Més enllà de la invasió de pel·lícules de superherois, segones parts, spin-offs i altres exemples de l'absència de risc (i imaginació?) en el cinema comercial contemporani, resulta curiós comprovar com moltes pel·lícules adapten la seva narrativa a models preexistents que tracten temes similars.
Per exemple, "Joc d'armes" (Todd Phillips, 2016) és un film basat en fets reals que explica com dos amics sense padrins i sense estudis es fan d'or quan entren en un negoci no exactament il·legal però tampoc no gaire respectable com és el tràfic d'armes. Inclou l'exhibició dels mètodes de treball, el luxe, el lleure i la vida quotidiana dels protagonistes amb algunes escenes en què corren perill quan creuen fronteres traginant mercaderies prohibides. Veu en off comentant la jugada i muntatge trepidant al ritme d'una banda sonora d'èxits d'avui i de sempre. Una subtrama d'amistat traïda i Jonah Hill de coprotagonista. Què us recorda?
Efectivament, la comparació amb "El lobo de Wall Street" (Martin Scorsese, 2013) és òbvia, sobretot si canviem les armes pels bitllets de banc. En qualsevol cas, el treball de Todd Phillips ("Resacón en Las Vegas", "Salidos de cuentas") és distret sense resultar memorable i, a diferència del film de Scorsese, no transcendeix en cap moment l'anècdota que relata. I sobre el tràfic d'armes existeix un treball molt més interessant com és "El señor de la guerra" (Andrew Niccol, 2005), protagonitzada per Nicolas Cage.
El millor de "Joc d'armes" és, sens dubte, la presència de la increïble Ana de Armas, qui, a més, fa joc amb el títol.
I el mateix que hem dit de "Joc d'armes" val per a "Barry Seal. El traficante" (Doug Liman, 2017), amb Tom Cruise. Sí, és entretinguda.
Us heu fixat en com s'assemblen els cartells?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada