SUPERESTAR

Sembla que no ha tingut gaire èxit la proposta de Nacho Vigalondo i dels Javis en qualitat de productors sobre Tamara i els friquis al seu voltant, propulsats a la fama ara fa vint-i-cinc anys gràcies al programa Crónicas Marcianas, a la revista Pronto i altres representants d'un pseudoperiodisme centrat en les vides exòtiques de personatges igualment peculiars, presumptes artistes, pallassos d'un circ creat per a l'ocasió. 

Doncs llàstima, perquè "Superestar" és una minisèrie estupenda, que aborda amb intel·ligència un material difícil. Opta per accentuar el surrealisme implícit en la peripècia de Tamara (actualment, Yurena), presumpta cantant, icona gai, la seva mare Margarita Seisdedos, el compositor (?) Leonardo Dantés, el representant Arlequín, la imitadora Loly Álvarez, el vident Paco Porras i el cantant melòdic Tony Genil, i conduir-lo cap a una barreja de David Lynch i esperpent, divertida, però també, curiosament, molt més respectuosa amb els friquis esmentats d'allò que ho van ser Xavier Sardà i la seva troupe de Crónicas Marcianas (rebatejats en la sèrie Joaquín Sardana -interpretat pel mateix Nacho Vigalondo- i Tiempo de Marte). Si més no, al llarg dels sis episodis, coneixerem cada un dels personatges, els seus motius, les seves febleses; podríem fins i tot estimar-los. 

Els títols, alguns molt cinematogràfics, resulten tan inspirats com la resta: 

1.- "Margarita Seisdedos y la crisis del ladrillo". 

Rocío Ibáñez, esplèndida com la resta del repartiment, fa de la mare que acompanyava Tamara als platós de televisió. El títol faria referència al totxo que, presumptament, guardava a la bossa de mà amb què agredia qualsevol que dubtés del geni de la seva filla cantant. La primera escena, sobre la concepció de la nena en una surrealista nit de noces en companyia d'Oscar Ladoire, assenyala definitivament el deliri que presidirà la peripècia. 

2.- "El extraño caso del doctor Leonardo i míster Dantés". 

Secun de la Rosa fa el paper del compositor de "No cambié". La idea de desdoblar-lo és magnífica. 

3.- "Loly Álvarez y Arlequín en la carretera podrida". 

La versió internacional es refereix a la Lost Highway lynxiana, per si quedés algun dubte sobre la inspiració de la sèrie. Ells són, respectivament, Natalia de Molina i Julián Villagrán. 

4.- "Quiero la cabeza de Paco Porras". 

Episodi centrat en el vident que veia el futur en les verdures, composició brillant de Carlos Areces, lliurat al masoquisme en un episodi que, com el cinquè, s'endinsa obertament en el gènere fantàstic.

Aclarirem que la sèrie està plena de portes a altres dimensions, obertes directament en la paret del dormitori de Margarita Seisdedos, o en la pensió Paradais, on va a parar tothom en un moment o altre (a part de La Cibeles o la discoteca "Clearance"). 

5.- Tony Genil y las losers de Bohemia. 

Una nit de festa en què la referència a Valle-Inclán va més enllà del títol. Pepón Nieto és un impagable Tony Genil i Albert Pla, protegit dels Javis d'ençà de "La Mesías", un insospitat Michael Jackson. 

6.- "La balada de Marimar Cuena Seisdedos". 

Perduts els seus sequaços en una dimensió desconeguda en l'episodi cinquè, el sisè se centra per fi en Tamara, qui, ja convertida en Yurena, recorda el somni d'una vida diferent. Genial, Ingrid García-Jonnson. 

Vigalondo, creador de la sèrie, dirigeix els capítols primer, quart i sisè; en la resta, pren el relleu Claudia Costafreda, qui sap mantenir el to (recomano sobretot l'episodi cinquè), però evita els subratllats visuals -indubtablement enginyosos- del director de "Los cronocrímenes".

Pel meu gust, un triomf de Vigalondo. En canvi, però, no m'ha agradat tant "Daniela Forever" (2024), llargmetratge rodat en anglès, barreja de drama romàntic i ciència-ficció que recorda una mica l'essencial "¡Olvídate de mí!". 

La comparació amb l'obra mestra de Michel Gondry és sens dubte odiosa, i el realitzador espanyol mostra novament la seva devoció per la ciència-ficció, juga (com a "Superestar") amb els formats, i no se li pot negar certa lucidesa en la dissecció d'aquesta història d'amor-desamor narrada des de la més estricta subjectivitat. Però alguna cosa no rutlla (com en l'experiment a què se sotmet el protagonista). A diferència de la minisèrie que hem comentat, els intèrprets no exhibeixen el menor carisma: Henry Golding és insípid i Beatrice Grannò i Aura Garrido es limiten a ser guapes; pel que fa a la trama, tot i que és original i no cau en la previsibilitat, avança a batzegades, algunes situacions són repetitives i no venen a treure cap a res, i, en definitiva, la pel·lícula es fa llarga. I ho és: o no calien dues hores o estan mal repartides.

LOS VIAJES DE SULLIVAN (CONCURS # 12)

John L. Sullivan (Joel McCrea) és un director de cinema d'èxit, especialitzat en comèdies i musicals, que, un bon dia, per a desesperació dels seus productors, decideix fer una pel·lícula seriosa sobre la pobresa als Estats Units, no perquè sigui comunista (com aclareix) sinó perquè la gent prengui consciència d'una realitat incòmoda. 

Els productors, amb bon criteri, li diuen que ell és ric i que no en sap res, dels pobres. Davant aquesta evidència, Sullivan decideix sortir a l'aventura amb deu centaus a la butxaca per fer de pobre durant uns dies. L'experiment funcionarà a mitges, però li permetrà conèixer una aspirant a actriu guapa i simpàtica (Veronica Lake). 

"Los viajes de Sullivan" (Preston Sturges, 1941) comença com un slapstick i continua com una comèdia romàntica per, finalment, posar-se una mica seriosa -com el seu protagonista-, i no es limitarà a recrear amb realisme la situació de les classes més desfavorides, sinó que denunciarà sense embuts el tracte discriminatori de la justícia cap a la gent sense recursos. Sturges no pretén assemblar-se a Capra -citat explícitament al film-; el segon confia en la capacitat del sistema per resoldre les desigualtats; el primer, condueix la seva habitual ironia cap al pessimisme més lúcid, tot i que sap reconduir molt intel·ligentment la sàtira i retrobar el camí de la comèdia, el remei més eficaç per sobreviure en un món injust, com reflecteix l'escena meravellosa en què els presidiaris i els afroamericans obliden les seves penes gràcies a la projecció en una església d'uns dibuixos animats de Mickey Mouse.

El concurs: 

La pel·lícula sobre la gent pobra que Sullivan vol dirigir duu per títol "Oh hermano, ¿dónde estás?". El 2000, uns simpàtics realitzadors van adoptar aquest títol per a una comèdia ambientada a la Gran Depressió i inspirada en l'Odissea homeriana; ens referim a...? Vinga, que és molt fàcil!

EL CONFIDENTE

A "El confidente", dirigida per Jean-Pierre Melville el 1962, trobem personatges característics en el seu cinema: el senyor que acaba de sortir de la presó i el primer que fa és involucrar-se en un robatori, i un altre senyor que porta gavardina i barret, que potser és confident de la policia i ¿un traïdor?; també hi ha dones que fumen i policies que no comparteixen el sentit de l'honor dels malfactors. En definitiva, un univers que esdevindria habitual i més sofisticat en films posteriors del cineasta. Aquest polar primerenc, que comença amb un magnífic travelling seguint Serge Reggiani (el seu oponent és en Jean-Paul Belmondo), potser no té el ritme dels seus millors treballs i desorienta l'espectador pel seu afany de jugar amb les aparences. Però tot se soluciona en un final que -com també acostuma a passar a cal Melville- no pot ser més tràgic.

HABLE CON ELLA

L'escena de "Tardes de soledad" en què vesteixen el torero recorda una altra de molt similar a "Hable con ella" (Pedro Almodóvar, 2002), tot i que, en aquest cas, es tracta d'una dona, interpretada per Rosario Flores. 

I direu: és clar! Almodóvar sempre parla de dones. Doncs no! Aquí, els protagonistes són dos homes; tot i que amb alguns trets femenins: Benigno, l'infermer sol·lícit, passa per ser homosexual; Marcos, el periodista, plora cada dos per tres. Es relacionen entre si quan es coneixen a l'hospital (o va ser en un espectacle de dansa?) i amb dues dones en estat de coma: la ballarina Alicia, a causa d'un accident de cotxe, cuidada dia i nit pel primer; i la torera, a causa d'una cogida, entre la vida i la mort, entre dos amors. 

Em refermo en la idea que "Hable con ella" és el millor Almodóvar d'aquest segle. És cert que aprofita cameos diversos i talents diversos per omplir metratge, des de les elegants prestacions de Pina Bausch o Caetano Veloso als interludis humorístics a càrrec de Loles León i la sempre impagable Chus Lampreave. Però la trama principal, de la qual només diré que és trista, desesperadament romàntica, i, alhora, molt agosarada, molt radical i políticament incorrectíssima, esdevé fascinant, en bona mesura gràcies a la interpretació impecable, genial, de Javier Cámara, ben secundat per Darío Grandinetti; ells són dos solitaris enfrontats a dues dones (Alicia és Leonor Watling) que no parlen per raons òbvies, però potser escolten allò que ells els expliquen, sobretot Benigno, que ja li diu al seu únic amic: cal parlar amb les dones, estimar-les, cuidar-les i parlar-hi. De qualsevol cosa, d'un viatge, o d'una pel·lícula, com la muda "El amante menguante", una altra peça sobre amors infinits, trista però divertida (amb Fele Martínez i Paz Vega).

TARDES DE SOLEDAD

"Tardes de soledad" (Albert Serra, 2025) arrossega certa polèmica, en definitiva estèril, ja que la discussió sobre si és pro o antitaurina, sobre si l'autor hauria d'haver recollit o no el Premio Nacional de Tauromaquia, s'esvaeix davant la contemplació d'un film que, des de les primeres imatges, mostra obertament de què vol parlar: de la lluita a mort entre un home aferrat a uns codis gairebé religiosos i una bèstia que exhibeix un poder atàvic; una lluita fora del temps, brutal però també bellíssima, il·lustrada pel realitzador a través d'un molt notable treball sobre la imatge, de colors intensos, i els sons associats a la cerimònia (aquí no hem de parlar d'espectacle o de festa, sinó de cerimònia). 

El torero d'origen peruà Andrés Roca Rey es revela, a més d'un paio destre i agosarat, un actor brillant, encara que sigui de manera inconscient, capaç d'expressar amb la mateixa intensitat la fúria, la introspecció i la devoció. El brau és menys expressiu, però les banyes i la sang, omnipresents i en primer pla, són ben eloqüents.

BUSCANDO AL SR. GOODBAR

Expert en adaptacions literàries, Richard Brooks, el 1977, adapta Judith Rossner a "Buscando al Sr. Goodbar". El film, amb una estructura que recorda "A sangre fría", del mateix director, pels flaixbacs del principi que, com passava allà amb en Perry, il·lustren sobre els traumes familiars de la protagonista, mostra didàcticament l'evolució de la mestra de nens sord-muts interpretada extraordinàriament per Diane Keaton, en el millor moment de la seva carrera. "Buscando al Sr. Goodbar" trasllueix el seu origen literari, però l'assumpte és prou interessant: una educació catòlica i algunes decepcions amoroses condueixen l'aparentment irreprotxable professora a una vida nocturna procliu als excessos. 

El tràgic final i la tendència a mostrar els bars i les discoteques de Manhattan com a antres de perdició podrien fer-nos pensar en una visió conservadora, però no oblidem que el llibre el va signar una dona i que el film descriu força bé el drama de la protagonista, que renuncia a formar una família i que busca realitzar-se a base d'orgasmes i que, per fer-ho, s'ha d'enfrontar a les convencions, a la hipocresia (reflectida en el personatge de la germana) i a relacions tòxiques que posen de manifest el masclisme i la inseguretat dels homes en general. En definitiva, és a ella a qui entenem, i, dels homes, cap no s'aprofita, començant pel pare i acabant pel nòvio místic; enmig, un molt jove Richard Gere en el paper d'un gigoló menys sofisticat que el que interpretaria més tard a les ordres de Paul Schrader, i un també molt jove Tom Berenger, un altre personatge en conflicte amb la seva sexualitat que no li portarà sort a la mestra.

JURASSIC WORLD: EL RENACER

Està bé que, en el cinquantè aniversari de la mítica "Tiburón", el darrer lliurament de la nissaga dels dinosaures juràssics comenci com una aventura de cacera al mar, francament elegant i divertida. La resta és més convencional i semblant als films precedents, però cal reconèixer que Gareth Edwards es mostra més inspirat que a "Rogue One", tot i que també caldria atribuir part del mèrit al guionista David Koepp i als diàlegs d'aire hawksià que aconsegueixen que sentim certa empatia cap a uns personatges, en el fons, molt arquetípics.

LAS TRES NOCHES DE EVA

Tornem a trobar Barbara Stanwyck a bord d'un vaixell a "Las tres noches de Eva" (Preston Sturges, 1941). Ara, en un paper més reconeixible, el d'una estafadora que, amb el seu pare i un altre còmplice, i gràcies a la seva habilitat amb les cartes, es dediquen a plomar els milionaris que volten per allà (en aquella època, i més en plena guerra mundial, els creuers no eren -com avui- aptes per a totes les butxaques). I li toca el rebre al personatge interpretat per Henry Fonda, hereu d'una família de rics empresaris, tímid i aficionat a les serps (la primera escena el mostra abandonant l'Amazònia, després d'una estada d'un any). 

"Las tres noches de Eva" és una screwball comedy: el personatge de Henry Fonda, un atractiu savi despistat, equival al Cary Grant de "La fiera de mi niña" o al Gary Cooper de "Bola de fuego" (també protagonitzada per Barbara Stanwyck). I, ja que parlem de Gary Cooper, l'esquema argumental no és gaire diferent del d'"El secreto de vivir", que ressenyàvem fa quatre dies: el noi i la noia s'enamoren, però la cosa s'espatlla quan ell descobreix la impostura, i no serà fàcil de solucionar. En el film de Preston Sturges -notable guionista i realitzador-, ella opta per la venjança quan ell trenca el compromís; tot i que els motius del milionari semblen prou comprensibles. El guió s'esforça a justificar el comportament de la guapa estafadora, i també s'esforça a justificar la poc versemblant venjança, quan ella el torna a seduir fingint ser una altra persona (una aristòcrata anglesa que ha vingut d'Europa en submarí -recordem-ho novament: estem en plena Segona Guerra Mundial-). Tampoc el final sembla molt lògic -precipitat, si més no-, però el salven un parell de gags recurrents. 

