EL EXTRANJERO

A "El extranjero" (2025), François Ozon adapta la novel·la d'Albert Camus. 

L'acció transcorre a Alger, els anys trenta, quan era una colònia francesa. El títol es podria prestar a confusió per aquest motiu, però, en realitat, fa referència a una alienació més profunda; Meursault, el protagonista, se sent aliè a les convencions socials. Però, llevat de quan comet el crim que centra l'obra, que potser és una forma de rebel·lió, accepta mansament tot allò que s'esdevé: la seva feina rutinària en una oficina, la seva vida senzilla, l'amor que li brinda la bella Marie o la mort de la seva mare; fins i tot el càstig d'un tribunal més preocupat per la seva indolència que per haver mort un àrab, que potser no era tan greu en aquell indret i en aquella època. 

El problema d'adaptar Camus és que l'actitud del personatge es fa palesa a través de la narració en primera persona. Ozon ho ha d'expressar en imatges, i cal dir que no se'n surt del tot malament. L'actor Benjamin Voisin sap expressar amb la seva mirada i la seva gestualitat una fredor i una indiferència quasi psicopàtiques davant una realitat que li resulta estranya (o absurda, per remetre'ns al sentit filosòfic de l'obra de l'escriptor). 

La seva actitud durant el judici també posarà de manifest la seva incapacitat per mentir (la qual cosa desespera el seu advocat), i la seva ira no es desvetlla a causa de la justícia dels homes sinó quan el capellà intenta que accepti Déu, la qual cosa li resulta inadmissible a Meursault. 

Com a "Frantz", Ozon fa servir el blanc i negre, i val a dir que la fotografia és impecable. 

L'obra de Camus ja havia estat objecte d'una adaptació anterior, a càrrec d'un realitzador prou il·lustre.

Va ser Luchino Visconti, el 1967, i la fidelitat a l'obra literària és gairebé idèntica, però cal destacar algunes diferències: 

La pel·lícula de Visconti és en colors. Uns colors lluminosos, a càrrec de Giuseppe Rotunno, llevat del final a la cel·la, adequadament tenebrista. També el director italià sembla més preocupat que Ozon per destacar la calor d'Alger -que té certa importància en l'argument- i fa que tots suïn a raig fet, ja sigui durant l'enterrament de la mare, a la platja o durant el judici. 

Marcello Mastroianni és, sens dubte, un gran actor. Però la seva composició el fa semblar més innocent que no pas angoixat, si més no en la primera meitat de la pel·lícula, que vaig trobar massa abreujada i poc hàbil a l'hora de retratar el protagonista a través de la seva relació amb la Marie, que aquí, amb l'aspecte d'Anna Karina, apareix més desdibuixada (Ozon recorre a Rebecca Marder, amb qui havia treballat a "Mi crimen"). Visconti es mostra insegur en un dels seus treballs més impersonals i no dubta a recórrer a la veu en off per ajudar-se de la prosa de Camus.

La nova versió també té el detall de dedicar més temps als personatges àrabs, fins i tot posant-li nom a la víctima (inscrit a la tomba vora el mar).

8

Julio Medem certifica a "8" (2025) l'esgotament del seu estil. 

Les casualitats impossibles i les coincidències al llarg del temps presideixen la història d'Octavio i Adela, ambdós nascuts el dia de la proclamació de la II República. A través de vuit capítols, que viatgen del 1931 al 2021, ambientats sempre en moments més o menys cabdals de la història d'Espanya (o, com en els versos de Machado reproduïts en l'inici del film, de les dues Espanyes que els han de glaçar el cor), veurem com es troben, es perden i es retroben novament, mentre tracten d'imposar la seva rebel·lia i el seu amor a una lluita fratricida que comença en els afusellaments durant la guerra i la postguerra i culmina en un Barça-Madrid que inclou alguna víctima més o menys innocent. 

L'infern és ple de bones intencions, i no les hi negarem a un títol en què l'autor porta a les darreres conseqüències la seva obsessió amb tot això de les dues Espanyes. Però, a pesar de voler ser modern i presentar cada episodi en pla-seqüència (relativament), el resultat esdevé estranyament antic, paradoxalment com més ens apropa al present i es va convertint en un melodrama tronat, de cartó pedra.

STROMBOLI, TIERRA DE DIOS

A "Te querré siempre", la naturalesa indòmita dels voltants del Vesubi i una excursió a Pompeia tenen una rellevància especial en la trama. El 1950, en la primera col·laboració entre Roberto Rossellini i l'estrella de Hollywood Ingrid Bergman (*), "Stromboli, tierra de Dios", també apareix un volcà. De fet, tota l'illa de Stromboli és un volcà, que, de tant en tant, entra en erupció; els seus habitants malviuen de la pesca, i molts han emigrat a Amèrica. 

La guapa Karin, reclosa després de la guerra en un camp d'internament, també volia emigrar a l'Argentina, però no ho aconsegueix i accepta la proposta de matrimoni d'un soldat que volta per allà i que la portarà a l'illa del títol, on el temperament de la jove resultarà incompatible amb la duresa de l'indret i la intolerància dels vilatans. 

Ella pot ser una mica interessada, i el marit fa el que pot amb les seves limitacions, però "Stromboli" és clarament una crítica cap a una societat ancorada en el passat i plena de prejudicis, en què les dones, sempre vestides de negre, es limiten a fer canalla i criticar la nouvinguda. 

Cansada d'aguantar el veïnat, les erupcions, i escenes salvatges com la que mostra documentalment la pesca de la tonyina, Karin opta per fugir travessant l'illa, ja que vol arribar al poble que hi ha a l'altra banda del volcà. Abatuda per l'esforç, reclama l'ajuda de Déu. 

(*) En la vida real, també el director i l'actriu van ser víctimes dels prejudicis. 

Ingrid Bergman, després de veure "Roma città aperta" i "Paisà", va escriure una carta al director italià oferint-se a treballar per a ell. Rossellini la va escollir per a "Stromboli" (i cinc pel·lícules més). Es van enamorar i van tenir un fill (i, després, dues filles). La cosa és que eren casats, tant l'un com l'altre, tot i que Rossellini ja tenia una amant i musa -Anna Magnani es va emprenyar tant que va rodar pel seu compte una altra pel·lícula sobre un volcà-; a ella, el marit, tot i que era suec, no volia concedir-li el divorci ni li deixava veure la filla, a qui retenia als Estats Units. En fi, que la condició d'adúltera de la protagonista de "Las campanas de Santa María" o "Juana de Arco" va propiciar la condemna no únicament del Vaticà -això potser era previsible- sinó, fins i tot, del Senat nord-americà. Van haver de passar quasi deu anys perquè la Bergman fos readmesa a Hollywood (Òscar del 1956 per "Anastasia"). Llavors, ja havia partit peres amb en Rossellini, qui, segons sembla, era quasi tan gelós i masclista com la majoria dels seus personatges. 

Cap de les pel·lícules que van fer junts va donar diners. 

Realitat o ficció?

TE QUERRÉ SIEMPRE

Roberto Rossellini dirigia el 1954, amb Ingrid Bergman i George Sanders de protagonistes, "Te querré siempre", títol una mica enganyós (l'original, "Viaggio in Italia", és més neutre), ja que se centra en la crisi matrimonial d'una parella d'anglesos, una mica estirats i orgullosos com tots els anglesos, que viatgen a Nàpols per vendre la finca d'un parent. 

La cosa s'allarga més del compte i les ferides apareixen ben aviat. Rossellini descriu hàbilment la dificultat de la parella per -diguem-ne- trobar-se; de fet, passen molt temps separats: ell se'n va a Capri a reunir-se amb coneguts ociosos mentre ella visita museus. Nàpols i els seus segles d'història són el contrapunt ideal per a una trama quasi revolucionària atès l'any de la producció. "Te querré siempre" és un dels fonaments del cinema modern i és un miracle, gairebé com el que contemplen els esposos desorientats en la darrera escena, al pas de la Verge.

YI YI

Gràcies a Filmin, podem recuperar en versió restaurada aquesta absoluta obra mestra que va dirigir (per morir poc després) el taiwanès Edward Yang, ara fa vint-i-cinc anys. 

Un casament en l'inici, un bateig entremig, un funeral en acabar. Sembla evident que Yang ens vol parlar del cicle de la vida, i, de fet, els protagonistes de "Yi Yi" (actors no professionals) representen tres generacions d'una família, més algun parent i algun veí. La seva quotidianitat, retratada per Yang amb sòbria elegància, indissociable d'un entorn urbà que, des del replà al costat de l'ascensor fins als gratacels de Taipei o de Tòquio, es revela un personatge més, deriva en un discurs (que no vol semblar-ho) sobre els sentiments, sobre l'amistat, sobre l'amor, sobre els nostres anhels i les nostres insatisfaccions. 

El realitzador ens submergeix en aquest drama coral sense esforç aparent, gràcies a un domini absolut dels recursos narratius. Vegem, per exemple, l'estada del pare a Tòquio, on prova de recuperar un amor de joventut, en muntatge paral·lel amb la sortida de la filla amb un xicot que esdevindrà el seu primer amor. 

Tota l'explosió dels sentiments que ocupa la segona meitat del metratge trobarà el seu reflex en les reaccions del jove Yang-Yang, un nen que aprèn a viure, que també s'enamora i que té al seu càrrec els moments més entranyables del film. La malaltia de l'àvia, a qui cal parlar perquè pugui sortir del coma, servirà perquè els personatges aprenguin a revelar les seves pors; o perquè s'adonin que no tenen res a explicar, la qual cosa és també molt angoixant; Yang-Yang, però, ho resoldrà en la darrera escena, brillant i commovedora.

LO IMPORTANTE ES AMAR

El polonès Andrzej Zulawski dirigia a França, el 1975, "Lo importante es amar", que és, amb permís de "La posesión", el seu treball més recordat. 

Comença durant un rodatge, enmig d'una escena que tindrà finalment una rèplica real que conferirà al film una estructura circular. Allà es coneixen un fotògraf (Fabio Testi) i una actriu fracassada (Romy Schneider), que són guapíssims i misteriosos i que s'enamoren a primera vista. D'això va aquesta pel·lícula: d'amors incondicionals, desesperats i tan excessius com la posada en escena de Zulawski. 

Els plans generals filmats amb objectius angulars conviuen amb els primeríssims plans dels protagonistes, i la lletjor d'alguns personatges i situacions (tot allò relacionat amb els rodatges pornogràfics i les orgies muntades per un gàngster a qui el fotògraf deu diners i favors) conviu amb la bellesa immarcescible de Romy Schneider en un dels papers més intensos de la seva carrera. Ella no és feliç perquè el fotògraf no sap com ajudar-la -tot i que ho intenta de veritat- i el seu marit no sap estimar-la (Jacques Dutronc interpreta el personatge, un cinèfil que col·lecciona imatges, bufonesc al principi, finalment tràgic); tampoc no és feliç l'intel·lectual alcohòlic que ha perdut l'amor de la seva dona, antiga amant del fotògraf; i potser tampoc no és feliç l'actor interpretat per Klaus Kinski, qui no podia faltar en aquest festival barroc redimit per un esperit romàntic que acaba imposant-se.

LA FIEBRE DE LOS RICOS

La claustrofòbica "El hoyo" ja era una al·legoria sobre la lluita de classes i el capitalisme més salvatge, i Galder Gaztelu-Urrutia reincideix amb "La fiebre de los ricos" (2024). 

Per causes mai explicades, una mena de virus comença a provocar la mort dels més rics i poderosos; la malaltia s'escampa i tothom intenta desfer-se de les seves riqueses, que ara ningú no vol. Un punt de partida sens dubte original, que propicia la denúncia a través de la paradoxa: els europeus volen fugir a l'Àfrica (canvieu les pasteres pels iots), on no són gaire ben rebuts. 

Com diem, la idea és enginyosa, però el relat aviat perd gas i el discurs esdevé massa obvi. D'altra banda, la febre dels rics deu haver afectat també el director, que canvia la relativa austeritat d'"El hoyo" per una producció amb un repartiment internacional que ens farà viatjar per tot el món, tot i que les escenes a Londres i Alaska es van rodar al Penedès i a Barcelona, on també transcorre part de l'acció; després, van convertir Fuerteventura en Lampedusa per, finalment, aterrar al Senegal.

OH, CANADA

Paul Schrader va basar una de les seves millors pel·lícules, "Aflicción" (1997), en una novel·la de Russell Banks. Culminada l'excel·lent trilogia formada per "El reverendo", "El contador de cartas" i "El maestro jardinero", torna a adaptar l'escriptor a "Oh, Canada" (2024). Però, amb aquest títol, confirma la seva irregularitat. 

Un documentalista que va travessar la frontera del Canadà quan estava de moda, defugint les seves responsabilitats, ja vell i malalt de càncer es confessa davant la càmera d'un dels seus alumnes. 

Els flaixbacs en forma de puzzle, en què ens hem d'anar guiant per si la imatge és en blanc i negre o color, o per si el protagonista (interpretat de jove per l'ara imprescindible Jacob Elordi) porta o no bigoti, o es transforma en Richard Gere, qui hereta el paper quan és un paio madur o un malalt terminal, més aviat desorienten i ens allunyen d'una proposta que, en el fons, tampoc no em sembla especialment interessant. Un progre que fa de progre i que es converteix en un vell repatani. Sí, com tot personatge de Schrader cerca la redempció. Però el realitzador, entre una simfonia de primers plans que no acaben de remetre al seu admirat Dreyer, i un muntatge quasi experimental dels records que evoca el protagonista, no troba mai el to que demanava una obra tan introspectiva.

VALOR SENTIMENTAL

Després de l'èxit obtingut amb "La peor persona del mundo", Joachim Trier s'atreveix a fer de Bergman (Ingmar) a "Valor sentimental" (2025). 

No se n'amaga. Un dels plans, en què els rostres dels protagonistes es confonen, remet directament a "Persona". També la trama és força bergmaniana: un director de cinema ja gran torna a la casa familiar després de dècades d'absència i vol que la seva filla, actriu de teatre, protagonitzi la que podria ser la seva última pel·lícula, i la més personal. Però la relació sembla trencada i l'home no sembla capaç d'exterioritzar els seus sentiments; l'art, sigui el teatre o el cinema, actuarà com a revulsiu davant els traumes que arrosseguen tots plegats. 

Vam dir en parlar del títol precedent, també protagonitzat per Renate Reinsve, que el plantejament no era especialment original, però que Trier es revelava un cineasta notable. Aquí, podríem dir si fa no fa el mateix: potser no és exactament Bergman i només ho pretengui, però "Valor sentimental" conté idees i moments notables, sobretot l'inici, en què la casa familiar es converteix en protagonista, seguit de l'estrena al teatre i la por escènica de la protagonista. I és una pel·lícula formalment exquisida -que no vol dir ostentosa-, i, sobretot, extraordinàriament interpretada, per l'esmentada actriu o per Stellan Skarsgard (el pare), Inga Ibsdotter Lilleaas (la germana), o la nord-americana Elle Fanning.

NADIE OYÓ GRITAR

Després de "La semana del asesino", Vicente Parra repetia amb Eloy de la Iglesia a "Nadie oyó gritar" (1973), compartint protagonisme amb Carmen Sevilla, qui llavors, encara que sembli increïble, era una actriu cotitzada. 

Es tracta igualment d'un thriller, no especialment interessant a pesar d'un gir de guió en el fons previsible, ple d'incongruències i situacions impossibles. De la Iglesia, però, aconsegueix incloure el seu discurs contra els prejudicis, a través de la identificació entre una prostituta (però de nivell, puix té la seva clientela a Londres, la qual cosa permet una escena introductòria a la capital britànica que resulta curiosa atesa la modèstia de la producció, o la modèstia del proxeneta de rigor, Tony Isbert a cavall d'una Montesa), i un veí presumptament burgès, presumptament assassí.

NÚREMBERG

Amb més experiència com a guionista tot-terreny (de "Zodiac" a "Scream", passant per "The Amazing Spider-Man"), James Vanderbilt s'atreveix amb una recreació dels judicis de Nuremberg. Per ser més exactes, centra el relat en la relació entre un voluntariós psiquiatre de l'exèrcit nord-americà i Hermann Göring, el nazi de més rang entre els acusats del primer i més important dels processos celebrats a la ciutat alemanya per crims contra la humanitat (delicte que, tècnicament, no existia amb anterioritat).

Així, doncs, "Núremberg" esdevé una recreació més o menys plausible de les hores que van passar junts el metge americà i el jerarca nazi empresonat; una relació complexa, ja que el psiquiatre quasi es va fer amic d'un paio seductor, que negava la seva culpa en relació amb l'Holocaust. Rami Malek, en el paper del doctor Kelley, i, sobretot, Russell Crowe, en el paper de Göring, tenen ocasió de demostrar novament la seva vàlua (el segon, necessitava de feia temps un paper a la seva altura, i el sobrepès, en aquesta ocasió, no ha estat un problema). També els nombrosos secundaris compleixen en una pel·lícula ben plantejada formalment, sense gaires arestes, que, com acostuma a passar en el cinema comercial nord-americà, vol posar-ho fàcil a l'espectador, simplificant i, de vegades, renunciant a la més elemental subtilesa; per exemple, potser no calia que el personatge del psiquiatre portés l'ampolla de whisky a l'emissora de ràdio en l'escena final, moment que ens procura, però, una de les advertències més oportunes d'un film que no oblida la vigència del seu missatge: el nazisme pot tornar en qualsevol moment, fins i tot als Estats Units (!); al cap i a la fi, els acusats de Nuremberg no eren gent tan diferent de tots nosaltres. 

"Núremberg" és, doncs, una pel·lícula molt oportuna. Però ja existia un títol amb un missatge equivalent i amb una categoria probablement superior. Ens referim, per descomptat, a "Vencedores o vencidos" ("Judgement at Nuremberg", en l'original), que va dirigir Stanley Kramer el 1961, amb protagonisme de Spencer Tracy i Burt Lancaster i molts secundaris il·lustres, com Ricard Widmark, Maximilian Schell, Marlene Dietrich, Judy Garland o un excepcional Montgomery Clift. 

En aquell cas, no es jutjava la plana major del nazisme, sinó als jutges que van aplicar, potser acríticament, les infames lleis racials. Qüestió que permet una situació similar a la plantejada en el treball de Vanderbilt: de la mateixa manera que Göring vol agradar a l'americà que l'examina, en part per oportunisme però també per l'íntima necessitat de sentir certa aprovació, aquí, el jutge alemany interpretat per Lancaster vol que el jutge americà (Tracy) l'entengui i el perdoni. Però, de vegades, el perdó és impossible, encara que impliqui perdre l'amistat d'una dona atractiva (la Dietrich juga un paper similar al d'Alida Valli en la magistral "El tercer hombre", un altre títol sobre crims de lesa humanitat perpetrats per paios simpàtics).

LAS AMARGAS LÁGRIMAS DE PETRA VON KANT

El 1972, Rainer Werner Fassbinder adapta la seva pròpia peça teatral a "Las amargas lágrimas de Petra von Kant". Respecta l'estructura: escenari únic, quatre actes separats, en aquest cas, per un fos a negre. Però, malgrat això, i malgrat la supeditació als diàlegs i als monòlegs (menció d'honor per a la dissertació de la protagonista sobre el seu fracàs matrimonial), es tracta d'un film molt elaborat en termes visuals, fins i tot sofisticat. La situació dels personatges en el pla, els gràcils moviments de càmera, la composició, els primers plans, tenen sempre una intenció dramàtica en un títol que, com molts altres del realitzador, parla de l'abús de poder en les relacions amoroses. 

La protagonista (Margit Carstensen) és una dissenyadora de moda amb ínfules que exerceix una relació de domini sobre la seva assistent (Irm Hermann), i que pretén fer si fa no fa el mateix amb una eixerida aspirant a model (Hannah Schygulla, una de les actrius favorites del realitzador); però la joventut i la bellesa acaben pesant més que els diners, i la molt enamorada Petra von Kant haurà de tastar la seva pròpia medecina. 

La trama pot recordar "Eva al desnudo", i potser Fassbinder vol explicitar-ho quan la dissenyadora dicta una carta -ajornant el pagament d'uns diners- a un tal Joseph Mankiewicz. Tampoc no li resulta aliena la influència de Douglas Sirk, i Fassbinder arrodoneix l'intens melodrama amb un ús molt intel·ligent de la llum, del cada vegada més despullat decorat (el llit desapareix en el darrer acte), o d'un vestuari extremat que defineix els personatges i els seus sentiments exacerbats. 

"Las amargas lágrimas de Petra von Kant" és una obra mestra, i no podem obviar la contribució del director de fotografia Michael Ballhaus, un geni que va acabar treballant als Estats Units, col·laborant amb, entre altres, Coppola ("Dràcula") i, sobretot, Scorsese ("¡Jo, qué noche!", "El color del dinero", "La última tentación de Cristo", "Uno de los nuestros", "La edad de la inocencia", "Gangs of New York", "Infiltrados").

CALMA TOTAL

"Calma total" és una producció australiana del 1989 que va dirigir Philip Noyce i va protagonitzar Nicole Kidman quan encara era una total desconeguda i era pèl-roja, la qual cosa pot constituir una de les principals curiositats d'una pel·lícula de suspens entretinguda però insubstancial, que adaptava la novel·la "Dead Calm", de Charles Williams. 

Cal reconèixer que el director treu molt partit d'una trama minimalista amb només tres personatges (Sam Neill i Billy Zane completen el repartiment), un d'ells un psicòpata, i que transcorre en alta mar, a bord de dos velers, un d'ells a la deriva. 

Una altra curiositat, si més no, és que l'adaptació havia estat un dels projectes inacabats d'Orson Welles. Al Film Museum de Munich es conserva una còpia de treball restaurada de "The Deep" (1970), que l'americà va rodar i protagonitzar a la costa de Croàcia, amb la seva parella Oja Kodar, fins que es van acabar els diners; tampoc no va ajudar la prematura mort de Laurence Harvey (en el paper heretat per Zane). Jeanne Moreau i Michael Bryant completaven el repartiment d'un film amb més personatges, doncs, que el de Noyce, i que podria haver estat, o no, més transcendent, tot i que Welles va dir que només pretenia allò que no va aconseguir gairebé mai: ser comercial.