LAS TRES NOCHES DE EVA

Tornem a trobar Barbara Stanwyck a bord d'un vaixell a "Las tres noches de Eva" (Preston Sturges, 1941). Ara, en un paper més reconeixible, el d'una estafadora que, amb el seu pare i un altre còmplice, i gràcies a la seva habilitat amb les cartes, es dediquen a plomar els milionaris que volten per allà (en aquella època, i més en plena guerra mundial, els creuers no eren -com avui- aptes per a totes les butxaques). I li toca el rebre al personatge interpretat per Henry Fonda, hereu d'una família de rics empresaris, tímid i aficionat a les serps (la primera escena el mostra abandonant l'Amazònia, després d'una estada d'un any). 

"Las tres noches de Eva" és una screwball comedy: el personatge de Henry Fonda, un atractiu savi despistat, equival al Cary Grant de "La fiera de mi niña" o al Gary Cooper de "Bola de fuego" (també protagonitzada per Barbara Stanwyck). I, ja que parlem de Gary Cooper, l'esquema argumental no és gaire diferent del d'"El secreto de vivir", que ressenyàvem fa quatre dies: el noi i la noia s'enamoren, però la cosa s'espatlla quan ell descobreix la impostura, i no serà fàcil de solucionar. En el film de Preston Sturges -notable guionista i realitzador-, ella opta per la venjança quan ell trenca el compromís; tot i que els motius del milionari semblen prou comprensibles. El guió s'esforça a justificar el comportament de la guapa estafadora, i també s'esforça a justificar la poc versemblant venjança, quan ella el torna a seduir fingint ser una altra persona (una aristòcrata anglesa que ha vingut d'Europa en submarí -recordem-ho novament: estem en plena Segona Guerra Mundial-). Tampoc el final sembla molt lògic -precipitat, si més no-, però el salven un parell de gags recurrents. 

No cal que ens esquincem les vestidures; és una comèdia d'embolics i aquestes coses poden passar. I, si les obviem, "Las tres noches de Eva" resulta una pel·lícula brillant. La primera part, al vaixell, inclou una partida de pòquer que pot competir amb una escena similar a "El golpe", i una efusió romàntica entre els dos protagonistes, que ajunten les galtes i apropen els llavis llarga estona sense que arribin a besar-se, que aconsegueix un nivell eròtic gairebé insòlit en un film de l'època. Després, la llarga escena de la festa i el sopar, a part de satiritzar l'admiració dels nou-rics americans envers els aristòcrates europeus -encara que siguin de mentida-, constitueix una allau de gags, alguns d'elementals però sempre eficaços, que ens recorden la molt posterior "El guateque". De fet, Sturges es mostra en tot moment tan elegant com ho seria Blake Edwards; dialoguista excel·lent i millor director, capaç d'escenes tan brillants com la de l'arribada dels exploradors al vaixell (o la seqüència del restaurant que segueix). I, potser no calia dir-ho, Stanwyck i Fonda broden els seus papers (ben secundats per, entre d'altres, Charles Coburn, actor de repartiment que seria reconegut amb un Òscar només dos anys més tard).