No cal que ens esquincem les vestidures; és una comèdia d'embolics i aquestes coses poden passar. I, si les obviem, "Las tres noches de Eva" resulta una pel·lícula brillant. La primera part, al vaixell, inclou una partida de pòquer que pot competir amb una escena similar a "El golpe", i una efusió romàntica entre els dos protagonistes, que ajunten les galtes i apropen els llavis llarga estona sense que arribin a besar-se, que aconsegueix un nivell eròtic gairebé insòlit en un film de l'època. Després, la llarga escena de la festa i el sopar, a part de satiritzar l'admiració dels nou-rics americans envers els aristòcrates europeus -encara que siguin de mentida-, constitueix una allau de gags, alguns d'elementals però sempre eficaços, que ens recorden la molt posterior "El guateque". De fet, Sturges es mostra en tot moment tan elegant com ho seria Blake Edwards; dialoguista excel·lent i millor director, capaç d'escenes tan brillants com la de l'arribada dels exploradors al vaixell (o la seqüència del restaurant que segueix). I, potser no calia dir-ho, Stanwyck i Fonda broden els seus papers (ben secundats per, entre d'altres, Charles Coburn, actor de repartiment que seria reconegut amb un Òscar només dos anys més tard).

AMOR PROHIBIDO

Si ets una bibliotecària verge que mai no ha sortit del poble i, un bon dia, retires tots els estalvis per anar-te'n de creuer, i allà fas amistat amb un tipus amb la fesomia d'Adolphe Menjou, tens tots els números perquè les coses vagin pel pedregar. 

"Amor prohibido", dirigida per Frank Capra el 1932, protagonitzada per Barbara Stanwyck, és un melodrama de manual, potser fins i tot excessiu. Com sigui, la política i la premsa sensacionalista formen part de l'argument, amb la qual cosa el film no resulta tan diferent dels que farien famós el director al llarg de la dècada, i Capra demostra el seu domini del llenguatge cinematogràfic i les lliçons apreses de la seva etapa silent: els gestos dels amants són tant o més importants que les frases, i alguns moviments de càmera resulten brillants, com en l'escena a la maternitat.

LA FLOR DE MI SECRETO

Com apuntàvem en un post del 2017 centrat en "Kika", un film fallit de Pedro Almodóvar, després de l'èxit assolit amb "Mujeres al borde de un ataque de nervios", que va anar acompanyat del divorci artístic de la seva musa Carmen Maura, el realitzador entrava en una etapa incerta però que, tanmateix, amb la perspectiva dels anys transcorreguts, sembla ara imprescindible per a la seva consolidació com a director-autor.

A "Átame" (1989), cedeix el protagonisme a Victoria Abril i Antonio Banderas per oferir una versió personalíssima d"El coleccionista". Ella és una actriu amb alguns problemes (Almodóvar introdueix el motiu del cinema dins del cinema, recuperat vint anys després a "Los abrazos rotos"), segrestada en ple rodatge per un jove fugat d'un psiquiàtric, que la vol al seu costat perquè se n'enamori, tot i que caldrà lligar-la ("Tengo 23 años y 50.000 pesetas, y estoy solo en el mundo. Intentaré ser un buen marido y un buen padre para tus hijos"). Contra pronòstic, després d'algunes sessions de sexe salvatge, la síndrome d'Estocolm triomfa i fugen cap a la llibertat, en companyia de Loles León i amb el fons musical del tema "Resistiré" (*), prou oportú per a una història d'éssers desarrelats, estranyament romàntica i farcida de moments icònics, amb menció d'honor per al bussejador de joguina que ajuda la protagonista a alleujar les penes mentre és a la banyera. 

A risc de ser redundant, diré que "Átame" és un dels films més lliures del director, que parla d'això, de llibertat, la qual cosa és una paradoxa, ja que tracta d'un segrest.

"Tacones lejanos" (1991) és, per comparació, més ortodoxa. Després dels nombrosos flirteigs amb el melodrama, aquí s'hi llença de cap, per explicar la relació entre una de les mares imperfectes que sovintejarien en la seva filmografia i la seva filla; ambdues es retroben quan la primera, actriu, cantant i diva, torna a Espanya després de dècades a Mèxic; la noia, presentadora de televisió, s'ha casat amb un impresentable que havia estat amant de la mare; tot es complica quan el marit apareix assassinat; un jutge que s'assembla a Miguel Bosé i a un transvestit que actua en un club imitant la mare intentarà demostrar la innocència de la protagonista tot i que ella s'autoinculpa en el curs d'un informatiu.

Almodóvar aconsegueix la proesa de fer creïbles la trama i els personatges. Juga amb el musical (de les actuacions de la diva al teatre, o la imitació del transvestit, al número de ball al pati de la presó amb Bibí Ándersen al capdavant), no renuncia a l'humor (impagable el gag de la locutora per a sord-muts), sublima el joc amb els colors i obté -com a mínim- un moment icònic quan una llàgrima cau sobre la marca del petó a l'escenari. Però tot això no hauria estat possible sense la complicitat del repartiment, sobretot de Marisa Paredes, perfecta en el controvertit paper de la mare, i d'una Victoria Abril fràgil només en aparença.

Després de l'ensopegada de "Kika", Almodóvar confia novament en Marisa Paredes i li ofereix el protagonisme absolut de "La flor de mi secreto" (1995), pel·lícula en què el joc amb els colors s'estén a la trama: Leo escriu novel·la rosa sota el pseudònim d'Amanda Gris, però aspira a fer novel·la negra; el seu editor la rescata quan va vestida de blau i li recorda un diàleg de "Casablanca": "Bogart le decía a Ingrid Bergman que se acordaba del día en que la vio por primera vez, durante la ocupación de París, porque los alemanes vestían de gris y ella de azul". 

"La flor de mi secreto" recupera motius de films anteriors i n'anticipa d'altres: l'escriptora de novel·la rosa que oculta la seva identitat és una prolongació del personatge de Sor Rata de Callejón a "Entre tinieblas"; com la Pepa de "Mujeres al borde de un ataque de nervios", Leo se sent abandonada per un marit (Imanol Arias) absent perquè fa de militar i perquè li fot les banyes amb la seva millor amiga (és així de barrut), i la recuperació emocional passa per un viatge al poble de la seva infància, un poblet de Ciudad Real que evoca l'etern retorn que serà tema central de molts títols posteriors, amb "Volver" com a referència més òbvia. 

(*) Com que ja era famós, Almodóvar va requerir els serveis d'Ennio Morricone a "Átame" i de Ryüichi Sakamoto a "Tacones lejanos". Però no va quedar content de les bandes sonores i va donar més protagonisme a les cançons, l'esmentada "Resistiré" i, a "Tacones lejanos", les brillants aportacions de Luz Casal amb "Piensa en mí" i "Un año de amor". A partir de "La flor de mi secreto", iniciaria la seva fructífera col·laboració amb Alberto Iglesias.

F1

No s'han complicat la vida a "F1". Joseph Kosinski, el realitzador de "Top gun: Maverick" repeteix l'argument canviant els avions pels monoplaces de la Fórmula 1 a què al·ludeix el títol, amb l'innecessari afegitó "La película". O potser sí que calia aclarir que és una pel·lícula de ficció, ja que sembla un reportatge promocional, amb curses reals i constants cameos de pilots, i tones de product placement. 

En fi, com dèiem, la història és la de sempre: un senyor (Brad Pitt) que va ser una promesa fa trenta anys i va perdre la seva oportunitat a causa d'un greu accident, potser propiciat per ser un temerari, com que no té res millor a fer, accepta la proposta d'un vell amic (Javier Bardem) per pilotar a la seva escuderia, no tant per guanyar curses com per aclarir per què van últims i per ensenyar maneres a un jove pilot amb molt talent però nul·la experiència. Tothom se'n fot perquè és vell, però demostrarà que no ha perdut perícia ni intel·ligència al volant; i, a part de descobrir com poden millorar els vehicles perquè no s'estampin a cada corba, es lligarà la noia que els dissenya, a qui també qüestionen per ser dona en un món de mascles alfa.

Hi ha un capitalista que exerceix de dolent, reflexions sobre l'amistat i el treball en equip, emocions sobre la pista i, sobretot, molta parafernàlia automobilística, que permetrà que Kosinski torni a demostrar que està molt dotat per a les escenes de màquines en acció; per a la resta, un aprovat justet.