divendres, 16 d’abril de 2021

ELS MONSTRES ENTRE NOSALTRES

Com demostra "El monstruo de St. Pauli", que comentàvem fa ben poc, o moltes obres mestres de la literatura o del cinema, d'"A sangre fría" (llibre o pel·lícula") a "M, el vampiro de Düsseldorf", passant per una infinitat de títols de totes les èpoques, la crònica negra extreta de la realitat aporta arguments que superen les millors ficcions. 

La sèrie de TV3 "Crims", sense sortir de Catalunya, aborda aquests successos des d'un punt de vista estrictament documental, tot i que ho fa a través d'una estructura molt codificada en què abunden les declaracions dels policies que han intervingut en unes investigacions que, sovint, ens semblen tan matusseres com els mateixos actes criminals, comesos principalment per psicòpates amateurs

Tot i que l'estructura d'aquests documentals apunta a certa fredor i que sempre tenim la sensació de quedar-nos amb els aspectes més superficials, he de reconèixer que algun dels episodis m'ha impactat profundament. Com aquell que narrava l'assassinat d'una parella jove i simpàtica perpretrat pel germà del noi amb l'ajuda de la seva companya en la casa en què vivien tots quatre -una casa maca i gran però assetjada pel desordre i la decadència- en una urbanització d'Abrera tan trista i impersonal com ho són totes aquestes urbanitzacions del segon cinturó metropolità (es diu així, oi?). El caràcter caïnita del succés i les circumstàncies que el rodejaven el feien encara més terrorífic: la noia assassinada estava a punt de tenir una filla, els cadàvers van ser esquarterats, els assassins van fugir sense gaires problemes però deixant totes les proves del món i van ser detinguts al port de La Haia (!) un mes després, perquè uns gendarmes van veure que vivien al cotxe com uns indigents i van sentir curiositat. I no hi havia un mòbil clar, tot i que les desavinences entre els germans eren conegudes. Els morts eren molt sociables; els assassins (que en les fotografies semblaven ben normals i ben eixerits) no es feien amb ningú; potser discutien per haver de compartir la casa que els pares els havien cedit; potser perquè les víctimes rebien més visites i feien soroll. Més que el crim en sí, allò que em va provocar més horror va ser imaginar el procés mental pel qual una parella sense amics pot arribar a l'extrem de planejar i executar amb fredor i determinació la mort d'un familiar proper i una noia embarassada, sense que al judici es demostrés que patissin cap desordre mental, més enllà de consumir alguns ansiolítics.
També eren parelles joves amb tota la vida pel davant les que matava Charles Sobhraj, ara sí amb el móbil evident del robatori però intervenint certa animadversió cap a aquests nois blancs (l'assassí era fill d'un indi i d'una vietnamita) que jugaven a ser pobres i, carregats amb una motxilla, moltes il·lusions, i, eventualment, alguns xecs de viatge, feien la ruta hippie que els duia d'Europa o els Estats Units a Katmandú o el Sud-est asiàtic en els anys immediatament posteriors al conflicte del Vietnam. El criminal era tot un seductor i, ajudat per una noia canadenca i sota l'aparença d'un distingit tractant de gemmes, caçava les seves víctimes al seu pis de Bangkok, on sempre hi havia festes, les enverinava i les matava; o, si li convenia, les convertia en esclaus, com en el cas del pobre Dominique. 

La seva trajectòria criminal i la investigació duta a terme per un jove funcionari de l'ambaixada holandesa són objecte d'una sèrie de vuit capítols que es pot veure a Netflix, titulada "La serpiente" per l'apel·latiu amb què la premsa groga va batejar l'assassí. Una estructura alambinada amb salts temporals constants que potser vol ocultar la desconfiança dels realitzadors (especialistes del medi televisiu) en les seves capacitats, substituint la intensitat per la precipitació, no invalida una proposta ambientada de manera excel·lent, que sap situar-nos en l'època i retratar amb la mateixa eficàcia els escenaris exòtics, la nit de Bangkok, la corrupció dels policies tailandesos o el distanciament còmplice i els prejudicis colonials dels membres de les ambaixades. El funcionari holandès que perseguirà obsessivament el criminal posant en perill la seva carrera i el seu matrimoni ens remet als antiherois d'altres trames policíaques inspirades en casos reals (com el dibuixant interpretat per Jake Gyllenhaall a "Zodiac"). Però si, com deia Hitchcock, una història és millor com millor és el seu dolent, aquesta resulta apassionant per la inquietant, antisocial i profundament narcisista personalitat de l'esmunyedís Sobhraj, un psicòpata de manual. I que no sigui ficció fa possible que hi siguin presents la sordidesa i surrealisme que només pot aportar la realitat més prosaica, com també fa més horribles els crims i els criminals.

4 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Ostres, Ricard! M'ha cridat molt l'atenció que parlis de "Crims", ja que jo també fa dies que hi estic enganxat. A mi, particularment, els episodis que més m'han impactat són els dos dedicats a la bibliotecària Helena Jubany. D'entrada, perquè es tracta d'una mort sense resoldre, però també a causa de la seva repercussió pública, amb reobertura del cas als jutjats.

Una abraçada.

ricard ha dit...

M'hi he enganxat fa poc i no vaig veure els episodis d'Helena Jubany, tot i que, com bé dius, se n'havia parlat molt.

Una abraçada.

Trecce ha dit...

Muy atractivas las series que comentas.

ricard ha dit...

Sí, incluso un tanto adictivas.

Saludos.