Que sigui en blanc i negre, però, és més aviat un tribut al còmic de Tomine. I Audiard -això és inqüestionable- no filma París com ho hauria fet Woody Allen: la ciutat que veiem a "París, Distrito 13" (el títol és eloqüent) pot ser qualsevol urbs contemporània, freda i impersonal, habitada per persones que venen de fora o que pertanyen a famílies que venen de fora, que no tenen el futur resolt ni molt menys i que cerquen el seu lloc en una societat inhòspita.
La semblança amb Rohmer pot ser més defensable. La importància d'un entorn urbà molt específic (el barri conegut com Les Olympiades) pot remetre a títols com "El amigo de mi amiga" (1987), i també hi ha altres elements comuns amb el cinema del mestre de la Nouvelle Vague per qui, a més, Audiard sempre ha expressat admiració: la rellevància de l'atzar; o les falses barreres que els personatges imposen amb unes paraules que, abans o després, es contradiuen amb els fets.
Més enllà d'aquesta discussió sobre les influències, el film parla de gent que vol aprendre a relacionar-se i que tampoc no s'entén molt bé a si mateixa, gent que ha d'aparentar ser decidida i que és, en el fons, molt fràgil, gent que està sola i que vol deixar d'estar-ho. En definitiva, l'essència de la literatura i del cinema sobre els sentiments, captada per Audiard (i Tomine, i Céline Sciamma, coautora del guió) amb tanta modèstia com lucidesa, sense pretendre fer cap discurs però ubicant les diverses trames amoroses en la més estricta contemporaneïtat, en un món que és l'antítesi dels paisatges campestres de Jane Austen, un món en què tot va de pressa, en què cal follar abans de prendre qualsevol decisió i les xarxes socials poden jugar males passades però també proporcionar la solució a les nostres inseguretats.
5 comentaris:
No he visto la película, pero parece que tiene sus cosillas interesantes.
Buena película, fue la elegida para la gala inaugural del pasado festival de Sevilla de cine europeo, y en general gustó a la gente, además se llevó el premio a la mejor actriz (Lucie Whang).
Saludos.
Trecce: Creo que Jacques Audiard es uno de los mejores directores franceses en activo y la película es más profunda de lo que promete su más bien ligero envoltorio.
ethan: Los actores, prácticamente desconocidos a excepción de Noémie Merlant, hacen muy creibles y cercanos a sus personajes.
Saludos y gracias por comentar.
Ja saps la meua opinió. Em va a encantar. Només tinc el dubte si forma part d'una trilogia o no. Pot ser tu em pugues ajudar...
Un abraç
No em consta que formi part d'una trilogia, però sí que es basa en tres relats del nord-americà Adrian Tomine amb format de novel·la gràfica (allò que abans en dèiem còmic).
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada