LA FLOR DE MI SECRETO

Com apuntàvem en un post del 2017 centrat en "Kika", un film fallit de Pedro Almodóvar, després de l'èxit assolit amb "Mujeres al borde de un ataque de nervios", que va anar acompanyat del divorci artístic de la seva musa Carmen Maura, el realitzador entrava en una etapa incerta però que, tanmateix, amb la perspectiva dels anys transcorreguts, sembla ara imprescindible per a la seva consolidació com a director-autor.

A "Átame" (1989), cedeix el protagonisme a Victoria Abril i Antonio Banderas per oferir una versió personalíssima d"El coleccionista". Ella és una actriu amb alguns problemes (Almodóvar introdueix el motiu del cinema dins del cinema, recuperat vint anys després a "Los abrazos rotos"), segrestada en ple rodatge per un jove fugat d'un psiquiàtric, que la vol al seu costat perquè se n'enamori, tot i que caldrà lligar-la ("Tengo 23 años y 50.000 pesetas, y estoy solo en el mundo. Intentaré ser un buen marido y un buen padre para tus hijos"). Contra pronòstic, després d'algunes sessions de sexe salvatge, la síndrome d'Estocolm triomfa i fugen cap a la llibertat, en companyia de Loles León i amb el fons musical del tema "Resistiré" (*), prou oportú per a una història d'éssers desarrelats, estranyament romàntica i farcida de moments icònics, amb menció d'honor per al bussejador de joguina que ajuda la protagonista a alleujar les penes mentre és a la banyera. 

A risc de ser redundant, diré que "Átame" és un dels films més lliures del director, que parla d'això, de llibertat, la qual cosa és una paradoxa, ja que tracta d'un segrest.

"Tacones lejanos" (1991) és, per comparació, més ortodoxa. Després dels nombrosos flirteigs amb el melodrama, aquí s'hi llença de cap, per explicar la relació entre una de les mares imperfectes que sovintejarien en la seva filmografia i la seva filla; ambdues es retroben quan la primera, actriu, cantant i diva, torna a Espanya després de dècades a Mèxic; la noia, presentadora de televisió, s'ha casat amb un impresentable que havia estat amant de la mare; tot es complica quan el marit apareix assassinat; un jutge que s'assembla a Miguel Bosé i a un transvestit que actua en un club imitant la mare intentarà demostrar la innocència de la protagonista tot i que ella s'autoinculpa en el curs d'un informatiu.

Almodóvar aconsegueix la proesa de fer creïbles la trama i els personatges. Juga amb el musical (de les actuacions de la diva al teatre, o la imitació del transvestit, al número de ball al pati de la presó amb Bibí Ándersen al capdavant), no renuncia a l'humor (impagable el gag de la locutora per a sord-muts), sublima el joc amb els colors i obté -com a mínim- un moment icònic quan una llàgrima cau sobre la marca del petó a l'escenari. Però tot això no hauria estat possible sense la complicitat del repartiment, sobretot de Marisa Paredes, perfecta en el controvertit paper de la mare, i d'una Victoria Abril fràgil només en aparença.

Després de l'ensopegada de "Kika", Almodóvar confia novament en Marisa Paredes i li ofereix el protagonisme absolut de "La flor de mi secreto" (1995), pel·lícula en què el joc amb els colors s'estén a la trama: Leo escriu novel·la rosa sota el pseudònim d'Amanda Gris, però aspira a fer novel·la negra; el seu editor la rescata quan va vestida de blau i li recorda un diàleg de "Casablanca": "Bogart le decía a Ingrid Bergman que se acordaba del día en que la vio por primera vez, durante la ocupación de París, porque los alemanes vestían de gris y ella de azul". 

"La flor de mi secreto" recupera motius de films anteriors i n'anticipa d'altres: l'escriptora de novel·la rosa que oculta la seva identitat és una prolongació del personatge de Sor Rata de Callejón a "Entre tinieblas"; com la Pepa de "Mujeres al borde de un ataque de nervios", Leo se sent abandonada per un marit (Imanol Arias) absent perquè fa de militar i perquè li fot les banyes amb la seva millor amiga (és així de barrut), i la recuperació emocional passa per un viatge al poble de la seva infància, un poblet de Ciudad Real que evoca l'etern retorn que serà tema central de molts títols posteriors, amb "Volver" com a referència més òbvia. 

(*) Com que ja era famós, Almodóvar va requerir els serveis d'Ennio Morricone a "Átame" i de Ryüichi Sakamoto a "Tacones lejanos". Però no va quedar content de les bandes sonores i va donar més protagonisme a les cançons, l'esmentada "Resistiré" i, a "Tacones lejanos", les brillants aportacions de Luz Casal amb "Piensa en mí" i "Un año de amor". A partir de "La flor de mi secreto", iniciaria la seva fructífera col·laboració amb Alberto Iglesias.