diumenge, 12 d’octubre del 2025

DE REPENTE, LA OSCURIDAD

Una oportuna reconomació del nostre amic Travis Bickle m'ha permès descobrir la que ell anomena, ben encertadament, "un rar diamant", una pel·lícula britànica del 1970, dirigida per Robert Fuest, que és un extraordinari exercici de suspens construït amb elements mínims i amb notable saviesa cinematogràfica. 

"De repente, la oscuridad" presenta dues amigues angleses que fan una ruta en bicicleta per la França rural. Tot i que alguns llogarencs adverteixen d'un crim que va tenir lloc a la comarca anys enrere, res no fa presagiar el drama: llueix un sol esplèndid, a tots els pobles hi ha un bar on prendre Orangina i, fins i tot, hi ha uns gendarmes prou amables. Però una de les noies desapareix i l'altra (Pamela Franklin, que feia de nena a la seminal "Suspense") no sap què fer; l'idioma és un obstacle i un presumpte inspector que vol ajudar-la i té una moto és tan eixerit com, finalment, sospitós. 

Sense escenaris gòtics, amb pocs personatges i una situació molt bàsica, Fuest edifica el suspens amb una sàvia utilització de dos elements, el paisatge (esplèndidament fotografiat per Ian Wilson) i el temps: la protagonista, sense saber si ha d'anar amunt o avall per les llargues carreteres enmig de planures que s'estenen fins a l'horitzó, espera la seva amiga mentre les hores transcorren lànguidament, acompanyades pel silenci dels estranys. El contrast entre els primers plans i els plans generals magnifica la sensació d'aïllament i d'incertesa.

6 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Así es, y tú también incides acertadamente en la importancia del paisaje que conforma un paraje alarmante lleno de presagios. Me alegro de que te haya gustado.

Una abraçada.

Trecce ha dit...

Una recomendación muy atractiva.

ricard ha dit...

Pedro: Toda una sorpresa, la verdad. Además, mi mujer recordó haberla visto de pequeña por televisión y que pasó mucho miedo (no consta que la terminase pues, en esa época, la mandaban a la cama si el asunto se complicaba más de la cuenta).

Trecce: Hay que agradecérselo a nuestro amigo.

Una abraçada.

ethan ha dit...

Pues entonces agradezco a los dos la recomendación: a tu amigo y a ti por explicar tan bien lo que podemos esperar de esta película. De ese director sólo conocía sus películas sobre el Dr. Phibes.
Abrazos!

Yordi ha dit...

Pese a lo idílico del paisaje uno sabe que algo horrible va a ocurrir y todos los del lugar parecen sospechosos. És muy interesante el uso del idioma como barrera y fuente de angustia.

ricard ha dit...

ethan: Precisamente, he recuperado sus películas de Dr. Phibes, que comentaré en mi siguiente post. No han envejecido demasiado bien, la verdad.

Yordi: Efectivamente, todos los personajes pueden ser el criminal, y la barrera idiomática es un obstáculo más para la angustiada protagonista.

Un abrazo.