"Babylon", de Damien Chazelle, comença a Hollywood durant la segona meitat dels anys vint. La llarga escena inicial reflecteix la disbauxa en el món del cinema i continua amb una recreació bastant impactant dels rodatges de l'època, entre l'ambició artística i la cadena de muntatge. Una estrella emergent (Margot Robbie), un galant veterà (Brad Pitt) i un mexicà espavilat que exerceix d'observador (Diego Calva) seran els protagonistes d'una història d'auge i caiguda que recrea el trauma que per a la majoria d'aquests actors i actrius va significar l'arribada del cinema sonor. Em va recordar "Boogie Nights", film que té una estructura i una durada similars, centrat en aquest cas en la substitució del cel·luloide pel vídeo en l'àmbit del cinema pornogràfic. Però les cites cinèfiles de Chazelle es remunten a molt abans; la referència a "Cantando bajo la lluvia" és òbvia i es fa explícita en l'escena final, que resumeix les virtuts i els defectes d'un film tan notable com irregular: el moment en què Manny Torres entra al cinema on es projecta el film de Gene Kelly i Stanley Donen és magnífic, però el director ho allarga sense gaire necessitat.
"Babylon" es queda a mig camí de l'obra mestra que aspira a ser. Amb menys durada i centrant-se més en els personatges de Robbie i Pitt, potser hauria guanyat. La voluntat de fer espectacle condueix a alguns meandres narratius no del tot necessaris, com la seqüència amb Tobey Maguire (d'altra banda, força divertida); i tota la part del trompetista afroamericà, més enllà del comentari sobre el racisme, sembla que vol expressar la passió del director pel jazz, com si no hagués quedat prou clar després de "Whiplash" o "La La Land".
