EL MENSAJERO DEL MIEDO

"El mensajero del miedo" és una pel·lícula dirigida per John Frankenheimer l'any 1962, tan irregular com insòlita.

Uns militars nord-americans pateixen un rentat de cervell durant el conflicte de Corea. Quan tornen als Estats Units, el sergent Raymond Shaw (Laurence Harvey) és rebut com un heroi; però el seu company d'armes Major Bennett Marco (Frank Sinatra) sospita que alguna cosa no va bé.

El film alterna moments estranys i una mica patètics amb altres realment magnífics. El personatge de Janet Leigh és un afegit sense cap rellevància, hom diria que només un reclam publicitari en un moment en què l'actriu era popular gràcies a l'èxit de "Psicosis"; i la seva trobada amb Frank Sinatra al tren és força surrealista: s'enamora a primer cop d'ull d'un senyor que mostra signes evidents d'inestabilitat emocional i el diàleg que mantenen podria constituir l'escena de seducció més marciana mai filmada. Alguns aspectes de la trama resulten molt foscos: Per què viatja el doctor Yen Lo als Estats Units (i com aconsegueix entrar al país)? Era necessari que el coreà traïdor entrés al servei de Shaw com a majordom? Com havien pogut col·laborar la pèrfida mare del protagonista (Angela Lansbury, excel·lent -va ser nominada a l'Òscar com a secundària-) i els comunistes russos i coreans?

Visualment, "El mensajero del miedo" és molt arriscada. La profunditat de camp, els contrapicats i una estètica expressionista remeten a Welles, tot i que també abunden els primers plans, la qual cosa pot resultar lògica en un director format a la televisió. En qualsevol cas, el director de fotografia no devia encertar amb els objectius i els rostres dels personatges apareixen desenfocats en moltes escenes; sobretot, li toca el rebre al pobre Frank Sinatra.

No sé si això també té a veure amb la formació de Frankenheimer però resulta bastant insòlita en un títol del 1962 la utilització dramàtica de retransmissions televisives, que acompanyen els mítings i compareixences dels polítics en un film que parla de la fragilitat de la democràcia nord-americana en termes gairebé tan severs com en la posterior "Siete días de mayo", més rodona però indubtablement deutora d'aquest treball.

I, com sigui, tota la part final, amb l'intent de magnicidi, està molt ben filmada i muntada amb un gran sentit del suspens. En aquell moment, ningú no podia preveure que el president John F. Kennedy moriria assassinat poc després de l'estrena del film en circumstàncies molt semblants a les que mostra "El mensajero del miedo", la qual cosa va contribuir decisivament a convertir la pel·lícula en un títol de culte, perquè feia creïble el seu relat i perquè en van prohibir l'exhibició arran dels fets de Dallas.