"La casa de Jack" (2018), el darrer treball de Lars Von Trier, manté les seves constants autorals sense aportar grans novetats. La càmera en mà i, finalment, els plans d'inspiració pictòrica ultra-ralentitzats que apareixen en un final que evoca l'Infern de Dant, una mica gratuït però que serveix per descobrir-nos a Verge (Virgili?) el contertulià del protagonista a qui hem estat sentint en off mentre el psicòpata Jack li narrava cinc dels seus crims convertits -segons ell- en art, en una estructura episòdica idèntica a la utilitzada a "Nymphomaniac", amb els mateixos interludis amb imatges d'arxiu que pretenen reflexionar sobre allò que hem vist, fonamentalment violència i horror tenyits d'un humor negríssim, moments que posaran a prova les emocions de l'espectador. El més curiós és que Von Trier inclogui les seves pròpies pel·lícules entre les moltes referències iconogràfiques, convertint el detall en una més de les seves tesis provocadores: com fa Jack, ell vol crear art a partir de l'horror, encara que només faci servir la càmera, no ganivets, bales amb camisa d'acer o gats mecànics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada