dissabte, 24 d’abril del 2021

¡ME CAGO EN GODARD!

Com correspon per Sant Jordi, avui recomanaré un llibre: "¡Me cago en Godard!", de Pedro Vallín (Arpa, 2019). 

Tot i que, segons sembla, escriu a La Vanguardia, no coneixia l'autor. El llibre em va atreure pel títol tan irreverent i pel seu subtítol que avisa del contingut: "Por què deberías adorar el cine americano (y desconfiar del cine de autor) si eres culto y progre". 

No puc pretendre tornar a explicar allò que l'autor defensa prou bé al llarg de quasi 300 pàgines, amb prosa eloqüent i compaginant una notable erudició amb un tarannà tan divertit i irònic com el títol anuncia. Em limitaré a dir que exposa i exemplifica una tesi segons la qual el prejudici que acusa el cinema nord-americà de ser de dretes no té cap fonament i que, ben al contrari, sempre ha estat popular i crític amb l'establishment, mentre el cinema europeu i la seva teoria dels autors representen una mirada burgesa conservadora i aliena als problemes reals de la ciutadania. 

Vallín demostra tenir un coneixement de l'art cinematogràfic profund i quasi enciclopèdic, però també de molts altres aspectes del món cultural. Tot això, tenint en compte que no és crític sinó periodista, especialitzat en temes d'economia i política. Aquesta versatilitat i una lucidesa poc habitual li permet no únicament convèncer el lector del seu punt de vista sobre el cinema americà sinó denunciar de passada molts prejudicis arrelats en una crítica que ha reemplaçat el sentiment de culpa judeocristià per la fe marxista (l'autor no oculta les seves simpaties liberals) i concloure que la diferenciació entre artesà i autor és senzillament un artifici o que el conte, la narració que alegrava les nits dels primitius homes caçadors, és el fonament de la major part del cinema de Hollywood, mentre que la novel·la és un invent burgès i, per definició, conservador. Els autors es miren el melic mentre els narradors ens parlen de les pors i les necessitats de la gent i, en darrera instància, de la recerca de la justícia i la llibertat. 

És un text útil i divertidíssim que recomano sense reserves. O quasi. Cap a la meitat, un excés d'erudició està a punt de frenar l'interès de la seva lectura, però un capítol lluminós sobre el cinema nord-americà dels anys vuitanta el redimeix sobradament. L'autor va créixer en aquests anys i es va apassionar pel setè art gràcies a Spielberg i a Star Wars. 

Jo el supero en edat i la meva fe cinematogràfica té uns orígens diametralment oposats, ja que, als meus quinze anys, vaig descobrir les versions originals subtitulades i a Fellini, Visconti i Bergman. I me'n vaig enamorar. Tal com sona. Tampoc he ocultat mai la meva devoció per la Nouvelle Vague, tot i que reconec els defectes d'un Godard entestat, sobretot els darrers anys, a fer justament allò que Vallín denuncia: mirar-se el melic. 

No obstant això, i no obstant aquesta petita diferència d'edat, em reconec en l'experiència juvenil de l'autor quan parla del desembarcament als instituts d'un professorat d'ideologia marxista que pretenia fer-nos partícips dels prejudicis i idees preconcebudes heretats del materialisme històric. Per sort, nosaltres teníem altres preocupacions. Però no podré oblidar mai aquella excursió a Barcelona en què algú va proposar -llavors no hi havia cinema d'estrena a la meva petita ciutat i havíem d'aprofitar els viatges a la capital- anar a veure la pel·lícula del moment, "Apocalypse Now", i la immediata desqualificació d'un d'aquests professors del PSUC afirmant que era propaganda imperialista ianqui, per descomptat sense haver vist l'obra mestra de Coppola i tan content, convençut que no li calien més arguments. 

Estic molt d'acord amb tot allò que Vallín afirma al seu llibre (això vol dir que sóc de dretes o encara em puc considerar "culto y progre"?), però em fa l'efecte que l'hegemònica ideologia marxista que l'autor denuncia no perviu ni tan sols en l'àmbit de la crítica cinematogràfica, sortosament, i que els anatemes de moda als anys setanta i vuitanta, com l'imperialisme o el consumisme, estan ja una mica superats. En realitat, el problema del moment, en la meva sempre modesta opinió, és la falta de creences, ja siguin marxistes, ja siguin neoliberals, substituïdes per un campi qui pugui cultural i polític que ens fa objectius idonis per a una ultradreta que ja no es talla gens ni mica (només cal veure el circ de les eleccions madrilenyes).

6 comentaris:

Trecce ha dit...

Es un planteamiento interesante, el que defiende el autor y no totalmente desencaminado, aunque supongo que llevado al extremo.

ricard ha dit...

No creas que tenga que esforzarse demasiado. Su tesis es muy defendible pese a los prejuicios en contra y el autor aporta numerosísimas pruebas. Reconoce que hay películas de Hollywood de derechas y cine europeo de izquierdas, por supuesto, pero son excepciones a la regla.

Saludos.

Júlia ha dit...

Pinta molt bé, gràcies.

ricard ha dit...

De res, gràcies a tu per visitar el bloc!

Fran ha dit...

Hola Ricard!
Vaya, esto podría dar para un buen e interesante debate. En cierto modo me identifico con tu postura, creo que por edad tenemos el mismo software cinefilo...jeje Me anoto el libro, me parece desde luego interesante.
Creo que a veces los prejuicios pueden llegar a motivar que no disfrutemos de ciertos contenidos, yo cuando me pongo con una película hago lo mismo que cuando practicaba nudismo, fuera ropa y demás mantras. Últimamente estoy moviéndome por tweeter y me sorprende como en temas de cine la gente también se atrinchera.
Saludos!

ricard ha dit...

Nunca he entrado en tweeter. Me peleo bastante en el trabajo, paso de hacerlo fuera de él.

Por cierto, yo también practico el nudismo de vez en cuando. En Tarragona hay muy buenas playas.

Saludos.