Un personatge secundari explica la història de Rick Martin, nen orfe aficionat a la música des de petit, apadrinat pel solista d'una orquestra d'afroamericans. La seva passió pel jazz està molt ben plasmada en imatges i el film, amb una fotografia en blanc i negre excel·lent de Ted D. McCord resulta força interessant, tot i la tendència al tòpic: una cantant bona i simpàtica (Doris Day) intenta enamorar el músic interpretat per Kirk Douglas, però ell ja està "casat amb la seva trompeta"; però l'error més greu de la noia és presentar-li l'amiga pija sofisticada (Lauren Bacall), prototip de dona fatal que, a més, resultarà ser lesbiana (detall que avui passaria desapercebut però que, en el seu moment, va originar molts problemes amb la censura i la prohibició del film en uns quants països), i que conduirà al músic al matrimoni i, tot seguit, a l'alcoholisme; cal reconèixer, però, que el personatge de la femme fatale està ben dibuixat: la seva incapacitat per estimar pot derivar de la seva frustració per no ser tan genial com alguns dels seus amics, i l'escena en què ell contempla com la seva esposa destrossa al piano una peça de Chopin és prou eloqüent. El músic, al seu torn, sembla obsessionat per obtenir una nota perfecta, que potser no existeix; el seu alcoholisme l'allunya cada vegada més de la possibilitat de sublimar el seu art fins que, en ple deliri, sent el so de l'ambulància que ve a endur-se'l i decideix que aquest és el so que cercava: una apoteosi romàntica gairebé surreal. Llàstima del happy end, concessió comercial que contradiu tot el discurs precedent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada