dissabte, 10 d’abril de 2021

LOS OLVIDADOS

Buñuel va iniciar la seva etapa mexicana amb dos films molt comercials (tot i que el primer va ser un fracàs econòmic): "Gran Casino" (1947) i "El gran calavera" (1949). Però en el seu tercer treball amb el productor Óscar Dancigers, el realitzador es va mostrar més ambiciós. 

"Los olvidados" (1950) comença amb una veu en off que, sobre imatges d'arxiu de diverses urbs del món, explica que totes les grans ciutats oculten espais miserables. Però és probable que el breu pròleg (com l'actitud responsable del director de la granja-escola) només pretengui absoldre les autoritats mexicanes d'una pobresa i d'una violència que semblen endèmiques al país i que, al film, concerneix els més joves (nens i adolescents) que viuen en barraques als barris marginals de Ciutat de Mèxic, amb famílies desestructurades o directament inexistents. Llevat d'aquesta concessió als poders públics (que el títol contradiu), Buñuel no ens estalvia res en la seva voluntat de denúncia: els diversos episodis d'una trama que comença amb la fugida d'en Jaibo del correccional i acaba amb la seva mort a mans de la policia mostren uns personatges sense horitzons, analfabets, alcohòlics, supersticiosos, mesquins, traïdors i assassins. Alguns més bèsties que altres, tot sigui dit: en Pedro no és mal xicot però la seva mare no li demostra cap afecte i tampoc no té gaire sort; el Jaibo és un criminal però se suggereix que és a causa de no haver-se sabut mai estimat; el director ho subratlla quan posa en imatges els seus darrers pensaments; aquest moment, com l'escena del malson d'en Pedro, ens porta al Buñuel més obertament surrealista, però la part més realista, quasi documental, de la història, com ja passava en "Las Hurdes, tierra sin pan", un film de temàtica similar, proporciona imatges tan inquietants com les dels títols adscrits al moviment: les gallines, l'home sense cames a qui roben i abandonen al mig del carrer. I els personatges del cec i l'orfe que l'ajuda semblen remetre a la tradició literària espanyola, font d'inspiració d'alguns dels seus millors treballs.

8 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Un clàssic que no ha perdut gens de vigència, amb una excel·lent direcció de fotografia a càrrec de Gabriel Figueroa.

Una abraçada.

ricard ha dit...

Com pots veure, vaig aprofitar el teu enllaç. Molt interessant el teu repàs a la filmografia de Buñuel.

Una abraçada.

Trecce ha dit...

Siempre es un placer ver y analizar las películas del maestro aragonés.

Fran ha dit...

Que tal Ricard!
La he visto hace muy poco y me ha parecido magnifica. Disfruto especialmente con la visión de como eran las cosas por aquel tiempo, aunque desgraciadamente ciertos aspectos todavía son comunes en nuestra sociedad.
Pues si, creo que Juan ha ejercido como una especie de "Flautista de Hamelin Buñueliano" y nos ha enganchado, aquí seguimos con las películas del maestro.
Saludos!

Cinefilia ha dit...

Moltes gràcies!

ricard ha dit...

Trecce: Sin duda alguna.

Fran: Sí, el repaso de Juan a la filmografía de Buñuel en México es interesante y exhaustivo.

Juan: No es mereixen. Ja veus que tens molts seguidors.

Una abraçada i gràcies pels vostres comentaris.

Pedro Rodríguez ha dit...

Obra maestra redonda, total y absoluta.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Pues sí.

Un abrazo.