigida l'any 1992 per Emilio Martínez-Lázaro, ara en boca de tothom després de l'èxit d'"Ocho apellidos vascos". I podem confirmar que, fa més de vint anys, aquest senyor ja era un realitzador notable, capaç d'enfrontar-se a un gènere tan difícil com la comèdia amb l'elegància dels clàssics; l'escena de la discoteca amb Cayetana Guillén-Cuervo emborratxant-se mentre Ariadna Gil balla amb el seu xicot i Pere Ponce mor de gelosia, el moviment de càmara que relaciona els personatges separats per unes escales, és una prova més que suficient.
Però no podem obviar la importància del guió de David Trueba, qui va repetir amb Emilio Martínez-Lázaro i amb una guapíssima Ariadna Gil un parell d'anys més tard a "Los peores años de nuestra vida".
Ja feia molts anys que el germà gran, Fernando Trueba, havia revolucionat el gènere amb "Ópera prima", protagonitzada per Paula Molina i pels llavors desconeguts Óscar Ladoire i Antonio Resines. La fórmula era la mateixa:
Un protagonista immadur que dissimula la seva inseguretat amb una verborrea torrencial, més simpàtic que atractiu, enginyós i irònic, una mena de Woody Allen versió madrilenya, s'enamora perdudament d'una noia que li riu les gràcies però també posa a prova la relació volent defensar la seva llibertat. I, si els diàlegs li deuen molt al jueu novaiorquès, els arguments recorden el Truffaut de "Besos robados": el protagonista vol ser escriptor, músic, vol encarrilar la seva vida però, mentre no ho aconsegueix, es guanya les garrofes fent tot típus de feines, per exemple de cobrador del frac (recordem que Antoine Doinel va fer de detectiu i de dependent en una sabateria). Només heu de canviar Manhattan o Montmartre per Atocha.
Els germans Trueba, amb aquests títols, satisfan el seu deute cinèfil i, alhora, ens mostren un moment irrepetible en què els joves -o no tan joves- del nostre país vivien una llibertat que cap generació precedent havía conegut. I, sobretot, proposen un nou model de comèdia (nou a Espanya) en què les dones són independents i gaudeixen amb alegria de la seva sexualitat; no són místiques o nimfòmanes, com passava en les comèdies del landisme i el destape, tot i que encara mostren una rara predilecció pels homes lletjos (corregida, però, en l'escena final de "Los peores años de nuestra vida", clarament deutora de "Casablanca").