La més famosa adaptació de Tennessee Williams, dirigida per Elia Kazan el 1951, té una estranya virtut: sense obviar en cap moment el seu origen teatral, esdevé un títol de culte essencialment cinematogràfic, ple d'icones que van de la samarreta suada de Marlon Brando a la mirada esquiva d'una fràgil i desequilibrada Vivien Leigh; l'actriu, que patia trastorn bipolar, es confon amb el personatge, la mítica Blanche Dubois, dama del Sud vinguda a menys que intenta aparentar respectabilitat i oculta una nimfomania i addicció a l'alcohol probablement originades en un passat traumàtic; al solitari Mitch (Karl Malden) quasi l'ensarrona, però la seva impostura no enganyarà el seu cunyat (Brando), violent i masclista però molt guapo, i possiblement el més assenyat de la funció.
5 comentaris:
Sustentada en un texto brillante y en unas espléndidas actuaciones, no sólo de los dos protagonistas (que también), sino de los secundarios en que se apoyan, Kim Hunter y Karl Malden se llevaron el Oscar por sus interpretaciones, creo que merecidamente.
Un gran trabajo en general, que en su momento despertó admiración y repulsa casi a partes iguales y que, en cualquier caso, no deja indiferente al espectador.
Un clàssic ple de moments icònics de la història del cinema.
Una abraçada.
Trecce: Creo que había diálogos censurados para la versión española.
Juan: Com quan Brando, xop i amb la samarreta esquinçada, crida desesperadament el nom de la seva esposa Stella.
Una abraçada.
Una película de emociones desatadas que sirvió para dar prestigio al "Método" y sentó las bases del gusto de Elia Kazan por la introspección psicológica.
Un abrazo.
Así es.
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada