La vida de Don Diego de Zama al Paraguai del segle XVII és bastant monòtona. Passen els dies, els mesos i els anys mentre s'esvaeix l'esperança d'un trasllat a Buenos Aires i de tornar a veure la seva família. A més, l'home no es menja un torrat en un indret en què la concupiscència és tan intensa com la humitat. Al final, queda el recurs d'una fugida catàrtica cap a territoris inexplorats i el film de Lucrecia Martel acaba gairebé com l'"Aguirre" d'en Herzog. Adaptació de la novel·la existencialista d'Antonio di Benedetto, "Zama" (2017) és un títol tan insòlit com memorable, aspre i alhora fascinant, solcat per imatges d'una rara bellesa, subratllades pels grans èxits dels Indios Tabajaras (tot i que anacrònica, la música evoca perfectament la malenconia tropical que impregna la narració -o no-narració, segons es miri-).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada