Totes les imatges de "My Mexican Bretzel" (Núria Giménez Lorang, 2019) pertanyen a una sèrie de filmacions domèstiques en 8 i 16 mil·límetres atribuïdes als avis de la directora, que vivien a Suïssa. Uns avis presumptament benestants que mostren les seves vacances als destins de moda durant els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial a través d'unes imatges casuals i, no obstant això, bellíssimes, que funcionen en dos nivells: com a document sobre l'Europa del miracle econòmic de la segona meitat del segle XX i com a reflex involuntari de les carències íntimes dels seus protagonistes. Però ambdós nivells no existirien sense la complicitat de l'espectador; la naturalesa prosaica del material de partida dialoga amb les nostres conviccions i, a més, amb la informació complementària que aporten els subtítols, teòricament extrets del diari de l'àvia que sempre somriu (o quasi sempre) mentre és filmada.
En definitiva, la catalana Núria Giménez, en un dels exercicis més interessants i més insòlits del nostre cinema, a partir de la trobada casual de les pel·lícules de viatges, juga amb els conceptes de realitat i ficció i juga amb els elements que defineixen el cinema: la imatge, reelaborada a partir del muntatge i de l'aportació literària, i el so, que il·lustra amb calculada parquedat allò que la càmera de l'avi retrata amb avidesa.
4 comentaris:
Una proposta molt interessant, exemple de fins a quin punt es pot crear una ficció amb aparença de realitat.
Una abraçada.
I la millor pel·lícula que hem vist aquesta temporada del Cicle Gaudí.
Una abraçada.
Esta es de las que quedó pendiente en su momento. Veremos si algún día...
Pues vale la pena, créeme.
Publica un comentari a l'entrada