David Lean va dirigir "Pasaje a la India" el 1984, catorze anys després del fracàs immerescut de "La hija de Ryan".
Es tracta d'una adaptació d'una novel·la d'E.M. Forster (autor que James Ivory va portar al cinema fins a tres vegades -"Una habitación con vistas", "Maurice", "Regreso a Howards End"-) en què denuncia el racisme dels britànics en la seva aventura colonial, en el fons no gaire memorable si n'exceptuem la invenció del gintònic. El protagonisme de la història es reparteix entre una jove anglesa que va de moderna tot i que resulta ser una reprimida, la seva futura sogra i el seu promès, molt diferents entre si, un metge indi molt bondadós malgrat la seva afició a visitar els bordells de Bombai i, finalment, un britànic (James Fox) crític amb els seus compatriotes i que serà l'únic que restarà fidel al seu amic, el metge, quan l'acusin d'haver agredit sexualment la noia blanca (de tots és sabut, segons el fiscal del judici, que els foscos se senten atrets irremeiablement per les persones de pell més clara).
"Pasaje a la India" no és tan espectacular com els treballs anteriors del director, tot i que l'escena a les coves misterioses de Malabar, eix de l'argument, és tan física, intensa i misteriosa com calia. El film destaca, sobretot, per l'amor que Lean mostra cap als seus personatges, amb les seves contradiccions i febleses, reflex de les contradiccions d'un sistema colonial condemnat a desaparèixer.
2 comentaris:
Sembla que els primers anys vuitanta van coneixer un "boom" de cinema sobre l´India: Ghandi (1982) Oriente y occidente (1983) i Pasaje a la India (1984) Encara que m´esperava més de Lean aquesta pel.lícula em va agradar (destacaria Guinnes al paper de profesor Godbole) i no feia tant de tuf a "oscarizable" com el Ghandi d´Attenborough. Les mines de Marabar exercen una pressencia pertorbadora, com el Hanging Rock de Weir.
Salut!
Borgo.
"Oriente y Occidente" és boníssima.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada