Això succeïa en els anys convulsos de la Segona República, un rerefons que la directora retrata amb el to acadèmic que quasi sempre llasta aquestes produccions. Però l'interès de la pel·lícula, tant a nivell argumental com cinematogràfic, el trobem portes endins, en el domicili que la mare ha convertit en la presó de la seva filla, la seva creació, una adolescent que escriu assajos (amb gran èxit) sense conèixer el món real.
Paula Ortiz, basant-se en uns travellings molt ben utilitzats pels passadissos del pis-presó, en uns enquadraments hitchcockians i en la inquietant presència de Najwa Nimri en el paper d'Aurora, sap convertir la trista història de la jove Hildegart en un relat d'horror, també un antídot per a les ideologies portades a l'extrem (i sort que, en aquell temps, no hi havia Internet; només llibres i la meitat de la població no sabia llegir).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada