EL ÚLTIMO EMPERADOR (Bertolucci en terres exòtiques)

Després del fracàs de "La tragedia de un hombre ridículo" (1981) i de l'intent fallit d'adaptar la "Cosecha roja" de Dashiell Hammett, Bertolucci va donar a la seva carrera un gir imprevist i, com un David Lean qualsevol (fins i tot va tenir la col·laboració de Peter O'Toole), va viatjar a la Xina, va aconseguir que el deixessin rodar dins la Ciutat Prohibida i allà va posar en imatges la vida del darrer emperador abans que manessin els comunistes, l'oblidat Pu Yi.

La vida del personatge era una excusa perfecta perquè Vittorio Storaro es lluís retratant els vestits de seda i les estances exòtiques del palau immens en què Pu Yi va viure d'ençà que el van fer emperador l'any 1908, quan només tenia dos anys, i va seguir residint fins i tot quan es va instaurar la república. El 1924 el van fer fora, va exercir d'emperador titella dels japonesos a Manxúria i, al final de la Segona Guerra Mundial, va ser empresonat pels comunistes, els quals el van reeducar, i va morir el 1967 després de treballar de jardiner al Jardí Botànic de Pequín.

Però "El último emperador" (1987) no és tan diferent d'altres films del realitzador italià. Ens parla d'un personatge amb un trauma edípic (Pu Yi va ser separat de ben petit de la seva mare), casat amb una dona que el menysprea i es fa addicta a l'opi (com l'Ada de "Novecento", que menyspreava Alfredo i es bevia tot el vi de la comarca), que anhela una normalitat que li és negada (paradoxalment, seran els carcellers comunistes que li donaran l'oportunitat de ser, al final dels seus dies, un ciutadà insignificant), sempre superat per un entorn que no comprèn. L'espai que l'aïlla de la realitat i les revolucions del segle XX, tot i ser tan monumental com la Ciutat Prohibida, és, en el fons, l'equivalent de l'apartament d'"El último tango en París", o "Soñadores", o la casa a la Toscana de "Belleza robada", o la mansió dels Berlinghieri a "Novecento".

No és el seu millor film però és intens i espectacular i va enlluernar els acadèmics de Hollywood, que li van regalar a Bertolucci 9 Òscars, ni més ni menys, entre els quals pel·lícula, director, guió adaptat i, per descomptat, fotografia; una vegada més, Storaro, triava els colors per a cada moment de la vida del personatge en una paleta que anava dels grocs i daurats en l'inici, el vermell o el taronja en la joventut, fins al verd i el gris de l'era comunista, passant pel negre i el blanc en l'episodi de Manxúria.

Tres edats del personatge:

D'altra banda, ara ja no podien acusar Bertolucci de lloar el comunisme, que retrata com un règim despietat, si més no en la seva versió maoista.

Al director li va agradar això de viatjar a terres exòtiques i, després de l'èxit d'"El último emperador", adaptava una novel·la existencialista de Paul Bowles que el conduiria al desert del Sàhara.

"El cielo protector" (1990), protagonitzada per Debra Winger i John Malkovich, narra l'aventura d'un matrimoni nord-americà en crisi que viatja a terres africanes per buscar un sentit a la seva relació i a la vida en general. Però Port (Malkovich), qui vol alliberar-se de la hipocresia d'Occident, tampoc no connecta amb els misteris de l'Orient. Tot acabarà com el rosari de l'aurora, per bé que l'esposa sí que acabarà integrant-se fins a cert punt en aquell nou món desconegut, de la mà d'un tuareg d'ulls immensos.

El resultat és un film vistós però superficial si el comparem amb l'original literari. En qualsevol cas, superior al següent film d'en Bertolucci, final de la seva trilogia exòtica.

Protagonitzat per l'insípid Keanu Reeves, "Pequeño Buda" (1993) narra la vida de Siddharta, un príncep que vivia (com Pu Yi) rodejat de riqueses i allunyat d'una realitat de misèria i de fam, que un bon dia descobreix, propiciant la seva conversió en un asceta primer i fundador del budisme després; i, en paral·lel, explica l'aventura d'un nen nord-americà a qui uns monjos budistes reclamen com a presumpte hereu del darrer lama. La part diguem-ne històrica la fotografia Storaro en tons daurats, mentre que la part contemporània a Seattle la filma en un únic to blavós. Exempta de matisos, aquesta crònica budista esdevé kitsch i irrellevant.