El primer film que va dirigir, "Escalofrío en la noche" (1971), és un thriller de suspens sobre l'assetjament d'una dona pertorbada a un disc-jockey i locutor radiofònic (Eastwood). No és Hitchcock però és un treball prou hàbil i eficaç que va ser ben rebut pel públic i la crítica.
L'any 1975, dirigeix i novament interpreta "Licencia para matar". No confondre amb un títol de la nissaga Bond, tot i que el protagonista és quasi tan improbable com l'agent secret britànic: un antic assassí a sou ara dedicat a donar classes d'Història i col·leccionar art (la presentació del personatge va ser copiada/homenatjada per Spielberg a "En busca del arca perdida"), forçat per una organització secreta a eliminar un agent traïdor la identitat del qual els és desconeguda i a qui caldrà desemmascarar en el curs d'una escalada a l'Eiger, als Alps Suïssos (el títol original és "The Eiger Sanction").
El film deriva cap al gènere d'aventures en la modalitat d'alpinisme i cal dir que excel·leix en aquest vessant. Eastwood treu molt profit d'un escenari natural tan bell com vertiginós i, sense presses i sense efectes especials, transmet molt eficaçment la sensació de risc i d'incertesa. Faria un magnífic programa doble amb "Máximo riesgo" (un títol brillant i entretingut que va protagonitzar Sylvester Stallone el 1993 a les ordres de Renny Harlin).
El 1977, a "Ruta suicida", fa de policia que rep l'encàrrec de conduir una prostituta (Sondra Locke) des de Las Vegas fins a Phoenix perquè testifiqui en el judici contra un mafiós. Però són molts els interessos en joc, les autoritats hi estan involucrades i tot un exèrcit farà l'impossible perquè no arribin al seu destí. De fet, precisament perquè volen el fracàs de la missió, l'han triat a ell a pesar dels seus problemes amb la beguda.
Ja tenim dos perdedors que tampoc no es tenen gaire simpatia, almenys inicialment, enfrontats al sistema; un sistema que, literalment, vol aniquilar-los. Una variant interessant de buddy movie que aprofita molt bé la complicitat entre els seus protagonistes, parella a la vida real, i que conté algunes seqüències d'acció i violència certament memorables, com la casa que s'esfondra per la pluja de bales o l'arribada a Phoenix amb un autobús que han convertit de manera artesanal en una fortalesa capaç de resistir els trets de tots els policies de l'Estat.
Després d'haver interpretat al mític Harry el Brut en tres títols dirigits per Don Siegel ("Harry el sucio", 1971), Ted Post ("Harry el fuerte", 1973) i James Fargo ("Harry el ejecutor", 1976), es dirigirà ell mateix en una quarta entrega, del 1983, "Impacto súbito", famosa per l'escena en què, pistola en mà, li etziba al dolent allò de "Vinga, alegra'm el dia".
Si tots aquests títols són notables malgrat la seva vocació obertament comercial, "El principiante" (1990) és bastant avorrida i tòpica. Es tracta, una vegada més, d'una buddy movie que emparella el policia veterà i temperamental (Eastwood, és clar) amb un passerell interpretat -és una manera de parlar- per Charlie Sheen. S'ha dit que l'única raó per fer aquesta pel·lícula va ser fer-li un favor al xicot, en hores baixes; potser la jugada no li va sortir del tot malament, i Sheen, els anys següents, va recuperar certa popularitat en papers de comèdia.
A "Un mundo perfecto" (1993), Eastwood es reserva un paper secundari i cedeix el protagonisme a Kevin Costner (llavors, encara cotitzadíssim), que fa el paper d'un fugitiu de la justícia, un outsider, que recorda, fins i tot en la samarreta blanca que llueix tota l'estona, el protagonista de "Malas tierras" (a més, el film també s'ambienta als anys seixanta). Un individu violent, però en el fons no tan mala persona, que prendrà com a ostatge un nen que gaudirà d'allò més amb l'aventura i amb qui es comportarà com el pare que hauria volgut per a ell. Emotiu i elegant, el film es troba entre el millor que Eastwood hagi dirigit mai. Situat cronològicament entre "Sin perdón" i "Los puentes de Madison", correspon a una etapa extraordinària en la carrera d'Eastwood. Potser per aquest motiu, els films següents, "Poder absoluto" i "Medianoche en el jardín del bien y del mal", ambdós del 1997, poden resultar decebedors, tot i que resulten idonis per entendre els interessos del director.
"Poder absoluto" és un film que hauria volgut dirigir Brian De Palma. El protagonista (Eastwood) és Luther Whitney, un lladre de guant blanc que, mentre exerceix la seva especialitat a casa d'un milionari, assisteix involuntàriament a una escena de seducció entre una dona i un senyor que resultarà ser el President dels Estats Units (!), progressivament violenta i que acaba amb l'assassinat de la dona a mans dels guardaespatlles.
Luther és el típic personatge eastwoodià: un home noble però inadaptat. Com el protagonista de "Mula". Se'ns fa saber que és un heroi de guerra i un dels millors en la seva feina (il·legal). Estima la seva família però mai no ha sabut demostrar-ho; viu apartat de la seva filla, que resulta que és fiscal, però l'estima devotament, com ella tindrà ocasió de descobrir al llarg de la història, centrada en la seva relació.
La primera reacció de Luther és fugir del país. Però quan constata que el seu president és un traïdor fastigós i que pot escapar de la justícia, decideix solucionar-ho, encara que impliqui arriscar la vida. També se la juga en la cita amb la filla en un cafè, en una escena típica de suspens; però ho fa perquè ella li ha demanat i punt.
Els problemes es resolen a través d'una justícia d'arrel gairebé bíblica. De fet, al film s'esmenta la Llei del Talió.
L'amagatall des del qual Luther va assistir a l'assassinat l'utilitzava el vell milionari per contemplar les relacions sexuals que l'esposa mantenia amb homes presumiblement més capaços de satisfer-la. Tot i que el voyeurisme era pactat, el policia interpretat per Ed Harris sent llàstima per l'espòs enganyat, qui, a més, era el principal valedor i amic del president (per cert, Gene Hackman, repetint de dolent en un film del director).
En definitiva, en els films d'Eastwood, el sistema falla, la justícia preval sobre la llei i l'honor guia tots els actes. Un ideari conservador que el director defensa amb saviesa i sense obviar les contradiccions d'un món complex i imperfecte.
"Medianoche en el jardín del bien y del mal" ens porta novament a un dilema que s'origina en un crim passional. Un jove escriptor, interpretat per John Cusak, arriba a Savannah amb la intenció de fer un article sobre la festa que organitza cada Nadal un milionari molt popular a la ciutat. Però acabarà exercint de Truman Capote quan la nit acabi amb la mort d'un jove prostitut (Jude Law) a mans de l'amfitrió (interpretat, ves per on, per Kevin Spacey).
El retrat del Sud profund és tan tòpic i surrealista que resulta creïble. Un dels personatges és una drag queen afroamericana que serveix de contrapunt simpàtic; però la denúncia de l'homofòbia i la hipocresia és més evident en el cas del milionari, de qui tothom en coneixia les inclinacions però no li perdonen una sortida de l'armari tan sorollosa i que el relaciona amb un inadaptat amb problemes amb les drogues. L'escriptor i el presumpte assassí, un home amabilíssim de gustos refinats, mantenen una relació d'amistat. El primer creu en la versió que el crim va ser en pròpia defensa i sap que la condició d'homosexual predisposarà negativament el jurat, de manera que persegueix no només ajudar l'amic sinó que triomfi la justícia. Però, finalment, la realitat es revela més complexa.
Potser la solució del cas satisfarà una comunitat que acull i protegeix els seus membres fins i tot dels seus actes més abjectes, com en la posterior i molt notable "Mystic River".
Però encara hem de parlar de dos thrillers:
"Ejecución inminente" (1999) sembla abordar el tema de la pena de mort però, en realitat, torna a parlar del mateix: justícia. Eastwood fa de periodista alcohòlic, divorciat com tots els seus personatges, que pot redimir-se quan li encarreguen entrevistar un condemnat a mort el dia anterior a l'execució. Sospita que pot ser innocent i intentarà provar-ho en una cursa contra rellotge.
A "Deuda de sangre" (2002), Eastwood és un agent del FBI a qui han trasplantat el cor d'un hispà, la germana del qual apel·la al seu deute amb el mort perquè n'investigui l'assassinat. No sé si li calia aquesta excusa atesa la vocació justiciera dels seus personatges.
No sé si és molt rellevant que el reu d'"Ejecución inminente" fos afroamericà. Si més no, la referència a la comunitat hispana a "Deuda de sangre" mostra un interès de l'actor-director en el retrat de les diverses comunitats ètniques que formen el mosaic humà dels Estats Units. A "Gran Torino" trobarem els hmong. I a "Mystic River", ambientada a Boston, tots els protagonistes tenen sang irlandesa.
"Mystic River" (2003) barreja thriller i drama. Un argument una mica capriciós, sorgit d'una novel·la de Dennis Lehane, relaciona un mafiós (Sean Penn), un policia (Kevin Bacon) i un home turmentat pels abusos que va patir de petit (Tim Robbins). Amics des de la infància, la vida adulta i les seves respectives ocupacions els han distanciat. L'assassinat de la filla del mafiós tornarà a unir-los i els conduirà a una tràgica conclusió.
És un film sobri i elegant en què Eastwood torna a demostrar el seu domini del format scope i, en aquest cas, la seva capacitat per elevar un guió que personalment trobo discutible, i que ell porta al seu terreny per parlar novament de codis d'honor i de justícia però qüestionant els seus propis postulats. La Llei del Talió no és sempre el millor remei i vivim en un món en què sobreviuen els més forts i els més capaços d'integrar-se en la comunitat (impagable l'eloqüència de l'escena final durant la desfilada).
2 comentaris:
Ostres! Ara entenc perquè duies tants dies sense publicar cap post. Déu n'hi do quina feinada: has fet una revisió impecable de la filmografia de Clint Eastwood.
Felicitats!
Juan
Gràcies. Normalment, faig posts més curtets, ja ho saps, però aquí no sabia per on tallar.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada