dissabte, 6 d’agost del 2022

CRIMS

La sèrie catalana "Crims", presentada per Carles Porta, ha gaudit d'un èxit enorme i ara l'ha comprada Movistar. No m'estranya. No tots els capítols són equilibrats, alguns estan allargats innecessàriament; però la majoria de les històries absolutament reals que narra, a part de demostrar la ineptitud de la nostra policia, superada només per la ineptitud dels criminals, resulten esgarrifoses; mostren els assassinats més gratuïts i surrealistes imaginables i ens ensenyen que el mal absolut és entre nosaltres, floreix en la banalitat, entre enveges i traumes i problemes per arribar a final de mes (com en la història de la parella que va matar i esquarterar el germà de l'home i la seva xicota embarassada només perquè els molestava que tinguessin més vida social en la trista urbanització en què vivien tots quatre). 

Però no volem només parlar de la sèrie televisiva, que ens servirà d'excusa per recordar tres pel·lícules (dues espanyoles i una britànica) que també narren crims que van succeir en la realitat (amb alguna llicència):
- "El crimen de la calle Bordadores" (Edgar Neville, 1946). 

S'inspira en un cas real i només va canviar el nom del carrer on van assassinar una dona de bona posició. La criada, un pretendent murri i una venedora de loteria eren els principals sospitosos. Neville, un dels realitzadors més notables del cinema espanyol de postguerra, va combinar amb eficàcia el relatiu suspens de la trama i la descripció del Madrid castís de finals del XIX on els pinxos feien de les seves quan no estaven ballant un xotis.
- "El extraño viaje" (Fernando Fernán Gómez, 1964). 

Tan maleïda com "El mundo sigue" i igualment genial és aquesta crònica negra no exempta d'un humor molt bèstia (només cal veure com es delata el criminal després de beure un got de vi amb molt cos) i, tanmateix, terrorífica: les aparicions de Tota Alba, la patètica vida dels germans interpretats per uns impagables Jesús Franco (sí, el director) i Rafaela Aparicio, la descripció d'una Espanya rural dominada pels prejudicis i les repressions sexuals.
- "El estrangulador de Rillington Place" (Richard Fleischer, 1971). 

Viatgem ara a Anglaterra però no ens movem dels ambients marginals. Excepcionalment interpretada per Richard Attenborough, John Hurt i Judy Geeson, se centra en la figura d'un psicòpata de manual que s'aprofita -en molts sentits- d'una parella de llogaters sense calés ni sentit comú. La descripció dels personatges i del claustrofòbic ambient de la pensió esdevé inapel·lable. En la carrera del director, aquest film forma un díptic amb la igualment notable "El estrangulador de Boston" (1968), que algun dia haurem de comentar.

4 comentaris:

Fran ha dit...

Que tal Ricard!
Tomo buena nota de la serie. No he visto la de Fleischer, las otras dos películas me parecen magnificas. La de Fernan Gomez me dejo impresionado cuando la vi, madre mía lo del vino y lo de esa casa, vamos, para tener pesadillas...
Saludos!

Trecce ha dit...

Esto de los crímenes da mucho juego.

Cinefilia ha dit...

Crec recordar que en una entrada anterior ja t'havia confessat el meu entusiasme per "Crims". Admiració que ara faig extensiva als films que avui comentes. El de Neville, per cert, s'inspira en uns fets que, dècades més tard, tornarien a ésser relatats, amb Carmen Maura com a protagonista, en un dels episodis de la sèrie televisiva "La huella del crimen". I què dir de "El extraño viaje", un dels millors títols del cinema espanyol?

Una abraçada.

ricard ha dit...

Fran: El interés de la serie es variable, siempre en función de la historia que recrea. La película de Fleischer está muy bien, sobre todo por las aportaciones de Attenboroguh y Hurt.

Trecce: Sin duda.

Juan: Em repeteixo, em faig vell. Fa un any ja vaig comentar la sèrie "Crims" i el capítol que més em va impressionar; i també recordo la nostra conversa.

He vist el capítol que esmentes de "La huella del crimen"; el final, quan executen la serventa, és terrible.

Una abraçada.