Després de "Se7en" i la seva terrorífica seqüència final, David Fincher va reincidir fins a dues vegades en els títols amb final sorpresa.
"The Game" (1997), ben interpretada per Michael Douglas, narra la peripècia d'un multimilionari molt seriós a qui el seu germà -ovella negra de la família- regala pel seu aniversari un joc que promet aventures i diversió. El Joc compleix el propòsit amb escreix; però no li havien explicat que podia ser angoixant.
El film va rebre crítiques per la seva artificiositat; un treball impecable al servei de res, un guió amb trampa. Sí, és possible, però l'enèrgica realització de Fincher converteix "The Game" en un títol entretingudíssim. I no oblidem les prestacions de l'habitualment desaprofitada Deborah Kara Unger.
"El club de la lucha" (1999) ha esdevingut un títol de culte, la qual cosa és una mica inquietant ja que presenta la revolució antisistema dels seus protagonistes sota les formes del masclisme i el feixisme. En qualsevol cas, més enllà del missatge ambigu, és un prodigi narratiu, una muntanya russa en què és fàcil descarrilar però que el director controla amb una recepta impecable a base d'energia, lluentor narrativa, una mica d'humor negre i -també- una mica de trampa. A més, Brad Pitt, Edward Norton i Helena Bonham Carter són el triangle perfecte. I no diré més. Ah, sí: que Meat Loaf i Jared Leto fan dos secundaris impagables.
Continuem amb les pel·lícules de denúncia, ara en clau menys espectacular. "La vida de los demás" (Mohammad Rasoulof, 2020), guanyadora de l'Ós d'Or a Berlín, se centra en la pena de mort, pel que sembla bastant habitual a l'Iran, i ho fa des del punt de vista dels botxins, a través de quatre episodis que presenten actituds diverses, en general més aviat disconformes. I és que estar fent la mili i que t'encarreguin penjar algú ha de ser per força desagradable.
Està bastant bé, sobretot el primer episodi, però res no li pot fer ombra a la contribució de Berlanga.
Dues de les pel·lícules més populars estrenades el 1973 adaptaven best-sellers. Ja vam parlar de "Chacal" i ara ho farem de "Papillon", que, dirigida per l'habitualment eficaç Franklin J. Schaffner, portava a la pantalla l'obra presumptament autobiogràfica on Henri Charrière relatava la seva penosa reclusió a la Guaiana Francesa, els seus intents de fuga i els corresponents càstigs en una cel·la d'aïllament per períodes que oscil·laven entre els dos i els cinc anys.
Més enllà de la denúncia d'un sistema inhumà, en la línia d'un subgènere en què també caben títols com "La leyenda del indomable", "El expreso de medianoche" o "Sleepers", el film de Schaffner conté elements del cinema d'aventures i és igualment el retrat d'una amistat -entre el nostre Papillon i el falsificador Louis Dega- que comença de manera interessada i acaba sent sincera. Dustin Hoffman, qui comptava amb l'experiència d'un personatge similar a "Cowboy de medianoche" (Dega té més diners però gastar-los a la Guaiana no resulta senzill), i Steve McQueen, un altre actor de moda els anys setanta i expert en fugues ("La gran evasión"), defensen bé els seus papers, mentre Dalton Trumbo aporta la seva experiència com a guionista.
Com en el cas de "Chacal", hi ha un remake recent que no ens hem dignat freqüentar.
Ara que és estiu i que hem parlat d'amors d'estiu, sembla una bona ocasió per recordar un dels millors i més famosos títols dirigits per Ingmar Bergman (l'hem pogut veure al canal televisiu Verdi Classics -tot un descobriment- i també gràcies al nostre bon amic Cinefília, que ja porta uns dies parlant del mestre suec).
"Un verano con Mónica" (1953) parla d'això, d'una parella d'adolescents que fugen amb una barca d'un món mediocre i miserable per viure el seu amor en llibertat, aprofitant el sol de l'estiu de Suècia que imaginem menys calorós que el d'aquí. Ella (Harriet Andersson, una de les actrius recurrents del director) passeja nua vora el mar en una escena mítica. Però la passió dels joves amants, que Bergman descriu combinant plans generals i de detall que mostren una naturalesa tan primigènia com els sentiments dels protagonistes, es refreda quan l'hivern -i la maternitat- els obliga a tancar-se entre quatre parets. La institució matrimonial, que el realitzador sempre ha contemplat amb pessimisme, és com una trampa que s'endú els somnis a través del mirall que obre i tanca simètricament la pel·lícula. Ells no ho acaben d'entendre i potser tampoc nosaltres mentre ens miren (interroguen?) des d'uns característics primers plans tan intensament com insondable.
A "Los europeos" (2020), el realitzador Víctor García León adapta una novel·la de Rafael Azcona sobre dos pijos de Madrid que, a finals dels anys cinquanta, viatgen a Eivissa per relacionar-se amb turistes estrangeres.
Un d'ells (Juan Diego Botto) controla la situació a força de diners i de cinisme; el personatge de Raúl Arévalo exerceix de deixeble aparentment innocent i passa els primers dies de vacances despistat o borratxo (o les dues coses alhora), fins que inicia una relació sentimental amb una francesa de bon veure (Stéphane Caillard).
El film pretén reflectir una època i ho fa subtilment, sense exagerar el to costumista; fins i tot pot semblar una bonica història d'amor d'estiu; però el final a l'estació de França de Barcelona obre els ulls als personatges i a l'espectador sobre la impossibilitat dels somnis en un territori dominat pel masclisme i els prejudicis.
A "El viento y el león" (1975), Sean Connery fa de cabdill berber. Al començament del segle XX, està en lluita contra tothom i segresta una vídua nord-americana (Candice Bergen) i els seus dos fills. Tot i que, al principi, surt tallant caps a tort i a dret, a mesura que avança l'acció es revela un senyor amable, valent i amb sentit de la justícia a qui la segrestada i els nens només poden admirar.
El director és en John Milius. En aquella època, abans que les seves idees ultradretanes es fessin evidents per culpa de títols com "Amanecer rojo", la crítica el reverenciava. I cal reconèixer que la pel·lícula juga amb els elements dels films clàssics d'aventures i és romàntica i divertida; però l'obsessió per mostrar el president Roosevelt com un home d'acció que gaudeix matant óssos i que admira el rebel marroquí, així com la presentació dels soldats americans com uns herois perquè imposen la seva llei a sang i foc en un país on ningú no els ha convidat, ja haurien hagut d'aixecar alguna sospita sobre la seva ambigüitat ideològica.
Milius es permet copiar la millor escena de "Grupo salvaje" quan els americans van a salvar el berber dels alemanys que l'han fet presoner; per cert, el dolent d'aquesta nacionalitat és el mateix actor (un francès: Antoine Saint-John) que feia un paper idèntic a "¡Agáchate, maldito!"; fins i tot devia aprofitar el vestit. I una altra curiositat: apareix, fent de polític, John Huston, realitzador d'"El hombre que pudo reinar", que és l'altre film d'aventures que Sean Connery va protagonitzar aquell mateix any.
Des de "Buried" (2010), sabem que a Rodrigo Cortés li agraden els tour de force narratius. A "El amor en su lugar" (2021), que comença amb un pla-seqüència prodigiós en què la protagonista recorre el gueto jueu de Varsòvia (és l'any 1942), l'acció transcorre en temps real i alterna la comèdia musical romàntica que uns actors aficionats ofereixen als veïns per alleujar-los i fer-los riure una estona, amb la descripció dels seus propis problemes, que intentaran resoldre entre bastidors.
La proposta, que es basa en un espectacle real que es va representar al gueto pocs mesos abans de la deportació dels seus 400.000 habitants, és sense dubte original, i colpidora la temàtica. Llàstima que Cortés ho sotmeti tot a una estructura alambinada i només aparentment caòtica en detriment del ritme i de la tensió dramàtica. Si més no, el film ens ha permès descobrir l'actriu i cantant danesa Clara Rugaard, adorable, guapíssima.
Per aparcar les diferències entre feixistes i republicans en el marc de la Guerra Civil Espanyola, res com una invasió de zombis, propiciada pels experiments d'un mad doctor de les SS.
"Malnazidos" (Javier Ruiz Caldera, Alberto de Toro, 2020) s'apunta al cinema de zombis -ja emparentats amb els nazis en produccions europees recents- i el combina amb una aventura entre milicians i nacionals, tots simpàtics i finalment ben avinguts, amb l'excepció del comissari polític (no patiu, els zombis ho arreglaran). Més enllà d'un punt de partida que enllaçaria el film amb "La vaquilla" de Berlanga per la voluntat de dessacralitzar el trauma de la contesa i cercar una reconciliació possible en la ficció cinematogràfica, el film de Caldera i Toro no aporta grans novetats al gènere, però està proveït d'elegància i sentit de l'humor i es beneficia d'un elenc magnífic, amb Miki Esparbé, Aura Garrido, Luis Callejo i un sensacional Manel Llunell, entre d'altres.
Després de parlar de "La noche de los generales" i havent ja comentat l'altra adaptació més famosa d'una novel·la de Frederick Forsyth ("Chacal"), sucumbeixo a la temptació de parlar d'"Odessa" (Ronald Neame, 1974). En aquest cas, no penso que la pel·lícula sigui gaire millor que el llibre; el ritme és insegur i resulta poc versemblant la peripècia del periodista convertit en una mena de James Bond d'estar per casa rere la pista d'un exnazi (Eduard Roschmann) antic comandant d'un camp d'extermini, convertit en l'actualitat (l'acció se situa l'any 1963) en president d'una companyia d'electricitat (les dues, com podeu veure, feines abjectes). Però resulta entretinguda, és un dels primers films comercials que va abordar el tema de l'Holocaust i inaugurava un subgènere sobre la cacera d'exnazis que, durant la dècada dels setanta, propiciaria almenys altres dos títols destacables: "Marathon Man" (1976), magnífic film de John Schlesinger que ja vam comentar al bloc, i "Los niños de Brasil" (Franklin J. Schaffner, 1978).
Maximilian Schell, un especialista en papers d'alemanys fanàtics, fa de Roschmann, mentre la seva germana Maria Schell és la mare del periodista Peter Miller, interpretat per John Voight. En el segon títol de la llista ("Marathon Man"), el protagonista era Dustin Hoffman, qui havia actuat al costat de Voight a "Cowboy de medianoche", també dirigida per Schlesinger, un britànic afincat als Estats Units, com també ho era Neame, director d'"Odessa"; i el dolent, inspirat en Josef Mengele, era Laurence Olivier, curiosament convertit en jueu caçador de nazis a "Los niños del Brasil", ara enfrontat al mateix doctor Mengele, obsessionat a crear clons d'Adolf Hitler, i interpretat per Gregory Peck.
Després de "Lawrence de Arabia", Peter O'Toole i Omar Shariff van tornar a coincidir a "La noche de los generales" (Anatole Litvak, 1967). El sumptuós repartiment també incloïa Tom Courtenay ("Doctor Zhivago"), Donald Pleasance, Philippe Noiret i Christopher Plummer (el protagonista de "Sonrisas y lágrimas" oferia una breu aparició en el paper del mariscal Rommel).
Es tracta d'un drama policíac a partir de l'assassinat d'una prostituta a la Varsòvia ocupada pels alemanys el 1942 i que serveix d'excusa per abordar dues qüestions que han centrat altres films posteriors: el complot per matar Adolf Hitler en l'anomenada Operació Valquíria, que originaria una pel·lícula amb aquest títol dirigida el 2008 per Bryan Singer, protagonitzada per Tom Cruise; i la pervivència d'associacions d'antics oficials nazis als anys seixanta, que seria el tema principal en una novel·la de Frederic Forsyth portada al cinema el 1974 per Ronald Neame ("Odessa").
"La noche de los generales" toca massa tecles i no és un prodigi de ritme cinematogràfic però cal destacar la interpretació d'O'Toole en el paper d'un general alemany que es mostra fred i eficaç mentre crema un barri sencer de Varsòvia però perdrà els papers davant d'un quadre "d'art degenerat" que descobreix a París, un autorretrat de Van Gogh en què veurà reflectit el cantó més fosc de la seva personalitat monstruosa.
Després d'"El salario del miedo" (1953), Henri-Georges Clouzot fabricava un nou artefacte de suspens a "Las diabólicas" (1955).
No convé ser gaire explícits amb un títol que acaba recomanant a l'espectador que "no sigui diabòlic" i no faci espòilers. Limitem-nos a dir que Véra Clouzot i Simone Signoret es complementen perfectament en els seus personatges antitètics o que Paul Meurisse broda el paper de marit (i amant) tirànic. L'escena en què mengen peix al menjador de l'escola que regenten anticipa una de semblant al film de Chabrol "Accidente sin huella" (en vam parlar al bloc), amb un paio tan impresentable com el que aquí cal assassinar a través d'un d'aquells plans perfectes que acaba fent aigües, mai millor dit.
Clouzot combina hàbilment un to costumista amb notes d'humor negre i una trama hitchcockiana que deriva cap al terror més absolut. Memorable.
La protagonista de "Benedetta" (2021) compagina els èxtasis místics amb altres de més terrenals que obté amb l'ajuda de la novícia Bartolomea i d'una figureta de la verge polida convenientment. Les situacions voregen la paròdia però el director de "Showgirls" se sent còmode en el terreny de la provocació, amaneix la trama -basada en un cas real del segle XVII- amb violència, tortures i escomeses de la pesta (com a "Los señores del acero"), presenta una protagonista que, com passava a "Elle", no és del tot innocent i pot ser alternativament víctima o botxí, i, posats a fer, ofereix una bonica història d'amor en què la llibertat de les monges amants triomfa (gairebé) davant la mesquinesa, avarícia i crueltat de l'Església oficial representada per l'abadessa (Charlotte Rampling) i el nunci papal (Lambert Wilson).
Baz Luhrmann obre el seu biopic sobre el rei del rock amb una allau d'imatges certament impactant, com ja ha fet en títols anteriors, des de la peculiar adaptació del "Romeo + Julieta" shakespearià a "El gran Gatsby", el seu darrer llargmetratge estrenat ja fa nou anys.
Barroc i escassament subtil, aconsegueix, però, captar la nostra atenció i conduir-nos (com a "Moulin Rouge", com a "El gran Gatsby") a un univers en què la història es confon amb la llegenda i l'espectacle conviu amb la tragèdia. En aquest món estrany, un personatge igualment atípic, blanc del Sud enamorat de la música negra, revoluciona la conservadora societat americana dels cinquanta amb el seu moviment de malucs i, adoptat per l'enigmàtic coronel Parker (Tom Hanks amb una caracterització impossible), esdevé presoner de la seva llegenda (i d'un contracte draconià que l'obliga a romandre a Las Vegas mentre el seu mànager es rebenta els guanys al casino).
"Elvis", doncs, combina admirablement diversos registres:
- Ofereix, a la manera de títols com "Forrest Gump", un retrat de l'Amèrica que perdia la seva innocència a finals dels seixanta (referències a la segregació i als assassinats de Martin Luther King, Bob Kennedy i, fins i tot, Sharon Tate).
- Delecta els admiradors de l'Elvis amb la seva música. I cal dir que el muntatge agressiu o la pantalla partida en els inicis del film es prendran un respir perquè puguem gaudir de les seves actuacions, fins a l'emotiva seqüència final en què un Elvis que ja no sabem si és el real o l'actor que l'interpreta (molt bé), ofereix una extraordinària versió d'Unchained Melody, pocs dies abans de la seva mort prematura.
- Parla sobre el geni i la solitud. És, al cap i a la fi, una pel·lícula trista; fixem-nos com, en l'escena de l'aeroport, els grisos s'imposen sobre els colors saturats que omplen la resta del metratge.
A pesar de l'horrible maquillatge de Hanks, la idea que sigui el vampíric coronel Parker qui narri la història de la vida del cantant resulta força eficaç. Ens recorda la magnífica "Amadeus" de Forman, en què era Salieri qui parlava sobre Mozart. Parker representa la pitjor cara del capitalisme: converteix el jove músic en una màquina de fer diners, però ho fa menyspreant l'ànima i la salut del seu deixeble, hàbilment, invocant el pragmatisme i amb arts de venedor de fum, un entabanador professional que Luhrmann sembla comparar amb P.T. Barnum ateses les referències iconogràfiques al món del circ i els seus freaks. Paker s'aprofita d'Elvis però és el substitut d'una figura paterna gairebé inexistent (hi ha uns pares, però ella mor alcoholitzada i ell és un perdedor pusil·lànime) i també és qui millor el coneix i qui millor pot explicar el perquè de la seva mort prematura tot cercant l'eternitat.
Gràcies al bloc del nostre amic Cinefília, descobrim un curiós títol de l'etapa més comercial de Juan Antonio Bardem.
"La corrupción de Chris Miller" (1973) reuneix dues muses eròtiques que afrontaven per raons diverses un moment difícil en les seves carreres:
- Jean Seberg, després dels problemes amb l'FBI i la mort de la seva filla, patia greus depressions mentre llanguia en produccions europees de segona fila (categoria a la qual -no ens enganyem- pertany el títol ara comentat).
- Marisol ja no podia ser, per raons òbvies, la nena prodigi que havia animat el cinema franquista i assajava una etapa de maduresa (una forma de parlar: encara era molt jove) en què hauria de treure partit del seu físic. Fou una etapa breu que va culminar amb la portada d'Interviú. Després, va obtenir el reconeixement de la crítica per "Los días del pasado" (Mario Camus, 1978) i es va retirar del cinema per centrar-se en la militància d'esquerres al costat de la seva parella sentimental Antonio Gades.
El film d'en Bardem, producció espanyola rodada en anglès, coprotagonitzat pel tan guapo com irrellevant Barry Stokes, beu de la tradició del giallo i, com pertoca en un títol de les seves característiques, s'ho fa venir bé perquè elles i ell mostrin tota la pell nua que la censura podia admetre, amb la paradoxal conseqüència que l'erotisme resulta omnipresent i encara més evident que si la Marisol no hagués portat un vestit (més o menys translúcid) en la seva escena més atrevida. A més, la trama, que barreja uns misteriosos assassinats amb la descripció d'una relació malaltissa entre Chris Miller (Marisol) i la seva madrastra (Seberg), no estalvia els moments lèsbics entre ambdúes, contrapunt de la relació triangular amb un hippie que passava per allà traginant una guitarra (Stokes).
Com veieu, l'interès del film no radica precisament en el seu guió. Amb tot, podia haver estat una proposta divertida si el director li hagués insuflat una mica de ritme i no s'hagués acontentat amb planificar correctament o gaudir de l'estampa (incontestable) de la Marisol cavalcant pels afores de la mansió on la tenen empresonada.
El presumpte darrer lliurament de la nissaga dels dinosaures no està a l'altura dels títols precedents. És inferior al signat per Bayona i també al que va ser dirigit pel mateix Colin Trevorrow.
Molta acció i poc suspens. La primera meitat sembla una aventura de James Bond (només cal veure les escenes a Malta) amb dinosaures pel mig; i també la segona, que transcorre al cau del dolent enmig dels Alps, i que esdevé interminable, confusa i, alhora, previsible. I la voluntat de reunir els protagonistes de la segona part de la sèrie (Chris Pratt, Bryce Dallas Howard) amb els de la primera (Laura Dern, Sam Neill, Jeff Goldblum) pot semblar entranyable però a mi em recorda les produccions Marvel (molt presents a casa ara que el petit s'ens ha enganxat a Disney), en què la manera d'atraure el públic consisteix a reunir cada vegada més superherois venjadors i més malvats en històries intercanviables més llargues que un dia sense pa. Com diem, tot està ja vist i tot funciona per acumulació; les reunions familiars i els missatges ecologistes només convoquen la nostra indiferència i l'única caricatura que té certa gràcia recau en el personatge del dolent, un visionari a l'estil d'Elon Musk i similars que té el final que es mereix: servir d'esmorzar als dinosaures (fins i tot en això m'ha recordat el científic de la molt més divertida "No mires arriba").
Ens vol prevenir Hollywood sobre aquests mad doctors del segle XXI, barreja de científics i empresaris sense escrúpols? Precisament també he pogut veure a Netflix "Spiderhead", dirigida aquest mateix any per un hiperactiu Joseph Kosinski en què un pèrfid però simpàtic Chris Hemsworth assaja tota mena de drogues de disseny i fa servir Miles Teller (recordem que també apareixia a "Top Gun: Maverick") de conillet d'índies. Per cert, també és bastant dolenta.
