BUSCANDO AL SR. GOODBAR

Expert en adaptacions literàries, Ricard Brooks, el 1977, adapta Judith Rossner a "Buscando al Sr. Goodbar". El film, amb una estructura que recorda "A sangre fría", del mateix director, pels flaixbacs del principi que, com passava allà amb en Perry, il·lustren sobre els traumes familiars de la protagonista, mostra didàcticament l'evolució de la mestra de nens sord-muts interpretada extraordinàriament per Diane Keaton, en el millor moment de la seva carrera. "Buscando al Sr. Goodbar" trasllueix el seu origen literari, però l'assumpte és prou interessant: una educació catòlica i algunes decepcions amoroses condueixen l'aparentment irreprotxable professora a una vida nocturna procliu als excessos. 

El tràgic final i la tendència a mostrar els bars i les discoteques de Manhattan com a antres de perdició podrien fer-nos pensar en una visió conservadora, però no oblidem que el llibre el va signar una dona i que el film descriu força bé el drama de la protagonista, que renuncia a formar una família i que busca realitzar-se a base d'orgasmes i que, per fer-ho, s'ha d'enfrontar a les convencions, a la hipocresia (reflectida en el personatge de la germana) i a relacions tòxiques que posen de manifest el masclisme i la inseguretat dels homes en general. En definitiva, és a ella a qui entenem, i, dels homes, cap no s'aprofita, començant pel pare i acabant pel nòvio místic; enmig, un molt jove Richard Gere en el paper d'un gigoló menys sofisticat que el que interpretaria més tard a les ordres de Paul Schrader, i un també molt jove Tom Berenger, un altre personatge en conflicte amb la seva sexualitat que no li portarà sort a la mestra.