dimarts, 16 d’abril del 2019

EL REVERENDO


Després d'uns quants anys de carrera més aviat erràtica, Paul Schrader troba novament la inspiració recorrent als seus mestres, Bresson i Bergman.

"El reverendo" (2017) és gairebé un remake de "Journal d'un curé de campagne" (Robert Bresson, 1951) amb elements de "Los comulgantes" (Ingmar Bergman, 1963).


El protagonista del film de Bresson és un capellà jove destinat a un poble petit de França habitat per gent mesquina que el menysprea, en part pels seus costums, consistents a alimentar-se exclusivament de pa, vi i sucre -causa o potser efecte de la seva mala salut-, però també per la seva innocència. Els seus esforços no sempre obtenen recompensa i els feligresos se li moren o se suïciden; tot plegat no contribueix a enfortir la seva fe i plasma en un diari els seus dubtes i sentiments més íntims.

Bresson adapta una novel·la de Georges Bernanos però recuperarà el recurs del diari del protagonista a "Pickpocket". I, posats a buscar coincidències entre aquests dos títols, potser cal parlar de la importància de les mans.

Tot i que hi ha força diàlegs a "Journal d'un curé de campagne", els gestos són tan importants com en qualsevol film de Robert Bresson. Les mans del carterista de "Pickpocket" li serveixen per robar sense que el client se n'adoni. El capellà rural fa servir les mans per beneir, tocant el front dels seus feligresos, fent el senyal de la creu. I se sorprèn que pugui atorgar la pau que a ell li manca amb el "miracle de les seves mans buides".

Canvieu la França rural per l'Amèrica profunda, el vi per whisky, el capellà per un pastor protestant, el comte per un industrial sense escrúpols, i ja tenim pel·lícula. Algunes variacions curioses: al títol de Bresson, la comtessa viu torturada pel record del seu fill mort; a "El reverendo", és el mateix protagonista -Ethan Hawke- qui va perdre un fill després d'enviar-lo a la guerra d'Iraq, i el seu retir pot ser explicat com una expiació de la seva culpa. La parella que li demana consell o el rebuig que manifesta cap a una beata amb qui s'havia entès són situacions extretes del film de Bergman.


Com veiem, Schrader no es mostra excessivament original. Però fer avui un film amb el rigor i la profunditat dels clàssics que l'inspiren, amb el mateix estil auster, fins i tot el mateix format quadrat, actualment en desús, ja concita la nostra simpatia cap al director i la seva obra. D'altra banda, no podem dir que Schrader no introdueixi variacions de collita pròpia: el valor metafòric de l'església que no acaba de rutllar, amb unes canonades que s'obstrueixen o un orgue que no funciona, i de les referències ecologistes a la destrucció del planeta, reflex del procés que afecta l'esperit i el cos del reverend Toller o de la seva incapacitat per guarir o guarir-se. Però la part més sorprenent es troba en el final del film, que el director assenyala com a metafòric però que resulta igualment plausible si el prenem al peu de la lletra, la constatació que la solitud existencial pot ser senzillament necessitat d'amor carnal. També el capellà de Bresson es lamentava del seu celibat quan la vida se li escapava i després d'haver conegut, si més no, algunes dones que li haurien portat tantes satisfaccions com maldecaps (la comtessa, la seva filla Chantal, o l'aplicada Seraphita, alumna de catequesi).

5 comentaris:

dvd ha dit...

Es posible que el cine de Schrader encuentre en los vasos comunicantes sus mayores aciertos, aunque no había reparado en Bergman, sinceramente, pero me parece muy bien traído, sí señor.
Magnífica y magra reseña, de las que da gusto leer. Gracias.
Un saludo.

Cinefilia ha dit...

Sens dubte, un gran film a l'alçada dels clàssics que esmentes. Amb "El reverendo", Schrader demostra que no té res a envejar ni a Bergman ni a Bresson.

Salutacions!

miquel zueras ha dit...

Tant obsessionat per la religió com sempre, no és estrany en un home que fins els 18 anys no va poder veure una pel.licula, a casa seva ho tenien prohibit.
Molt bon film amb un missatge clar i pessimista: a la Terra li queden una generació de vida com declara el depressiu Michael. És fa notar l´influencia de Bergman en aquests llargs plans fixos que ara potser és veuen una mica passats d´época.
Acabo de revisar "Bad Lieutenant", estic segur que Schrader hauria fet un guió encara millor, sembla un film fet per a ell.
Salut!
Borgo.

ricard ha dit...

dvd: Yo sabía de su admiración por Bresson, lo de Bergman también me pilló por sorpresa. Aunque, bien mirado, tampoco es tan raro.

Gracias a ti por tu amable comentario.

Juan: El film és a l'alçada dels seus mestres. Llástima que no puguem dir el mateix del conjunt de la filmografia de Schrader.

Però sempre ens quedaria "Taxi Driver".

Bona Setmana Santa!

ricard ha dit...

Borgo: Efectivament, la filmografia de Schrader va molt lligada a la seva educació calvinista, la qual cosa també l'emparenta amb Bergman, fill d'un pastor luterà. Al film, es nota la influència del suec, tot i que els primers plans de Schrader apareixen lleument deformats per un objectiu angular, una elecció estètica curiosa que transmet certa sensació d'incomoditat (o potser només pretenia no semblar tan "antic").

Tens raó, "Teniente corrupto" (imagino que et refereixes a la versió d'en Ferrara) presenta un personatge i un univers que semblen imaginats per Schrader, tot i que cal pensar que la seva direcció hauria estat més sòbria.

Salutacions.