diumenge, 7 d’abril del 2019

DOLOR Y GLORIA


Almodóvar fa anys que busca redirigir la seva carrera. Amb "Dolor y gloria" troba la fórmula per a una pel·lícula gairebé perfecta prescindint (quasi) de coartades argumentals i cenyint-se a explorar la seva ànima, des d'un present torturat fins als records d'infantesa. Els drames d'ahir són en el germen de la malaltia física que preludia la vellesa però el destí pot ajudar-nos a retrobar un primer amor o un primer desig i la inspiració necessària per continuar treballant.

Novament, fa de mal dir què farà Almodòvar a partir d'ara, però amb el seu darrer film ha assolit la maduresa que altres grans cineastes van poder exhibir en el tram final de llurs carreres; amb els mateixos ingredients: sinceritat, sobrietat, essencialitat. No hi ha digressions ni exhibicionisme i l'acurat treball amb el color és tan precís que no es fa notar, de la mateixa manera que Banderas es transforma en Almodóvar, gairebé literalment, sense que se'ns faci estrany.