Amb una carrera en caiguda lliure després dels fracassos d'"Una señorita rebelde" i "At Long Last Love", el director intenta retrobar el favor del públic convocant els protagonistes d'un dels seus grans èxits -"Luna de papel"-, Ryan O'Neal i la seva filla Tatum, per protagonitzar un film bastant coral que volia explicar els orígens de Hollywood, quan els productors de cinema independents van viatjar a l'Oest escapant del monopoli imposat per Edison i els seus sequaços. També torna a treballar amb el director de fotografia László Kovács. Recupera Burt Reynolds del seu anterior film i, pensant que Cybill Shepherd no li portava sort ni agradava als crítics, imposa la debutant Jane Hitchcock.
La noia era bufona però sense gaire carisma. La seva carrera al cinema comença i acaba amb "Nickelodeon", que va ser un nou fracàs en la carrera del director.
Es tracta d'un títol simpàtic però que mai no acaba de funcionar del tot. Bogdanovich pretén elaborar una comèdia que vagi del slapstick (conseqüent en tractar-se d'un homenatge al cinema mut) als registres més sofisticats característics de la screwball comedy. Tot, però, resulta un pèl forçat, des dels gags, irrellevants sense excepció, fins a la història d'amor a tres bandes entre O'Neal, Reynolds i Hitchcock, sense substància ni progressió dramàtica.
En l'escena culminant, els personatges assisteixen a la projecció d'"El nacimiento de una nación", de Griffith (*), i constaten que mai no podran fer una pel·lícula millor, tot i que no renuncien al seu amor pel cinema, llavors elevat de la categoria d'espectacle de fira al d'expressió artística de primer nivell. Una metàfora d'allò que potser sentia el mateix Bogdanovich? L'impuls de seguir el camí d'uns clàssics de qui mai no podria estar a l'altura?
(*) Com que Bogdanovich és un pedant (ens va quedar clar després de veure "Lío en Broadway"), ens fa saber que, inicialment, el film de Griffith portava per títol "The Clansman", però que el canviarien per a l'estrena als Estats del Nord.
8 comentaris:
No la he visto, pero porque he huido de ella jajaja. No, en serio, me suele interesar el cine de Bogdanovich, pero sus comedias, a excepción de ¡Qué ruina de función!, con la que me parto de risa cada vez que la veo, no las aguanto.
Saludos!
Bogdanovich, todo un enamorado del cine, tema de algunas de sus películas, seguía sin levantar cabeza.
ethan: Yo no he visto "¡Qué ruina de función!". Me reí mucho con el montaje teatral y siempre tengo la sensación de que la película ha de decepcionarme. Pero guardo un buen recuerdo de "¿Qué me pasa, doctor?".
Trecce: No tuvo mucha suerte desde que le dio por ligarse a sus actrices rubias.
Saludos y gracias por comentar.
Que tal Ricard!
No la he visto pero creo que la voy a seguir manteniendo en la nevera...jeje
Saludos!
No he tingut ocasió de veure-la (com la majoria de títols de la filmografia de Bogdanovich). A més a més, això de "Nickelodeon" em sona molt a Garci, un altre director que no m'acaba de fer el pes.
Una abraçada.
Fran/Juan: Espero que, al menos, hayáis visto "La última película", el mejor trabajo de Bogdanovich y un título clave de los setenta. Y, si no, os la recomiendo encarecidamente.
Una abraçada.
Hola, otra que no he visto. Me gusta mucho ese remake de la Fiera de mi niña que es ¿ Qué me pasa doctor? Y aquella "The last picture show" del 72 con unos jovencisimos Jeff Bridges y Cybill Shephard. Aunque los que se llevaron los premios fueron los de reparto Ben Johnson y Cloris Leachman. Pero tampoco mucho más.
Saludos
Las dos que citas son también mis preferidas. El resto de la filmografía de Bogdanovich no está a su altura.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada