MADRES VERDADERAS

A falta de veure les "Madres paralelas" d'Almodóvar (l'allau d'estrenes m'està plantejant un problema seriós: em falta temps), comentarem aquestes "Madres verdaderas", que és un film de Naomi Kawase del 2020. 

L'obsessió de la directora per la relació entre l'home i la naturalesa pot semblar absent d'aquesta pel·lícula, que transcorre en bona part en un barri de gratacels de Tòquio. Res més lluny de la veritat. Les imatges recurrents de les fulles dels arbres són una pista claríssima; però la resta és també una metàfora al respecte: el matrimoni burgès que no pot tenir fills i que viu en un monstre de ciment recorre a la gestació subrogada; la segona part de la pel·lícula ens mostra la peripècia de la joveníssima mare biològica, que passa el seu embaràs en un centre d'acollida en una casa de fusta al costat d'un llac. 

El film tendeix al melodrama, cosa potser inevitable atès l'argument. Però Kawase clava la càmera als personatges amb intensitat bergmaniana barrejada amb delicadesa oriental i aconsegueix un dels seus treballs més notables.

EN SÈRIE

Netflix contra Movistar.

En la primera de les plataformes, veig "El juego del calamar", del coreà Hwang Dong-hyuk. 

Des de "Parásitos", els coreans estan de moda. Però l'èxit de la sèrie ha superat totes les previsions. I té la seva explicació. La sèrie té una factura correcta i uns actors molt sobreactuats, però potser el meu punt de vista al respecte sigui massa "occidental"; en qualsevol cas, crec que el secret del seu èxit és una trama que sap mantenir el suspens i enganxar l'espectador, malgrat que alguns girs resultin previsibles; el to combina el melodrama -sobretot en els primers episodis- i una càustica metàfora del sistema capitalista amb una violència desfermada i un to quasi tan infantil com els jocs que han de superar uns jugadors més desesperats que els personatges de "Danzad, danzad, malditos"; el còctel resultant converteix "El juego del calamar" en un espectacle transversal capaç d'agradar a les mestresses de casa, als adults sense complexos i també als més petits de la casa (una qüestió preocupant atesa la inclusió d'escenes i actituds no gaire edificants). 

Tan efectiva com exempta de subtilesa, també serveix per denunciar les ludopaties, tan destructives com contradictòries; o potser es pensen els participants que la seva mala sort en les apostes canviarà miraculosament?

Però la veritable sorpresa de la graella de Netflix (a falta de veure unes quantes sèries, que no som superhomes) ha estat la minisèrie de terror "Misa de medianoche", dirigida per Mike Flanagan, especialista en el gènere i responsable de la discreta "Doctor Sueño". Aquí es mostra molt més inspirat. No revelarem gran cosa de l'argument i només direm que juga amb algunes constants del gènere fantàstic, capgirant-les i vinculant-les a una mirada demolidora sobre el fanatisme religiós (el catòlic, per ser més exactes). Una realització inusualment reposada i elegant, fonamentada en llargs diàlegs i travellings, i emplaçaments de càmera impecables, aconsegueix un clima de misteri que ens farà lamentar que la història tingui un desenllaç, encara que no desmereixi de la resta. I els desconeguts intèrprets estan perfectes en els seus papers, amb menció especial per al lacònic ex-alcohòlic i, sobretot, el que fa de capellà.

Mentrestant, Movistar + presenta "La Fortuna", incursió d'Alejandro Amenábar en el format de les minisèries, amb l'excusa de narrar l'accidentat plet que va enfrontar el Regne d'Espanya i un caçador de tresors submarins nord-americà que havia recollit de les profunditats l'or enfonsat amb un vaixell vora Gibraltar cap al 1804. 

Els defectes que hem anat detectant en el cinema del director ja des de "Mar adentro", romanen en aquest treball televisiu (però amb un pressupost que endevinem considerable). Acadèmic i didàctic, escassament subtil (la majoria dels personatges, començant pel ministre incorporat per Karra Elejalde, són caricatures; només se salva, gràcies a la seva professionalitat, Stanley Tucci), pot interessar en la mesura que l'argument complagui l'espectador; però l'emoció resulta bastant escassa i la parella protagonista no té el carisma que requeria el contrapunt romàntic d'una trama -no ens enganyem- tan rocambolesca com, al cap i a la fi, insulsa. 

No vull dir que la sèrie no tingui cert nivell. Però la necessitat imperiosa de saber què passarà en el següent capítol, que atrapa els espectadors d'"El juego del calamar" (o de "Misa de medianoche"), aquí és absent.

SIN TIEMPO PARA MORIR

"Sin tiempo para morir" neix envoltada d'una aura mítica: una estrena ajornada a causa de la pandèmia i més esperada que mai, símbol de la recuperada -de moment- normalitat; el darrer títol interpretat per Daniel Craig; el títol que fa vint-i-cinc de la nissaga oficial. 

Calia fer alguna cosa diferent. 

L'elecció de l'eficaç Cary Fukunaga, o Cary Joji Fukunaga ("Jane Eyre", "True Detective"), no tindrà més rellevància que la que ha pogut tenir la successió de competents realitzadors al servei de la darrera etapa de la sèrie, i el film resultant és peculiar, sí, en la mesura que porta a l'extrem la vulnerabilitat del personatge, anunciada des de "007 Casino Royale", que començava quan li feien un massatge no precisament relaxant i acabava amb la mort de la Vesper Lynd, un trauma que plana sobre tota la sèrie i se sublima en aquesta entrega; però la resta és més o menys el de sempre, inclòs el final emblemàtic en una illa controlada pel malvat. Escenes d'acció ben resoltes, escenaris que semblen el catàleg d'una agència de viatges i, això sí, moltes dosis de romanticisme i de melodrama que enllacen amb el film més de culte de la nissaga, "007 al servicio secreto de su Majestad", explícitament homenatjat en la cançó que acompanya els títols de crèdit finals, la mateixa que obria els inicials d'aquell, cantada per Louis Armstrong i amb una lletra que contradiu l'argument d'ambdues pel·lícules i el títol de la darrera: "We Have All The Time in The World". 

Els puristes atacaran "Sin tiempo para morir" per la seva presumpta traïció a l'esperit de la nissaga ideada per Ian Fleming. Jo no aniré tan lluny però no els perdono que Ana de Armas tingui només una seqüència (encara que sigui, amb el començament, el millor d'un film a estones brillant però un pèl llarg).

Només una escena en una pel·lícula de quasi tres hores?

MARAVILLAS

Manuel Gutiérrez Aragón potser és avui un nom una mica oblidat. Però, des dels anys setanta, en què va dirigir "Habla, mudita" (1973) i va treballar en els guions de "Furtivos" (José Luis Borau, 1975) i "Las largas vacaciones del 36" (Jaime Camino, 1976), i almenys fins a la seva última col·laboració amb Ángela Molina ("La mitad del cielo", 1986), va consagrar-se com un dels autors de referència d'un cinema espanyol que superava el seu complex d'inferioritat. Després, el seu cinema es va tornar acadèmic. Valgui com a referència l'últim títol que va dirigir -després del qual va dir que es retirava-: "Todos estamos invitados" (2008) tractava, com la darrera pel·lícula d'Icíar Bollaín, sobre l'ETA; però no sobre la reconciliació sinó sobre l'odi i el salvatgisme que van ocasionar la mort de moltes persones l'únic pecat de les quals va ser allunyar-se del pensament únic; és un treball correctíssim i segurament necessari però que no aporta una mirada original i esdevé mancat de la màgia dels seus millors títols, que, a risc de frivolitzar, podríem dir que es van encomanar de la inspiració de qui en va fer els cartells, el gran Iván Zulueta.

Entre aquests, cal destacar la meravellosa "Maravillas" (1981), i ja em perdonareu el fàcil joc de paraules i potser em perdonarà l'amic Cinefília per apropiar-me d'un dels posts que integren la seva completíssima retrospectiva sobre Fernando Fernán Gómez. Però no puc resistir-me a parlar d'un dels títols que van marcar la meva educació cinèfila i que ara, gràcies al company, he revisat. 

Gutiérrez Aragón deixa enrere els ambients rurals i les mirades sobre el franquisme per abraçar -aparentment- la moda del cinema quinqui, el mateix any que Carlos Saura ennoblia el subgènere amb "Deprisa, deprisa". 

Però "Maravillas" és un film complex i heterogeni, que parla de la solitud i el desarrelament. El títol fa referència al nom de la jove protagonista, que viu en companyia del seu pare, un fotògraf que va conèixer temps millors, aficionat a les revistes eròtiques i que li manlleva diners a la filla per anar de putes. La noia té uns tiets jueus sefardites que l'omplen de regals i un d'ells, en Salomó, és mag i l'ensenya a no tenir por (caminant per la barana dels terrats); el pare intenta inútilment integrar-se en la comunitat jueva, només per sentir-se integrat en algun lloc. Maravillas i els seus amics no tenen futur i sobreviuen cometent petits delictes (un assumpte amb unes joies se'ls escaparà una mica de les mans); Chessman i el Pirri comparteixen un passat traumàtic en un reformatori. 

Maravillas i Chessman viuen una fugaç història d'amor. El noi no és un catàleg de virtuts, precisament, però resulta commovedor quan, pel seu mal cap, perd l'ocasió d'integrar-se a la societat fent de venedor a Galerias Preciados; les actuacions que fa per al número d'en Salomó, fent de condemnat a mort, resulten premonitòries d'un destí que només el pot portar entre reixes. 

Per què "Todos estamos invitados" és només correcta i "Maravillas" és una meravella? En la primera, Gutiérrez Aragón mai no transcendeix el tema tractat, sense desconèixer el seu interès objectiu. A "Maravillas", les accions més quotidianes estan impregnades d'una rara poesia: la jove protagonista fent l'amor al ritme de Nina Hagen i el seu African Reggae; el pare i l'amic compartint amb delectació un ou ferrat; el pare ajudant el venedor a col·locar el tall de fetge que acaba de comprar per a la nena que viu al prostíbul i que mira els dibuixos de Mortadelo i Filemón; la sessió fotogràfica per a Chessman, o aquest recitant Calderón de la Barca (la vida és somni; es viu com se somia: sols). 

Fernando Fernán Gómez, per descomptat, broda el seu paper. Però el film tampoc no seria el que és sense les prestacions dels joves protagonistes: Cristina Marcos, excepcionalment fotogènica en la seva primera intervenció cinematogràfica, l'inefable Enrique San Francisco aportant el seu físic insòlit al tràgic rol de Chessman, o el Pirri, un prodigi de naturalitat, encara un nen, en el seu primer paper important (va fer més pel·lícules, fins i tot va exercir de peculiar crític cinematogràfic a la televisió; però, com els personatges de les seves pel·lícules, no va aconseguir escapar de la marginalitat i l'heroïna va acabar amb ell a l'edat de vint-i-tres anys).

LA SEMILLA DEL ESPACIO

"La semilla del espacio" (Steve Sekely, 1962), adapta, com no oculta el seu títol original, la novel·la de ciència-ficció El día dels trífids, escrita per John Wyndham. 

Després d'una pluja de meteorits, la majoria dels habitants d'Anglaterra -i, probablement, de tot el món- es queden cecs. I, per si això fos poca desgràcia, unes plantes que poden desplaçar-se i s'alimenten de carn es multipliquen i comencen a delmar la població. 

La pel·lícula és una sèrie B entranyable que eludeix els aspectes més interessants de la distopia de Wyndham per copiar l'argument de "La guerra de los mundos" mentre discorre pel gènere d'aventures post-apocalíptiques, propiciant episodis d'involuntària comicitat. No em resisteixo a destacar-ne alguns: 

- Els crits d'horror totalment forçats de l'abnegada esposa d'un biòleg dipsòman amb qui conviu en un far. 

- Uns presoners fugats obliguen les dones cegues acollides en una mansió a França -curiosament, totes guapíssimes- a ballar i festejar amb ells. 

- Les insinuacions de les noies que coincideixen amb el protagonista, ja siguin o no invidents, no resulten gaire subtils (curiosament, la noia que a la novel·la l'acompanya en tot moment, al film és una nena). 

- Els atacs dels trífids són bastant patètics. L'escena en què el protagonista opta per rostir-los sembla ben bé una calçotada en versió monstruosa. 

- Però el millor gag, que sembla extret d'"Aterriza como puedas", és el de l'avió de passatgers: tots han quedat cecs, hostesses, pilots i el passatge; no obstant això, mantenen prou bé la compostura; fins i tot els tripulants, que semblen força tranquils mentre intenten comunicar amb la torre de control i comproven el combustible passant els dits per les agulles dels indicadors; llavors, el pilot li diu a l'hostessa que miri de tranquil·litzar els passatgers; ella avança a les palpentes entre la gent que, com dic, apareix sorprenentment relaxada si tenim en compte que acaben de quedar-se cecs, i els demana calma; llavors, un nen pregunta en veu alta si també el pilot està cec... Immediatament, el caos s'apodera de l'avió (!!). 

En la seva fugida, els protagonistes arriben a França, on es desplacen en un Citroen tauró, només faltaria! Com que allà tot està en flames i potes enlaire, continuen cap a Espanya i el seu mitjà de transport passa a ser... un carro! Per descomptat, totes les cases estan pintades de blanc. Els espectadors nostrats potser reconeixeran el Poble Espanyol de Barcelona, i Sitges en el pla final, quan el passeig encara no estava asfaltat.

MÁS ALLÁ DE LA DUDA

La primera pel·lícula americana de Fritz Lang, "Furia" (1936) aborda el linxament (en grau de temptativa) d'un fals culpable. 

L'última que va dirigir als Estats Units, vint anys més tard, és "Más allá de la duda", i parteix d'una qüestió similar: un periodista i un escriptor (Dana Andrews, amb qui acabava de treballar a "Mientras Nueva York duerme"), després d'assistir a una execució a la cadira elèctrica, es preocupen per la possibilitat d'un error judicial que acabi amb la mort d'un culpable que ho sigui només en aparença. 

Un punt de partida prou interessant un any abans de la magnífica "Doce hombres sin piedad". 

El periodista i l'escriptor ideen un pla que només pot acabar com el rosari de l'aurora: fabricaran pistes que incriminin l'escriptor en un assassinat sense resoldre fins a aconseguir una sentència de culpabilitat, per després destapar la impostura i així posar en evidència tot el sistema judicial. 

El problema del film és que l'ambigüitat dels personatges i, sobretot, un llibret rocambolesc, forçat fins a resultar inversemblant, acaben per fer-nos dubtar de tot -que potser ja es tracta d'això si ens atenim al títol-, i ja no sabem si cal estar a favor de la pena de mort o no; fins i tot ens plantegem demanar-la per al guionista (o, com diria l'acudit, com a mínim un jec d'hòsties).

MAIXABEL

A "Maixabel" (2021), Icíar Bollaín ens parla de la trobada entre la vídua del socialista Juan María Jáuregui i els etarres que el van assassinar, presumptament penedits. 

El film advoca clarament per la reconciliació en un to tan serè i contingut com la mateixa posada en escena, quasi bergmaniana. Blanca Portillo i Luis Tosar aporten una gran intensitat, sobretot en el moment culminant en què s'asseuen a parlar.

DUNE

Al canadenc Denis Villeneuve no se li pot negar valor. Després de signar la seqüela de "Blade Runner", roman en el terreny de la ciència-ficció i aborda un projecte impossible: l'adaptació de l'obra "Dune", de Frank Herbert, ja portada a la pantalla sense gaire èxit per David Lynch el 1984. 

Cal aprendre dels errors dels altres i Villeneuve salva el problema de la densitat del text presentant només la primera part de la història -que ja li ocupa dues hores i mitja- i reservant la resta per a una continuació. 

Imposa un ritme pausat però equilibrat, sense els problemes que tenia el film de Lynch en aquest aspecte, i procura que la claredat expositiva prevalgui encara que sigui en detriment de l'acció. La qual cosa no vol dir que el plantejament sigui anticomercial; de fet, "Dune" s'assembla bastant a qualsevol dels lliuraments de Star Wars: la mateixa èpica, el mateix sentit de l'aventura, una posada en escena certament espectacular. Història i escenari -el desert d'Arrakis- ens porten però a la memòria un altre títol inoblidable: el "Lawrence de Arabia" de Lean, amb l'omnipresent Timothée Chalamet exercint de Peter O'Toole en més jove i més menut. 

I entre Lucas, Lynch i Lean, Villeneuve captiva amb una obra visualment fascinant, amb naus espacials amb forma d'insecte i grans escenes de masses, que sap ser alhora elegant i sòbria com ho són els interiors dels palaus d'Arrakis, bon exemple de brutalisme interplanetari -i és que calen parets molt gruixudes per protegir de la calor que hi fa-.