Sóc conscient que la història del cinema està dominada per noms masculins. I sembla lògic que calgui normalitzar aquesta situació, com vol fer, per exemple, el Festival de Cannes d'enguany. En qualsevol cas, si he de ser sincer, no crec que sigui rellevant que qui dirigeixi sigui home o dona. O no hauria de ser rellevant si aspirem a l'anunciada normalització.
Continuant amb el meu atac de sinceritat, si em refereixo ara a tres títols dirigits per dones és simplement perqué els he vist seguits, tots m'han semblat interessants i buscava alguna excusa per agrupar-los i estalviar-me (i estalviar-vos) haver de fer tres posts en comptes d'un.
I tots tres són espanyols (o quasi). Comencem:
LES DISTÀNCIES (Elena Trapé, 2018)
La directora de "Blog" (2010) ofereix un nou retrat generacional, ara de gent més crescudeta (en edat i en alçada, mentalment semblen ancorats en l'adolescència), quatre amics catalans que viatgen a Berlín per visitar per sorpresa un company d'universitat que es busca la vida a la capital alemanya; allà passaran el pitjor cap de setmana de les seves vides i ni tan sols visitaran el Reichstag.
Tot i que les situacions resulten a estones una mica forçades, la directora sap controlar la trama i obté un bon resultat treballant amb actors amb més experiència que les noies de "Blog" (una de les quals, però, era la meravellosa Anna Castillo).
VIAJE AL CUARTO DE UNA MADRE (Celia Rico, 2018)
Una Anna Castillo que ofereix en aquest film la millor interpretació de la temporada, certificant la simpatia i el talent ja demostrats en la sèrie televisiva "Arde Madrid". Amb permís de Lola Dueñas, com sempre impecable, que fa de la mare del títol. Les dues comparteixen l'escalfor d'una manteta i una estufa de butà mentre miren sèries i intenten reconduir les seves vides després de la mort del marit/pare, mai explicitada però sempre present. La filla, com els de "Les distàncies", també viatja a l'estranger (Londres), on també té una amiga; però vol quedar-s'hi més temps, fer d'au pair, buscar-se la vida, aprendre l'idioma.
Un film senzill i sincer, precís, commovedor, petit però extraordinari.
MOST BEAUTIFUL ISLAND (Ana Asensio, 2017)
En aquest cas, es tracta d'una producció nord-americana -molt independent, això sí-, però dirigida i interpretada per l'espanyola Ana Asensio, òpera prima d'una actriu que porta molts anys vivint als Estats Units i que en aquest film sorprenent (recomanat pel meu bon amic David Amorós), entre el cinema-verité i el terror, descriu les peripècies d'una noia com ella mateixa que intenta sobreviure a Nova York amb feines miserables o, fins i tot, perilloses. Retrata un món pervers i injust en què els diners poden comprar la vida i la dignitat de les persones. El cantó més fosc del drama de l'emigració, tema que també abordava una mica més tangencialment -però no gaire- el film de l'altra directora debutant, la sevillana Celia Rico.
Un aplaudiment a totes elles.
4 comentaris:
Només he vist "Les distàncies", però em va semblar una gran pel·lícula.
En tot cas, m'apunto les altres dues per més endavant.
Bona Pasqua!
No pretenia donar-te més feina però vaja ;)
Igualment, bona Setmana Santa!
Sols he vist "Distàncies" i em va agradar, tot i la meva recança per comentaris com: "La primera película española realmente indie" i perque esperava el típic "film de reencontres". És un missatge ben trist que molts hem viscut: com la distància afecta les relacions. Alexandra Jiménez també està força bé i per posar-hi un pèro de vegades els diàlegs em van semblar una mica artificials, d´aquells que et recorden que estàs veient una pel.lícula.
Salut!
Borgo.
Doncs et recomano les altres dues, realment curioses.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada