Tampoc el maig del 68 va fer trontollar l'ordre burgès. Però hi va introduir alguns matisos. I tant la societat com el cinema dels anys setanta van reflectir d'alguna manera aquest qüestionament de l'statu quo, uns aires de llibertat que avui en dia serien impensables atesa la involució que estem vivint i que sembla voler-nos fer retrocedir fins als moments àlgids del populisme i el feixisme.
Godard i el col·lectiu Dziga Vertov no van assolir els seus objectius revolucionaris. En canvi, es van estrenar a França alguns títols, en aparença més comercials, que van resultar més radicals i potser més eficaços en el seu atac a la mentalitat burgesa. "El último tango en París" (1972) podria ser un d'aquests títols; però n'hi ha uns quants més; curiosament, en la majoria apareix Michel Piccoli.
Luis Buñuel portava sabotejant les conviccions burgeses des del mateix inici de la seva carrera, amb les subversives "Un chien andalou" (1929) i "L'age d'or" (1930). De manera que "El discreto encanto de la burguesía" (1972) no significa cap novetat en la seva carrera. Nogensmenys, sembla obligat afegir aquest títol a la llista, com també el següent que va dirigir en la dècada dels setanta, "El fantasma de la libertad" (1974), una explosió surrealista en què, entre altres situacions insòlites, els burgesos es reuneixen per defecar al voltant d'una taula i s'amaguen al vàter per poder menjar sense ofendre la concurrència.
Piccoli apareixia en ambdós títols. Entremig, va protagonitzar "Themroc" (Claude Faraldo, 1973), en el paper d'un obrer que, després de deixar la feina, converteix el seu apartament en una cova i es posa a viure com els homes primitius, renunciant al llenguatge i practicant l'incest i el canibalisme. I també va protagonitzar dos films fonamentals del cinema contestatari dels setanta, igualment de producció francesa però, curiosament, dirigits respectivament per un espanyol i per un italià que va començar la seva carrera a Espanya fent un cinema molt proper en estil i intencions al del primer.
Luis García Berlanga no havia fet gran cosa després de la seva obra mestra "El verdugo", del 1963: un film rodat a Buenos Aires, "La boutique" (1967), comèdia negra molt oblidable sobre el matriarcat, i "¡Vivan los novios!" (1970), una mena de versió molt negra de "La niña de luto", més en el seu estil però també irregular. I no va tornar a posar-se rere una càmera fins al 1974, amb la producció francesa "Tamaño natural" (amb Michel Piccoli, és clar).
El protagonista, un dentista acabalat, compra per correu una nina de plàstic fabricada al Japó, una autèntica meravella que convertirà en la seva companya, abandonant pel camí la dona (la de carn i os), la feina i la salut. Un argument que podria ser una perllongació necessària de les seves diatribes contra el matriarcat en els títols precedents, però absolutament radical en la mesura que posa en evidència la moral burgesa des del moment en què el personatge reprodueix els seus esquemes en una relació fora de la norma, entesa només (potser) per la seva mare, finalment torpedinada pels seus prejudicis (després que una colla d'exiliats espanyols, que protagonitzen els únics moments característicament berlanguians del film, segrestin la nina per muntar una mena de gang bang). Si la història no fos prou pertorbadora, el film inclou unes quantes penetracions brutals amb el dentista convertit en un animal lasciu, que no resulten, però, tan inquietants com el moment en què un nen xarrupa tot content i davant l'admiració de tothom el mugró de la voluptuosa femella de plàstic.
Marco Ferreri va començar, com dèiem, la seva carrera a Espanya, amb dues obres mestres de l'humor negre, retrats sarcàstics d'un país en què el contrast entre els avenços provinents d'un continent en plena expansió econòmica i l'atavisme i misèria autòctons havia de conduir a situacions surrealistes. Tant autor com l'italià era el guionista d'aquests títols, que igualment començava la seva carrera; "El pisito" (1959) i "El cochecito" (1960) venien signades pel gran Rafael Azcona, el millor escriptor que ha tingut el nostre cinema i un especialista en obres subversives. Després de col·laborar amb Ferreri, Azcona seria responsable dels llibrets de les dues millors pel·lícules de Luis García Berlanga, "Plácido" i "El verdugo". Els anys posteriors, seguiria treballant amb ambdós directors: seu és el guió de "Tamaño natural" i també és seu el guió de la que probablement s'erigeixi en la campiona d'aquest corrent de cinema contestatari fabricat a França en la primera meitat de la dècada dels setanta.
"La gran comilona" (Marco Ferreri, 1973) presenta quatre representants de la burgesia benestant de l'època, un pilot comercial (Marcello Mastroianni), un restaurador (Ugo Tognazzi), un realitzador televisiu (Michel Piccoli) i un jutge (Philippe Noiret), que es reuneixen en una casa decidits a afartar-se sense límit. Mengen sense parar -i no precisament plats de règim- i follen amb prostitutes que han contractat per a l'ocasió, amb la col·laboració desinteressada d'una mestra que passava per allà. No es fa explícit que la seva voluntat sigui el suïcidi però, com els passa als personatges d'"El ángel exterminador", de Buñuel, sortir de la casa no sembla una opció viable i morir rebentats esdevé l'únic destí possible.
Passions inconfessables:
Tots aquests títols funcionen com un joc de miralls deformants. Ens pot semblar que allò que fan els protagonistes de "Tamaño natural" o "La gran comilona" no té justificació; però, en definitiva, no es tracta sinó de dinamitar els esquemes burgesos portant-los a l'extrem.
I després va arribar Pasolini i el seu "Saló" (*) i la revolució es va esgotar perquè ja no calia dir res més.
(*) D'acord, no és una pel·lícula francesa, però els llatins hi van tenir molt a veure en tot plegat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada