Els productors, amb bon criteri, li diuen que ell és ric i que no en sap res, dels pobres. Davant aquesta evidència, Sullivan decideix sortir a l'aventura amb deu centaus a la butxaca per fer de pobre durant uns dies. L'experiment funcionarà a mitges, però li permetrà conèixer una aspirant a actriu guapa i simpàtica (Veronica Lake).
"Los viajes de Sullivan" (Preston Sturges, 1941) comença com un slapstick i continua com una comèdia romàntica per, finalment, posar-se una mica seriosa -com el seu protagonista-, i no es limitarà a recrear amb realisme la situació de les classes més desfavorides, sinó que denunciarà sense embuts el tracte discriminatori de la justícia cap a la gent sense recursos. Sturges no pretén assemblar-se a Capra -citat explícitament al film-; el segon confia en la capacitat del sistema per resoldre les desigualtats; el primer, condueix la seva habitual ironia cap al pessimisme més lúcid, tot i que sap reconduir molt intel·ligentment la sàtira i retrobar el camí de la comèdia, el remei més eficaç per sobreviure en un món injust, com reflecteix l'escena meravellosa en què els presidiaris i els afroamericans obliden les seves penes gràcies a la projecció en una església d'uns dibuixos animats de Mickey Mouse.
El concurs:
La pel·lícula sobre la gent pobra que Sullivan vol dirigir duu per títol "Oh hermano, ¿dónde estás?". El 2000, uns simpàtics realitzadors van adoptar aquest títol per a una comèdia ambientada a la Gran Depressió i inspirada en l'Odissea homeriana; ens referim a...? Vinga, que és molt fàcil!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada